divendres, 29 de gener de 2016

El despertador

Va passar un matí després de dutxar-se per anar a treballar. El desguàs de la banyera no només va xuclar l’aigua, també li va arrencar alguna cosa intangible i se la va endur cap a la claveguera. Després li va quedar una mena de buit a les vísceres, ben bé com si a dins no hi tingués res. Quan es va mirar al mirall, li va costar de reconèixer-se. Cap despit per l’amant insatisfet, cercador de jaços aliens. Cap neguit pels ulls inflats pel plor, per la perseverança de les arrugues. Cap ànsia per la reunió amb el cap de departament. Cap inquietud per la malaltia de la mare. Només buidor, una buidor persistent a la qual no estava gens avesada.
 
Un cop acabada la jornada laboral, se’n va anar a urgències. La van fer esperar unes quantes hores. Quan va ser el seu torn i va dir que n’hi passava alguna de molt grossa, perquè, de sobte, s’havia quedat buida, la doctora va moure el cap com si pensés «pobre dona!» i va diagnosticar-li estrès. Cap prova per constatar que tot era al seu lloc. I se’n va anar cap a casa amb la recepta d’un altre ansiolític i un forat negre dins seu que creixia i creixia.
 
Com que no tenia gana, fet del tot insòlit en ella, se’n va anar al llit. Abans, però, es va prendre, per si de cas, la benzodiazepina inútil contra l’insomni. I va esperar que el son arribés. Mentre, la ment li projectà tot un seguit d’imatges. Les va veure reflectides amb absoluta nitidesa a la paret de l’habitació: els Nadals a casa dels avis, les vacances prop del mar, el seu germà en el lloc més alt del podi amb la medalla penjada al coll, la seva germana vestida de núvia, a ella mateixa bufant les espelmes d’un pastís d’aniversari. «Vint anys, tota una dona», deia la mare. «La meva petita!», exclamava el pare. A poc a poc, la paret va tornar al seu estat natural i ella va veure una llumeta, com la flama d’un llumí, que s’anava apagant. Se li acudí que era la memòria. Cap pena. Cap calfred. Res. Absolutament res.
 
Ja s’adormia quan va sonar el despertador. «Les set en punt», va pensar. Després va mirar d’estirar el braç per aturar aquell timbre reiteratiu que cada matí la despertava, però va ser en va. Només va tenir temps de pensar en com n’és de quotidià el so de la mort.

dimecres, 27 de gener de 2016

L'ànima primitiva de Cornèlia Abril i el seu somriure



«Sóc l’ànima primitiva, la teva vella coneguda. Els nostres camins s’han creuat més d’una vegada al metro, a l’ascensor o a la cua del supermercat... Allà on tu no hi veus res més que asfalt i ciment, jo hi veig el bosc i les bèsties». D’aquesta manera, la manresana Maria Cirera, guardonada en diversos certàmens literaris, traductora, bibliotecària, autora i coordinadora de material educatiu, lectora editorial, dinamitzadora de clubs de lectura, inicia la presentació de la seva ànima, una de les vuit que té Cornèlia Abril.

