dimarts, 2 de juliol de 2013

El noi herbívor


Gackt és un actor, cantant i model japonés
que representa força bé la imatge dels nois herbívors

Kazumi i el seu fill Isao viuen en un apartament als afores de Tòquio. Des que va enviudar, Kazumi ha treballat moltes hores perquè al fill no li faltés de res. A la vida, només vol una cosa: que el noi sigui feliç. 
 
Isao té vint-i-vuit anys. Va estudiar disseny, segueix un munt de blogs sobre tendències i està entestat a fer-se un nom en el món de la moda. Amb la imatge, està obsessionat. Menja de manera frugal perquè ha d’estar prim o és impossible lluir la roba. Dedica algunes hores a la dansa nenbutsu, per tal d’adquirir serenor i harmonia. Els seus gestos són delicats i també les faccions del rostre. Té la pell  de porcellana, els cabells cuidats, els ulls ben delineats, els llavis engruixits en la mesura justa, les ungles sempre arreglades...


Tot això amoïna Kazumi perquè, per més que s’hi esforci, no entén què ha convertit Isao en allò que és. No entén que surti tan poc de casa; que només tingui amics virtuals; d’amigues, no n’hi coneix cap... L’angunieja que el noi no senti la necessitat de compartir els seus afanys amb algun company de viatge. Tant se val com sigui el company! Kazumi no ho entén, perquè ella, a les nits, faci fred o calor, encara troba a faltar l’escalfor de Jiro. Encara pot sentir la llengua experta del marit resseguint-li els pits, encara pot sentir la boca avariciosa de Jiro volent-los engolir sencers. A vegades, l'ansietat no la deixa dormir i quan no és l’ansietat és la bufeta. Més d’un cop, s’ha aixecat a les fosques i, en passar per la porta entreoberta de la cambra del fill, l’ha trobat palplantat davant del mirall, emprovant-se vestits, complagut, fins i tot diria que seduït. I li ha vingut a la ment una llegenda antiga: la d’aquell noi de bellesa corprenedora que, de tan mirar-se al riu, s’abocà a les aigües i ja no en sortí més, la d’aquell noi que es va ofegar perquè no tenia ningú al costat que el pogués socórrer. Per un instant, Kazumi atura el temps i es retroba amb la imatge d’Isao petit, somrient, rodejant-li el coll amb els bracets tendres i dient-li amb dolcesa a cau d’orella: «t’estimo, haha». Llavors ella torna al llit amb un malestar persistent a les vísceres i, per més que repassi les imatges cisellades a la memòria, no és capaç d’identificar en quin moment s’imposà el silenci i, l’un per a l’altre, van esdevenir desconeguts.

8 comentaris:

  1. Molt bon relat. Colpidor.
    I moltes felicitats pel bloc. Benvinguda al club dels blocaires!

    ResponElimina
  2. Un relat preciós! Preciós perquè saps escriure les paraules justes que fan venir les llàgrimes als ulls, que sacsegen els sentiments, sobretot, a qui li passa.

    Felicitats per aquest nou naixement que tant promet. M'agrada!

    ResponElimina
  3. Molt bon relat sobre un aspecte ben vigent, i preocupant, de la societat.
    Benvinguda al món dels blocaires, Mercè!

    ResponElimina
  4. Gràcies Mercè per donar-nos un reconet on ens podrem perdre per gaudir dels sentiments que els teus relats ens fan reviure. Petons i que vagi molt bé!!!

    ResponElimina
  5. Felicitats pel blog, que segur que acabarà sent un dels meus preferits i felicitats també per aquest relat, que barreja l'estètica japonesa amb aquell punt de sensibilitat que omple quasi tots els teus escrits.

    ResponElimina
  6. Tots dos relats toquen la pell fina dels sentiments més íntims, tots dos molt bons, veig que t'agraden les distàncies curtes dels relats micro i els gaudeixes.

    Benvinguda al món blocaire, ja et tinc als meus preferits!

    ResponElimina
  7. benvinguda al món dels blocs mercè !!!
    una abraçada, ens anem visitant !

    joan

    ResponElimina
  8. eiiiiii, ja he pogut entrar altra vegada (no sé què em passava, amb Blogger, de tant en tant em fa la pirula)... ja m'he fet seguidora i tot. I tu, ja ets seguidora del meu mar' eh? eh? eh? ;)

    ResponElimina