dilluns, 28 d’abril del 2014

Desconeguda



Manhattan, Ítaca desitjada, quina vista tan esplèndida des del River Cafe! Ella hi va anar a dinar com una turista més. De postres, demanà gelat de pistatxo que va assaborir delerosa... Excitava mirar-la, va dir el cambrer. Alguns vianants recordaven que, a mitja tarda, caminava a prop del pont i semblava neguitosa. Era rossa i prima, comentaven les dones. I molt agraciada, deien els homes. Voluptuosa, precisaren alguns. El taxista assegura que van travessar el riu, que la va deixar a tocar Saint James School davant d’un edifici d’apartaments. I afegí que tenia la veu dolça, amb un deix de suau malenconia, que no parlava l’anglès amb fluïdesa. Potser era hispana, segurament catòlica. S’havia fixat en l’estampa de la Mare de Déu que duia al parabrisa. Dues veïnes de l’edifici d’apartaments van reconèixer-la. Coincidien a haver-la vist pujar acuitada, perquè l’ascensor era fora de servei. No sabien a quin pis anava. Una va recordar que duia una brusa blau cel, que semblava fràgil, delicada. Del coll li penjava una creueta d’or, va memorar l’altra. Ens va somriure, van dir. Tenia les dents ben cuidades. I una ombra a l’esguard. Tal vegada, estava espantada.
Es feia fosc quan algú avisà a emergències. A l’East River, hi surava el cos d’una dona jove. Cap testimoni de com havia arribat a l’aigua. La dona era rossa, gràcil, d’aspecte saludable, sense roba, ni joies, ni somriure, ni nom... Desconeguda, així van etiquetar el cadàver. Vivim i morim sense que ningú no conegui el goig que ens mou ni el dolor que ens turmenta, tret de Déu Omnipotent, va dir el capellà. La ciutat de Nova York va pagar el sepeli. La notícia als diaris va fer vessar llàgrimes solidàries. ¡Pobre desconeguda, perduda a l’anhelada Ítaca! Lluny, una mare viu amb l’ànima esquinçada des que va emprendre el vol per conèixer món, la filla. Lluny, inútilment, la mare espera mentre teixeix la vida.

dilluns, 21 d’abril del 2014

Quan la brevetat és un valor afegit



En vigílies de Sant Jordi, no puc resistir la temptació de recomanar llibres, petits tresors que, per la seva singularitat i la seva qualitat, m’agradaria compartir amb vosaltres, sobretot perquè tinc l’immens plaer de conèixer les autores i perquè em sento molt propera a la seva manera d’entendre i de fer literatura.

Així, doncs, us parlaré de Bavastells, un recull de cinquanta relats molt breus, signat per Marta Pérez i Sierra, il·lustrat per Pitu Álvarez i publicat per Walrus. El títol fa referència a ninots d’aparença humana, fets de fusta policromada que utilitzaven els joglars moros. D’aquests ninots, avui en diem titelles o putxinel·lis. L’autora es va inspirar en els ninots creats per Teresa Travieso, del Taller de Marionetas Travi, un lloc on s’hi respira màgia. En el centenar de pàgines d’aquest recull, hi viuen personatges entranyables amb històries força peculiars. Riureu amb la iaia Traila o el pallasso Troncho, us emocionareu amb Mímbria, una cantatriu que «duu cosides, als doblecs de la pell, totes les històries del món», amb el rondallaire Pepón o amb la senyora Poch i el senyor Poquet. Hi ha moments en què les històries ens transporten a la infantesa. D’altres, en canvi, ens submergeixen en una realitat crua de la qual voldríem escapar. I tothora, l’autora sap atiar la imaginació del lector i arribar-li al cor. 
A Dones de vidre, el primer recull de contes que publica Montserrat Medalla en solitari, agrupades en torn a «la vida» i a «la mort», hi trobem dotze històries, unes de molt breus, altres amb el tempo  i la textura que caracteritza la novel·la, algunes ens transporten al passat i d’altres transcorren en ple segle xxi, i tenen una característica comuna: les protagonistes són dones de totes les edats, dones vulnerables i alhora sofertes, transparents o translúcides segons s’escaigui, sovint corren el perill d’esmicolar-se, com el vidre, però es tracta d’un miratge, perquè sempre hi ha un bon motiu per aferrar-se a la vida, per resistir, per estimar, per harmonitzar l’ahir i el demà. Per fora, doncs, ens poden semblar de vidre, però a dins hi tenen desig, passió, voluntat de viure i de transformar l’existència. A partir d’unes situacions quotidianes i mitjançant uns diàlegs molt fluïts, l’autora explora l’ànima femenina i té l’habilitat de fer que el lector s’identifiqui ben aviat amb un seguit de dones que ens enamoraran des de la primera pàgina.  
Breu també és el poemari Dona i ocell, publicat per l’Editorial Denes a la col·lecció de poesia Edicions de la Guerra. Amb aquesta obra d’excepcional delicadesa, Empar Sáez ha guanyat el XXXI Premi Ciutat d’Alcoi. Repartits en dos apartats que porten per títol «Estances d’aire» i «Èxodes», hi trobareu cinquanta poemes on els protagonistes són el pas del temps, la memòria, el somni, la paraula, el llenguatge silent del cel, del mar, de la terra, la saviesa perpètua de la natura reflectida a les pedres, els arbres, les flors, els ocells, la pluja... La llum, sigui de l’alba o del capvespre, hi és sempre present, encara que sovint de manera imperceptible, com si no volgués robar-li a l’aire el paper principal. L’aire se’ns mostra com la imatge de la lleugeresa, de l’espai on l’esperit somia, s’enlaira, vagareja lentament, lluny de la terra que ens arrela, de la pols que ens acotxa, del camí que ens mena cap a la fi. I també se’ns ofereix com la imatge de l’absència, del deixar-se anar cap a l’infinit sense recances. A més de la riquesa de les imatges, hi ha una musicalitat que recorre els poemes, una melodia suau que afavoreix la sensació constant d’ingravidesa. En resum, un poemari per llegir i rellegir.

diumenge, 20 d’abril del 2014

Desesperació

 


Va, pega’m! Què esperes a fotre’m una bona panadera? Ja hem quedat que no hi havia una sortida millor que aquesta, que no volem que Serveis Socials ens prengui les nenes. Doncs, si no em pegues, acabaran en una família d’acollida i no les veure’m créixer, no sabran qui som... I nosaltres al carrer, sense feina ni subsidi, què farem? Viurem en un caixer electrònic? Anirem a robar? Quan dijous ens desnonin estarem perduts per sempre, però, si em pegues ben fort i m’han de curar a l’hospital, tot està solucionat. Et denunciaré i em buscaran un pis d’acollida, m’ajudaran a trobar una feina i no m’hauré de separar de les nenes. Per una agressió, les penes de presó no són excessives. Si et portes bé, aviat et donaran la condicional i, mentrestant, no et faltarà sostre ni un plat calent. Quan surtis, continuarem amb la nostra vida tots junts, però si ara et fas enrere, si no tens prou pebrots per estomacar-me no tindrem res. Em vas prometre que estaries amb mi en la pobresa. Això és la pobresa. No pots trair la teva paraula. Així que no ploris més i pega’m d’una vegada!