dissabte, 12 de desembre de 2015

L'herència

El vell aventurer, quan va sentir que la mort el cridava, va reunir els tres fills i la jove esposa. A la seva joventut, el vell aventurer havia recorregut el continent d’una punta a l’altra. D’aquells viatges, havia tornat amb cofres plens de tresors, però el temps i les necessitats els havien fet desaparèixer, talment com si haguessin estat fum. Ara només li restaven records estimats que volia deixar a la seva descendència: al fill gran, la daga dels avantpassats; al mitjà, la brúixola que orientava el pare; al petit, el gec de pell que li cosí amb tant d’amor la mare. Amb llàgrimes als ulls, va dir a la jove esposa que sempre seria seu, en la vida i en la mort. Dit això, va expirar.
Abans que arribés l’intermediari, els fills, decebuts, ja havien marxat. L’intermediari es mirà el finat, com qui taxa una antiguitat, i va dir a la jove esposa que li donava trenta monedes.
—Només trenta? —va fer ella.
—Què es pensa que en trauré jo? He de posar la càmera refrigeradora, el camió, la benzina... Si li sembla poc, ja pot cridar l’enterramorts —va sentenciar l’intermediari.
—Ja m’està bé —va dir ella amb recança, mentre desava les monedes a la butxaca.
—La propera vegada busqui-se’n un de menys granadet —va recomanar l’intermediari—. Per un de jove, paguen millor, però vagi en compte de no fer malbé la mercaderia. Són molt exigents els de l’agència d’adquisició d’òrgans.
La jove vídua va pensar de seguida en el fill gran i en aquella daga dels avantpassats que brillava com l’or.

dimarts, 8 de desembre de 2015

L'ànima romàntica que es va empassar la lluna

Imatge de Carmen Sanzsoto
 
 
Era molt jove
Em donava tota a les onades,
fluïa dins el seu embat,
m’esmicolava en sal
i em creia, per uns segons, mar.
Aquells vespres amb tu,
quan suràvem dins l’aigua,
agafats ben fort de la mà;
l’argent de la lluna
al rostre.
Me he empassat la lluna (Viena Edicions, 2015)

Calia començar amb un poema per presentar-vos Marta Pérez i Sierra, l’ànima romàntica de Cornèlia Abril, perquè com a poeta ja té un llarg recorregut. És clar que també el té com a narradora, com a agitadora i gestora cultural. Però és sobretot com a poeta que és coneguda arreu. Més d’una vegada a l’anomenar-la, m’ha passat que em diguin: «Ah, sí, l’autora del SMS!» I és que Sexe Mòbil Singular és un poemari que ha deixat empremta.

També deixarà empremta Me he empassat la lluna. La Marta té la rara habilitat de parlar de temes espinosos amb una naturalitat que esparvera. La menopausa com a motiu poètic, com a reivindicació de la fertilitat. I amb aquesta mateixa naturalitat a «Seandbel», el relat que inclou el recull He d’anar-me’n, s’atreveix a abordar el càncer no com un enemic temible sinó com una oportunitat per reconciliar-se amb la vida, amb el passat, amb l’amor. A «Seandbel», convida a la fada de les flors a materialitzar-se, a posar-hi un toc de meravella, aquell que necessitem cada dia per tirar endavant, haguem de conviure amb una malaltia o no. Cert és que el relat està inspirat en una història real, que no s’han traït gens els fets, però els ha atorgat d’una poesia que ens traspassa la pell: «Vas estimar —ens diu— a cor obert, innocent, encara no sabies que amor i dolor sovint caminen de la mà per un camí de ronda bellíssim, estret i costerut que en diem vida». Per això, assegura que per ser romàntica, que segons el diccionari vol dir «fàcil a l’exaltació del sentiment i de la fantasia», cal ser molt forta. Cal ser forta per enamorar-se de la vida sense por, per arriscar-se a estimar i, tal vegada, a perdre. Més irreparable seria no haver estimat mai...

A l’hora de parlar d’una de les vuit ànimes de Cornèlia Abril, la Marta diu: «Trepitjo de peus a terra, me n’adono de com són les coses, dels perills, però no puc evitar-ho, com si en fos addicta, em llenço a viure qualsevol situació on l’amor romàntic hi sigui present. Sé quina és la condemna romàntica: aspirar a viure una vida plena i retrobar-te amb la mort». I jo m’atreviria a afegir que, en aquesta condemna, la Marta ja es va trobar un bon dia amb la lluna i empesa pel seu tarannà romàntic no va poder evitar empassar-se-la.