dissabte, 21 de novembre de 2015

Cornèlia Abril s'emociona


Dijous, 19 de novembre, Cornèlia Abril presenta el recull He d’anar-me’n a la Garriga, a la granja-cafeteria La Mila. La crònica de la presentació potser no l’hauria de signar una de les ànimes cornèlies, perquè qui assegura l’objectivitat del text? Però sé que no em puc estar d’explicar-vos el que va passar i el que vaig sentir. Ahir, amb o sense la col·laboració de la deessa Fortuna, des del raconet triat per fer d’escenari, es va escampar un halo enlluernador per tot el local. Aquesta sensació estic segura que va ser compartida, perquè fins i tot aquells clients que havien entrat despistats a fer un cafè o una cervesa, que no sabien res de la presentació d’un recull de contes d’una autora de vuit ànimes, van fer un silenci absolut quan van sonar els primers acords del saxo de Kenny G.
 
I en silenci van escoltar del nostre editor, Joan Ramon Riera, coses com aquestes: «Si us agraden les històries de Niccolò Ammaniti, us agradarà He d’anar-me’n, si el que preferiu és l’absurd d’Albert Camus —Camus feia servir aquest terme per referir-se a la seva obra—, el trobareu a He d’anar-me’n, si us enganxen les sèries de televisió que indaguen en la psicologia dels personatges, us enganxarà aquest recull, si us atrauen els llibres d’autoajuda, els que tenen una bona dosi de romanticisme, els de denúncia social també us sentireu atrets per He d’anar-me’n, perquè tot això és el que hi trobareu a les seves pàgines». Ostres, ostres, poca broma, oi? Sentir a parlar així d’un projecte gestat amb tant d’amor com Cornèlia Abril emociona. Molt, moltíssim. No plores, és clar, perquè quedaries com una bleda assolellada, però no per falta de ganes.
 
Llavors li toca el torn a la presentadora, en aquest cas, la poetessa Marta Sempere, que s’ha llegit el llibre de cap a peus, s’ha fixat atentament si li sobra una coma o si li falta, i esperes que digui coses bones, és clar, i també esperes que li trobi alguna pega, però resulta que l’única que esmenta és que no podia desenganxar-se de la lectura. Que ara ja no té cap remordiment de deixar llibres a mitges. I que, en aquest cas, volia acabar una història per començar la següent. Això també emociona, oi que sí?
 
Després en nom de Cornèlia Abril, parlen Matilde Nuri i Marta Pérez i Sierra. Tothom escolta amb atenció. Cap xiuxiueig que destorbi. Enmig d’explicacions serioses, alguna anècdota desperta les rialles. Mencionen l’absència de Maria Cirera que acaba de ser mare. Homenatgem la nostra prologuista Olga Xirinacs i demanem que se li atorgui el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes que es mereix amb escreix. Sonen aplaudiments. Això també emociona. El cor et batega força de pressa, però mires de contenir-te perquè ja toca parlar de les vuit ànimes que conformen Cornèlia Abril. Ara sona un tango de Gardel —la música serveix per introduir cada una de les ànimes— fins que arriben les paoroses campanes de l’infern. És moment que la meva ànima turmentada es presenti. Com li transmets al públic que tens una ànima que voldria ser serena però viu immersa en el dolor, que la culpa de tot la té el dimoni? Ho dius com si et posseís la desesperació? Ja tenim prou tragèdies quotidianes, i penses que és millor posar-hi una pinzellada d’humor i fer que el públic rigui una estona. Els aplaudiments són càlids. Molt. Totes les ànimes han estat aplaudides amb entusiasme.
 