 
               Imatge de Carmen Sanzsoto
Resulta curiós que una dona tan lligada, per formació i per trajectòria vital i laboral, a la cultura s’identifiqui amb l’ànima primitiva, aquella que pertany a l’origen, a la rusticitat, a l’inici de la vida comunitària, quan la supervivència de l’espècie era la prioritat, lluny de l’educació i el refinament de l’esperit. Qui llegeixi «El somriure del suricata», el relat que Maria Cirera aporta al recull He d’anar-me’n, dirà: «És clar, no parla pas de la seva ànima, sinó de la del tiet August», del qual la Maria diu que és una persona que «de tan normal, acaba resultant estrambòtica». I sí, sí, el lector té raó. I tant! Però no parla tan sols del tiet August. També parla de l’autora i de tots nosaltres que vivim en la civilitzada societat del segle XXI. El missatge que vol transmetre amb la presentació de la seva ànima és ben clar: «No et deixis enganyar, no t’equivoquis..., ens assemblem més que no et penses. Al capdavall ja fa massa temps que tots dos hem après que rere les muntanyes de la gran polis només hi ha més muntanyes».
La història que ens planteja la Maria en «El somriure del suricata» en aparença sembla molt senzilla, un conte d’allò més fantasiós, amb una dosi d’ironia, però com diu ella mateixa: «No et deixis enganyar, no t’equivoquis», perquè estem davant d’un relat de gran riquesa, que admet més d’una lectura. Pensant-ho bé, la Maria ens parla de la incomunicació, de la dificultat d’entendre’ns amb la gent que tenim al nostre entorn, de la inadaptació en una societat que esperona l’ambició i desmereix la senzillesa. En aquest món competitiu que ens ha tocat viure, on es premia els triomfadors, un persona senzilla està mal vista, se la considera mediocre, grisa... Compta només allò que es veu per fora i s’obvia la vàlua interior. Si aprofundim més, ens adonem que la Maria també ens parla del respecte cap a les minories, de la recerca de la felicitat, de la concòrdia entre els desitjos més íntims de les persones i els seus actes, de la gosadia d’optar per fer allò que un vol, encara que ningú ho entengui, en definitiva de la voluntat de l’home de ser lliure. I si aprofundim més encara, ens trobem amb l’home primitiu que imaginà Rousseau, amb el bon salvatge, de bondat innata, innocent i generós de mena, un home que no seria gaire diferent d’aquest tiet August que sap dir amb fermesa: «He d’anar-me’n».
Aquí us deixo un petit tast: «No vaig tardar gaire a veure’l, recolzat en un petit turonet, molt a prop dels felins. El vaig reconèixer clarament perquè encara duia el vestit gris i la camisa blanca, tot i que la camisa havia deixat de ser blanca i el vestit ja no era ben bé gris. Anava un xic desmanegat, estava una mica més prim, però semblava relaxat damunt d’aquell promontori, amb un bri a la boca i aquell poderós contrallum del capvespre. Al llarg d’aquell any m’ho havia imaginat tot menys allò. Vaig sortir del cotxe, vaig saltar, vaig moure els braços. No sé si em va veure. Em va semblar que somreia».

dimecres, 20 de gener de 2016

«He d’anar-me’n», al cor d’Horta

A inicis del segle XX, Barcelona creixia sense aturador i ho engolia tot al seu pas. Així va ser com el poble d’Horta va quedar annexionat a la gran ciutat l’any 1904. Més d’un segle després, el cor d’Horta conserva encara aquell encant que va seduir les famílies barcelonines que hi van construir cases d’estiueig. Una de les masies més ben conservades, Can Mariner, l’origen de la qual es remunta al segle XI, és des de 2008 la biblioteca del barri.

La tarda del 14 de gener, les integrants de Cornèlia Abril vam apropar-nos a la biblioteca amb moltes ganes de presentar les vuit ànimes i deixar que el mestre Isidre Grau engresqués el públic assistent amb la seva particular visió de cadascun dels relats que formen part del recull He d'anar-me'n. He de dir que va descobrir coses que ni tan sols nosaltres ens havíem adonat que hi fossin.
 
Les hortenques del grup, la Pepa Bagaria (l’ànima felina) i jo mateixa (l’ànima turmentada), ens vam emocionar moltíssim en veure tantes cares conegudes. Les dues hem nascut al barri i ens hi hem criat, com el pare, com els pares del nostre pare. La mare era una hortenca d’adopció que hi va viure mig segle. A Horta vam aprendre de lletra. Vam aprendre a viure en família. Sí, perquè viure a Horta, quan la Pepa i jo érem petites, era com viure en una gran família on tothom es coneixia. La nostra memòria és hortenca, i d’Horta prové gran part de la inspiració que mou les històries que hem escrit, per més que estiguin ambientades lluny dels seus carrers i de la seva gent.
 
