dissabte, 21 de novembre de 2015

Cornèlia Abril s'emociona


Dijous, 19 de novembre, Cornèlia Abril presenta el recull He d’anar-me’n a la Garriga, a la granja-cafeteria La Mila. La crònica de la presentació potser no l’hauria de signar una de les ànimes cornèlies, perquè qui assegura l’objectivitat del text? Però sé que no em puc estar d’explicar-vos el que va passar i el que vaig sentir. Ahir, amb o sense la col·laboració de la deessa Fortuna, des del raconet triat per fer d’escenari, es va escampar un halo enlluernador per tot el local. Aquesta sensació estic segura que va ser compartida, perquè fins i tot aquells clients que havien entrat despistats a fer un cafè o una cervesa, que no sabien res de la presentació d’un recull de contes d’una autora de vuit ànimes, van fer un silenci absolut quan van sonar els primers acords del saxo de Kenny G.
 
I en silenci van escoltar del nostre editor, Joan Ramon Riera, coses com aquestes: «Si us agraden les històries de Niccolò Ammaniti, us agradarà He d’anar-me’n, si el que preferiu és l’absurd d’Albert Camus —Camus feia servir aquest terme per referir-se a la seva obra—, el trobareu a He d’anar-me’n, si us enganxen les sèries de televisió que indaguen en la psicologia dels personatges, us enganxarà aquest recull, si us atrauen els llibres d’autoajuda, els que tenen una bona dosi de romanticisme, els de denúncia social també us sentireu atrets per He d’anar-me’n, perquè tot això és el que hi trobareu a les seves pàgines». Ostres, ostres, poca broma, oi? Sentir a parlar així d’un projecte gestat amb tant d’amor com Cornèlia Abril emociona. Molt, moltíssim. No plores, és clar, perquè quedaries com una bleda assolellada, però no per falta de ganes.
 
Llavors li toca el torn a la presentadora, en aquest cas, la poetessa Marta Sempere, que s’ha llegit el llibre de cap a peus, s’ha fixat atentament si li sobra una coma o si li falta, i esperes que digui coses bones, és clar, i també esperes que li trobi alguna pega, però resulta que l’única que esmenta és que no podia desenganxar-se de la lectura. Que ara ja no té cap remordiment de deixar llibres a mitges. I que, en aquest cas, volia acabar una història per començar la següent. Això també emociona, oi que sí?
 
Després en nom de Cornèlia Abril, parlen Matilde Nuri i Marta Pérez i Sierra. Tothom escolta amb atenció. Cap xiuxiueig que destorbi. Enmig d’explicacions serioses, alguna anècdota desperta les rialles. Mencionen l’absència de Maria Cirera que acaba de ser mare. Homenatgem la nostra prologuista Olga Xirinacs i demanem que se li atorgui el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes que es mereix amb escreix. Sonen aplaudiments. Això també emociona. El cor et batega força de pressa, però mires de contenir-te perquè ja toca parlar de les vuit ànimes que conformen Cornèlia Abril. Ara sona un tango de Gardel —la música serveix per introduir cada una de les ànimes— fins que arriben les paoroses campanes de l’infern. És moment que la meva ànima turmentada es presenti. Com li transmets al públic que tens una ànima que voldria ser serena però viu immersa en el dolor, que la culpa de tot la té el dimoni? Ho dius com si et posseís la desesperació? Ja tenim prou tragèdies quotidianes, i penses que és millor posar-hi una pinzellada d’humor i fer que el públic rigui una estona. Els aplaudiments són càlids. Molt. Totes les ànimes han estat aplaudides amb entusiasme.
 
Acabem amb una sessió fotogràfica, perquè hi ha família, amics i desconeguts que volen immortalitzar el moment, fins i tot el reporter gràfic d’un diari. Ai, Senyor, això sí que ens agafa per sorpresa. I au passa’t la mà pels cabells com si fos una pinta, estira bé el jersei no sigui que et faci panxa. La teva ja mires d’amagar-la contenint la respiració.  El moment més dolç, però, arriba al final, quan veus que hi ha un grup nodrit de lectors que volen una signatura i et diuen que és per a la Sandra o l’Assumpta o la Laia o la Francesca o l’Anna... I et ve un Josep i un Miquel Àngel que no temen les etiquetes de literatura femenina. I llavors quan ja ets a punt de desar el bolígraf es presenta la Maribel i et confessa que ella és la inspiradora d’un dels relats, el relat d’amor del recull, i tota la feinada que has fet per contenir l’emoció es desferma i una llagrimeta s’escola i entela les ulleres i mires de dissimular com pots, contemples el local, encara amb gent que comenta la posada en escena, i t’adones que la màgia existeix, potser l’hem conjurada d’alguna manera sense saber-ho. Tant se val! I només pots pensar en una cosa: i ara com els dius «he d’anar-me’n»?
 

2 comentaris:

  1. Bravo! Això, això mateix va passar, fil per randa. La Maria Cirera i l'Olga Xirinacs al nostre cor, i la Maribel de l'ànima romàntica en persona, també des d'ara: petita, viva, tan fràgil aparentment...Ca la Mila ens va oferir més que hospitalitat, aquesta tarda. Bravo Mercè.

    ResponElimina
  2. Està tan ben explicat, que em sembla que l'ànima apassionada de la Cornèlia deixarà d'escriure per passar a llegir... a legir-te!
    Bravo!

    ResponElimina