Acabem amb una sessió fotogràfica, perquè hi ha família, amics i desconeguts que volen immortalitzar el moment, fins i tot el reporter gràfic d’un diari. Ai, Senyor, això sí que ens agafa per sorpresa. I au passa’t la mà pels cabells com si fos una pinta, estira bé el jersei no sigui que et faci panxa. La teva ja mires d’amagar-la contenint la respiració.  El moment més dolç, però, arriba al final, quan veus que hi ha un grup nodrit de lectors que volen una signatura i et diuen que és per a la Sandra o l’Assumpta o la Laia o la Francesca o l’Anna... I et ve un Josep i un Miquel Àngel que no temen les etiquetes de literatura femenina. I llavors quan ja ets a punt de desar el bolígraf es presenta la Maribel i et confessa que ella és la inspiradora d’un dels relats, el relat d’amor del recull, i tota la feinada que has fet per contenir l’emoció es desferma i una llagrimeta s’escola i entela les ulleres i mires de dissimular com pots, contemples el local, encara amb gent que comenta la posada en escena, i t’adones que la màgia existeix, potser l’hem conjurada d’alguna manera sense saber-ho. Tant se val! I només pots pensar en una cosa: i ara com els dius «he d’anar-me’n»?
 

dilluns, 16 de novembre de 2015

A través del microscopi de l’ànima gormanda

Il·lustració de Carmen Sanzsoto
Què seria de Cornèlia Abril si no tingués una ànima gormanda, atreta per les exquisideses i els llibres deliciosos? Què seria si no tingués una ànima gormanda amb un do per copsar la bellesa, per gaudir amb la tendresa d’uns ulls o la gràcia dels dragonets o per destriar l’olor ínfima de la molsa i del bruc. L’ànima amb aquest do per a la bellesa es diu Sílvia Armangué.
No parla per parlar quan diu que posseeix aquest do. La Sílvia és biòloga. Des de fa molt que treballa d’analista en la prevenció del càncer femení. Que què hi té a veure això? Molt, moltíssim. A través del microscopi, l’ànima gormanda de Cornèlia Abril veu organismes vius que la majoria dels mortals no podrem veure mai. També veu els malignes, és clar. I per protegir-se d’aquestes troballes funestes es refugia en els éssers estimats, en la natura —sent una fascinació immensa per la natura—, cerca aixopluc en la poesia, que basteix amb elements gairebé minúsculs com l’ocell que construeix el niu. Troba en la subtilesa, en l’exigüitat, en els detalls més ínfims, la bellesa que ens encomana amb les seves paraules, carregades d’imatges vívides i d’una saviesa antiga, arrelada a la terra, al paisatge, a l’emoció genuïna. Percep la realitat, la vida, els sentiments augmentats a través del seu microscopi particular i d’aquí un estil absolutament singular. Tanta contenció com l’obliga la ciència, tanta torrencialitat li atorga la literatura. Com ella mateixa diu a Estats del metall:
En l’aresta soterrada, sota l’aigua,
he viscut, arrapada als esvorancs,
filtrada la llum per mil tels de gelatina,
en l’escalfor i la remor, on als petits
vivents, lliurats al vent de la marea,
el soroll travessa, com un gran oratge,
el pit pintat de blau i les parpelles.
Aquí, en l'estripada pàtria de l'abisme.
 
Amb Estats del metall, Sílvia Armangué va obtenir el V Premi de Poesia, Paraules a Icària. A He d’anar-me’n, el seu relat «Merengues de color groc, verd i rosa», enceta el recull d’aquesta manera: «Les merengues eren altes i allargades, arrebossades de sucre gruixut, i a sobre de tot duien un caramel del mateix color del sucre. També hi havia merengues blanques, però jo només les volia de color. Tots els colors tenien el mateix gust, però cada un era especial.» Com especial és cada una de les ànimes d'aquesta dona misteriosa anomenada Cornèlia Abril, que desitja que la conegueu i que gaudiu amb les seves històries.
 
