dissabte, 3 d’agost de 2013

La noia del minuet

Fins fa poc, jo tenia una feina ben remunerada en el sector de les TIC. Vaig estudiar enginyeria informàtica, fins i tot vaig fer un màster en una universitat alemanya. Tot això no va servir de res quan l’empresa va decidir que no em renovava el contracte. Em vaig apuntar a fer de tot, des d’enquestador a netejavidres, fins que, de sobte, la meva vida va fer un gir inesperat.
Aquell dia la meva agenda era d’una buidor esfereïdora i me’n vaig anar a passejar a les Rambles on l’escalfor humana i el batibull de llengües no et permeten sentir-te sol. Caminava encaboriat, pensant què fer amb la meva vida, quan em vaig quedar palplantat davant del teatre del Liceu. Hi havia la noia més preciosa que havia vist mai. Duia un vestit amb mirinyac que hauria fet glatir madame de Pompadour. Al cap, una perruca de cabells blancs com la neu, amb uns tirabuixons que la feien d’allò més encantadora. Al seu voltant hi havia congregada una multitud que admirava com la noia ballava un minuet. Dansava una estona i s’aturava. Si algú li llançava una moneda, feia una graciosa reverència acompanyada d’un somriure i tornava a ballar. M’hi vaig passar molta estona embadocat, mirant-la, fins que ella va plegar i va preguntar-me si jo era el substitut. Aquell era un lloc privilegiat. No estava pas disposada que ningú se l’apropiés. Li havia sortit una feina de tardes i necessitava que algú li fes la substitució mentre ella no hi era. «Com he de ser jo el substitut si no sé fer res!», li vaig dir. «Doncs aguditza l’enginy», em va contestar.
I ara sóc aquí, just davant del Liceu, convertit en un temible home llop alienígena, que encén llumetes de colors quan algú té la bondat de deixar una moneda i gruny amb força mala llet quan els vianants l’ignoren. I cada dia afegeixo  una faceta nova al monstre fruit de la meva imaginació. I trobo que m’agrada. I el calaix funciona tot i la crisi. I és que la noia del minuet té raó: calen molts pallassos per fer-nos oblidar com n’és d’avorrida, la vida.

7 comentaris:

  1. Cadascú segons les seves possibilitats. Bon relat

    ResponElimina
  2. Oh, relat boníssim. M'encanta Mercè. Felicitats.

    ResponElimina
  3. Un relat molt bo que reflecteix una altra part de la vida. Sovint, quan passegem per les Rambles, no pensem en la vida de les persones que s'esforcen per treure'n uns diners:quantes històries...! Felicitats!

    ResponElimina
  4. Prou real per ser imaginat. Segur que no coneixes l'home llop? ^_^
    Magnífic relat, com quasi sempre. Felicitats.

    El pistoler de les rambles

    ResponElimina
  5. L'Anònim, segur que sap de què parla ;)

    Bon relat, Mercè!

    ResponElimina
  6. Eps, jo l'he vist el llop!! Bon relat Mercè, senzill i efectiu, arriba. Van molt buscats els llocs de la Rambla, i és més, cal tenir una ordre municipal per ser-hi en el lloc.

    ResponElimina
  7. Em frego les mans només de pensar si un dia, al migdia, abans del canvi de torn, la noia del minuet i l’home llop, decideixen fer una funció conjunta. Serà tot un espectacle. ^_^

    ResponElimina