dimecres, 27 de gener de 2016

L'ànima primitiva de Cornèlia Abril i el seu somriure



«Sóc l’ànima primitiva, la teva vella coneguda. Els nostres camins s’han creuat més d’una vegada al metro, a l’ascensor o a la cua del supermercat... Allà on tu no hi veus res més que asfalt i ciment, jo hi veig el bosc i les bèsties». D’aquesta manera, la manresana Maria Cirera, guardonada en diversos certàmens literaris, traductora, bibliotecària, autora i coordinadora de material educatiu, lectora editorial, dinamitzadora de clubs de lectura, inicia la presentació de la seva ànima, una de les vuit que té Cornèlia Abril.

 
               Imatge de Carmen Sanzsoto
Resulta curiós que una dona tan lligada, per formació i per trajectòria vital i laboral, a la cultura s’identifiqui amb l’ànima primitiva, aquella que pertany a l’origen, a la rusticitat, a l’inici de la vida comunitària, quan la supervivència de l’espècie era la prioritat, lluny de l’educació i el refinament de l’esperit. Qui llegeixi «El somriure del suricata», el relat que Maria Cirera aporta al recull He d’anar-me’n, dirà: «És clar, no parla pas de la seva ànima, sinó de la del tiet August», del qual la Maria diu que és una persona que «de tan normal, acaba resultant estrambòtica». I sí, sí, el lector té raó. I tant! Però no parla tan sols del tiet August. També parla de l’autora i de tots nosaltres que vivim en la civilitzada societat del segle XXI. El missatge que vol transmetre amb la presentació de la seva ànima és ben clar: «No et deixis enganyar, no t’equivoquis..., ens assemblem més que no et penses. Al capdavall ja fa massa temps que tots dos hem après que rere les muntanyes de la gran polis només hi ha més muntanyes».
La història que ens planteja la Maria en «El somriure del suricata» en aparença sembla molt senzilla, un conte d’allò més fantasiós, amb una dosi d’ironia, però com diu ella mateixa: «No et deixis enganyar, no t’equivoquis», perquè estem davant d’un relat de gran riquesa, que admet més d’una lectura. Pensant-ho bé, la Maria ens parla de la incomunicació, de la dificultat d’entendre’ns amb la gent que tenim al nostre entorn, de la inadaptació en una societat que esperona l’ambició i desmereix la senzillesa. En aquest món competitiu que ens ha tocat viure, on es premia els triomfadors, un persona senzilla està mal vista, se la considera mediocre, grisa... Compta només allò que es veu per fora i s’obvia la vàlua interior. Si aprofundim més, ens adonem que la Maria també ens parla del respecte cap a les minories, de la recerca de la felicitat, de la concòrdia entre els desitjos més íntims de les persones i els seus actes, de la gosadia d’optar per fer allò que un vol, encara que ningú ho entengui, en definitiva de la voluntat de l’home de ser lliure. I si aprofundim més encara, ens trobem amb l’home primitiu que imaginà Rousseau, amb el bon salvatge, de bondat innata, innocent i generós de mena, un home que no seria gaire diferent d’aquest tiet August que sap dir amb fermesa: «He d’anar-me’n».
Aquí us deixo un petit tast: «No vaig tardar gaire a veure’l, recolzat en un petit turonet, molt a prop dels felins. El vaig reconèixer clarament perquè encara duia el vestit gris i la camisa blanca, tot i que la camisa havia deixat de ser blanca i el vestit ja no era ben bé gris. Anava un xic desmanegat, estava una mica més prim, però semblava relaxat damunt d’aquell promontori, amb un bri a la boca i aquell poderós contrallum del capvespre. Al llarg d’aquell any m’ho havia imaginat tot menys allò. Vaig sortir del cotxe, vaig saltar, vaig moure els braços. No sé si em va veure. Em va semblar que somreia».

1 comentari:

  1. Moltes gràcies, Mercè, per aquest gran comentari. De debò que jo no ho hauria sabut dir millor. Exacte "la voluntat de l'home de ser lliure", la preuada llibertat que podem trobar dalt d'un tren, en ple dia assolellat, al bel mig d'un prat o al fons d'una gàbia. GRÀCIES!

    ResponElimina