 

dimarts, 10 de novembre de 2015

Els nou dits de l'ànima reflexiva

Il·lustració de Carmen Sanzsoto
De les vuit ànimes de Cornèlia Abril, n’hi ha una de reflexiva i podríem dir que Matilde Nuri i Espona se l’ha guanyada a pols. El seu relat «Amputació digital» és una profunda reflexió sobre què representa per a una pianista la pèrdua d’un dit. El de menys és que la protagonista sigui pianista i que el que li manqui sigui un dit. Es tracta d’una excusa per parlar de la pèrdua, perquè una pèrdua pot trastocar-nos la vida. De nosaltres dependrà entomar-la, amorosir la ràbia i el dolor per superar-la. L’autora, òptica de professió, té al seu favor saber esguardar de manera força peculiar l’objecte de la seva observació. I sense una bona observació prèvia, qualsevol reflexió tindria poc valor.
Matilde Nuri es confessa autodidacta, diu que aquest fet atorga a la seva escriptura un ritme lent. Tot i ser lent, té publicats dos poemaris, una novel·la, llibres per a infants, prepara una nova novel·la i és una bloguera activa.
No sabem del cert si quan diu que fa puzles es refereix a l’autora, a l’ànima reflexiva o a totes dues. L’explicació del gust pels puzles ja obliga a una reflexió: «Faig puzles perquè es comencen a fer per la vora, amb les peces que tenen un cantó recte. Posades en renglera conformen un rectangle. Un rectangle crea el marc, i contingut omple el buit. Com quan reflexionem».
Aquí us deixo un petit fragment del seu relat, titulat «Amputació digital»:
En tot cas, els canvis afegits a darrera hora fan del concert una peça poc favorable per a una solista com jo. Segons apreciació del director, i per eludir mals pitjors, fóra recomanable que jo m’inscrivís al cor, per cantar com canten les cantaires, ocupar plaça de corista i cedir el meu lloc de pianista a un intèrpret plenament capacitat.
Jo callo. Silenci és menyspreu. Tinc el desdeny al palmell d’una mà mancada d’un dit. Quan toco, ensenyo l’amputació avergonyida; mancances, insuficiència. Tinc nou dits i dues mans, i el dany accidental no m’amoïna. Al contrari, m’estimu­la, em fa prosperar com a intèrpret.

dissabte, 7 de novembre de 2015

Dona de vidre i ànima apassionada

Il·lustració de Carmen Sanzsoto

No és qüestió de portar a engany a qui llegeixi aquestes línies. De passió, n’hi ha al cor de totes les autores que integrem el recull He d’anar-me’n, però l’ànima apassionada de Cornèlia Abril per excel·lència és, sens dubte, Montserrat Medalla. L’és perquè en el seu relat, «Secrets i solitud», omple de desig punyet les estances prohibides, l’amaga rere les portes permanent tancades d’una masia de terra endins, el deixa surar com un fantasma insatisfet que es resisteix a abandonar el món dels vius.
Montserrat Medalla és defineix com a contradictòria, lluitadora, assegura que és «un belluguet» que s’emociona, s’indigna i, si cal, es rebel·la davant la realitat que l’envolta. Mare de família nombrosa, àvia de vuit néts preciosos, és mestra, logopeda, psicopedagoga i historiadora de l’art. No ho diu per dir que és un belluguet, oi? Cal afegir que és l’autora del magnífic recull Dones de vidre, on aplega dotze històries protagonitzades per dones de totes les edats, dones vulnerables i sofertes alhora, dones que sovint corren el perill d’esmicolar-se, com el vidre, però es tracta tan sols d’un miratge, perquè sempre hi ha un bon motiu per aferrar-se a la vida, per resistir, per estimar, per harmonitzar l’ahir, l’avui i el demà.
Us deixo un tast de «Secrets i solitud» perquè l’aneu assaborint:
Casa meva era gran, molt gran. Tant, que hi havia una part de la casa que, als deu anys, jo no coneixia. Amb deu anys acabats de fer, encara no havia trepitjat mai algunes d’aquelles estances enormes, ni alguna altra de més petita i interessant... Des que tinc memòria, que volia fugir de la humitat, de l’olor dels animals i dels bullits de col i patata, del fang, de la tenebror dels boscos propers i de les incerteses dels camins; per això, potser inconscientment, rebut­java la idea de saber què més hi havia, en aquella casa, que a mi em pogués interessar.
 

