dilluns, 2 de novembre de 2015

Cornèlia Abril, la dona misteriosa

Cornèlia Abril pintada per Carmen Sanzsoto
El misteri, com gairebé tot a la vida, té data de caducitat. L’autora del recull He d’anar-me’n va néixer a la vida literària amb un halo de suspens. D’ella es va dir que era profundament demòcrata, lliure, independent i cosmopolita ecologista, defensora de la natura i dels animals, amant del cinema i de la música. Sempre generosa. Tothora inquieta. La seva mirada escrutadora troba arreu el germen de les històries que escriu. Ploma irònica, tendra, reflexiva o apassionada, segons el dia o la nit, d’acord amb la situació... I res és del tot veritat i res és del tot mentida. Cornèlia Abril és un ideal, una ficció..., el somni de vuit dones inquietes, obstinades i molt treballadores. Cornèlia Abril és la suma de vuit ànimes: Sílvia Armangué, Pepa Bagaria, Maria Cirera, Montserrat Medalla, Matilde Nuri, Marta Pérez i Sierra, Carmen Sanzsoto, amb els seus inseparables pinzells, i jo mateixa. I totes vuit convergim en aquest recull de contes.



diumenge, 1 de novembre de 2015

De conflictes i decisions que capgiren la vida

Que un autor parli d’un llibre en el qual participa potser no és del tot convenient. No em ve gens de gust, però, analitzar aquesta conveniència. En parlo moguda per la il·lusió, per les ganes de proclamar als quatre vents com n’és de guapa, la criatura. Una criatura que té vuit mares. D’una són els ulls immensos; d’una altra, el nassarró o el clotet quan somriu o els dits llargs i prims o les cuixes molsudes. Té son d’ala de mosca, veu de soprano, ganes de menjar-se el món. L’observo i em pregunto que té de mi. No sap estar-se quieta. Tal vegada sigui això, la impaciència o la pell tan blanca o el son tan lleuger. Tant se val! Als fills se’ls estima i ja està. I jo me l’estimo.
De nom, les vuit mares li hem posat He d’anar-me’n. I si existeix un responsable d’aquest nom, no és un altre que el famós William Shakespeare. En un fragment de Romeu i Julieta, apunta que, davant d’un problema, sovint no tenim cap altra opció que resoldre la disjuntiva «he d’anar-me’n i viure o quedar-me i morir», i diria que aquest disjuntiva té una vigoria insòlita avui dia. L’opció de la mort o de la vida és una qüestió que respira latent en les pàgines d’aquest recull, que voldria recomanar-vos com a lectora empedreïda i com a autora il·lusionada també.