dijous, 5 de novembre de 2015

Cornèlia Abril i l'ànima etèria

Ja us ho havia dit, oi, que Cornèlia Abril té vuit ànimes? M’agradaria que tinguéssiu l’oportunitat de conèixer-les totes una a una.
Cornèlia Abril segons Carmen Sanzsoto
Carmen Sanzsoto és l’ànima etèria de Cornèlia, la que traspua art per tots els porus de la pell. Amb una vitalitat extraordinària, pinta, fa tapissos, esmalts, gravats..., perquè necessita explorar nous camins i trobar noves formes d’expressió. Va d’una banda a l’altra d’aquest món globalitzat, un món que se li està quedant petit perquè la seva obra s’exposa en diferents indrets del planeta. Acostuma a parlar poc i a observar molt, tal com fan els savis. Diria que observa tothora i es queda amb el detall més nimi i després el plasma al llenç atorgant-li la importància que li correspon i que a la majoria ens hauria passat desapercebuda.
Quan li pregunten per la seva obra, la defineix d’aquesta manera:  construir, destruir, silenci, suspensió, emoció, proposar, disposar, el qüestionable, l’inqüestionable, dins, fora, l’abstracció, el pensament. Assegura que les seves pintures estan plenes de frases tan difícils de comprendre com difícil és d’entendre l’ànima humana. Es refereix a la seva ànima etèria dient que és un gran pinzell i que la brevetat és el seu destí. I aprofita la brevetat que concedeix un poema per expressar allò que pensa:
 
Una paraula amiga que no obliga,
que en els somnis t’estova i t’acompanya,
és com un quadre ple de matisos
per poder-los llegir amb l'ànima.
 
 
 

dilluns, 2 de novembre de 2015

Cornèlia Abril, la dona misteriosa

Cornèlia Abril pintada per Carmen Sanzsoto
El misteri, com gairebé tot a la vida, té data de caducitat. L’autora del recull He d’anar-me’n va néixer a la vida literària amb un halo de suspens. D’ella es va dir que era profundament demòcrata, lliure, independent i cosmopolita ecologista, defensora de la natura i dels animals, amant del cinema i de la música. Sempre generosa. Tothora inquieta. La seva mirada escrutadora troba arreu el germen de les històries que escriu. Ploma irònica, tendra, reflexiva o apassionada, segons el dia o la nit, d’acord amb la situació... I res és del tot veritat i res és del tot mentida. Cornèlia Abril és un ideal, una ficció..., el somni de vuit dones inquietes, obstinades i molt treballadores. Cornèlia Abril és la suma de vuit ànimes: Sílvia Armangué, Pepa Bagaria, Maria Cirera, Montserrat Medalla, Matilde Nuri, Marta Pérez i Sierra, Carmen Sanzsoto, amb els seus inseparables pinzells, i jo mateixa. I totes vuit convergim en aquest recull de contes.
 
 
 
 
 

diumenge, 1 de novembre de 2015

De conflictes i decisions que capgiren la vida


Que un autor parli d’un llibre en el qual participa potser no és del tot convenient. No em ve gens de gust, però, analitzar aquesta conveniència. En parlo moguda per la il·lusió, per les ganes de proclamar als quatre vents com n’és de guapa, la criatura. Una criatura que té vuit mares. D’una són els ulls immensos; d’una altra, el nassarró o el clotet quan somriu o els dits llargs i prims o les cuixes molsudes. Té son d’ala de mosca, veu de soprano, ganes de menjar-se el món. L’observo i em pregunto que té de mi. No sap estar-se quieta. Tal vegada sigui això, la impaciència o la pell tan blanca o el son tan lleuger. Tant se val! Als fills se’ls estima i ja està. I jo me l’estimo.
De nom, les vuit mares li hem posat He d’anar-me’n. I si existeix un responsable d’aquest nom, no és un altre que el famós William Shakespeare. En un fragment de Romeu i Julieta, apunta que, davant d’un problema, sovint no tenim cap altra opció que resoldre la disjuntiva «he d’anar-me’n i viure o quedar-me i morir», i diria que aquest disjuntiva té una vigoria insòlita avui dia. L’opció de la mort o de la vida és una qüestió que respira latent en les pàgines d’aquest recull, que voldria recomanar-vos com a lectora empedreïda i com a autora il·lusionada també.