Em consta que l’emoció que surava a l’ambient va contagiar totes les integrants de Cornèlia Abril que vam fer un striptease d’ànima com mai havíem fet abans. També és cert que el rodatge compta i ja portem set presentacions i que el pudor l'hem deixat de banda i li anem agafat cada cop més gust a això de despullar l’ànima, sigui la nostra o la del nostre personatge que, de tan enllaçades com estan, es difícil dir amb precisió on acaba l’una i on comença l’altra. Tant de bo que aquesta simbiosi la gaudís el lector tant com les autores.
 
Va arribar l’hora de tancar la biblioteca i encara ens estàvem allà, saludant família, veïns, amics, companyes d’escola i de vida... Mentre signàvem llibres, per primera vegada d’ençà de la publicació del recull, pensava que això «d’anar-se’n i viure» no era aplicable a Horta, que «quedar-se i viure» era una opció vàlida. I tot recordant aquella tarda màgica, m’han agafat moltes ganes de compartir unes instantànies fetes al cor d’Horta.
 
§ Les fotografies de la presentació del recull He d’anar-me’n són de Xavier Mominó.
§ La fotografia de la masia de Can Mariner forma part del fons de l’Arxiu Municipal del Districte d’Horta-Guinardó.

diumenge, 10 de gener de 2016

L'ànima felina de Cornèlia Abril: llibres i gats o gats i llibres

Imatge de Carmen Sanzsoto

La relació que estableix l’escriptor amb el text escrit és com les relacions de parella. Poden ser d’un amor profund, de conveniència, efímeres, perdurables... L’autor sempre busca una relació estable, ideal. I no sempre la troba. Sovint, s’ha de conformar amb idil·lis passatgers, que li atorguin alegries puntuals. De la mateixa manera, hi ha històries que volen ser escrites i cerquen autor i no sempre ensopeguen amb aquell que els agradaria i es conformen perquè no es volen quedar en el calaix de l’oblit. N’hi ha, però, que són caparrudes i no paren fins que troben la persona idònia i tant els fa que no sigui famosa i que no tingui experiència en l’ofici. El que els importa és l’ànima.
Aquest és el cas de «Rose Hill House», una història que desitjava homenatjar els llibres i els gats o els gats i els llibres, que aquí l’ordre dels factors no altera la suma, i de passada els gats amb escriptor o els escriptor amb gat, com ara Dickens, Lord Byron, Hemingway, Borges, Cortázar, Bukowski, Bradbury, Capote, Murakami, per citar-ne alguns, i volia, per sobre de tot, reivindicar la dignitat i el respecte.
La història no va parar fins que es va coincidir amb Pepa Bagaria, una bibliotecària que estima els llibres d’ençà que era molt petita i les revistes des que treballa a l’Hemeroteca de la Biblioteca de Catalunya, amant dels gats (en té sis d’oficials i uns quants d’okupes), una documentalista solvent. A Et donaré la terra, un dels best-sellers del darrers anys que ens transporta a la Barcelona medieval, l’autor, Chufo Llorens, en el capítol d’agraïments deia: «A Pepa Bagaria, documentalista inestimable, que no només em va aportar les dades que li vaig demanar, sinó que, coneixedora de la meva manera d’escriure, me’n va proporcionar d’altres que el seu instint de gran professional li va suggerir». Això de l’instint és molt felí, oi? L’experiència de la Pepa com a escriptora era gairebé inexistent, però això no li va importar gens a la història, perquè el seu va ser un amor a primera vista. «Rose Hill House» havia trobat l’ànima que li donaria vida, una ànima pacient, enigmàtica, intuïtiva, curiosa, solitària, independent, agosarada, desconfiada i tolerant alhora..., una ànima felina.
Pepa Bagaria va correspondre a la història, trobant-li un bon lloc on estar-se. Va triar Wallington (Anglaterra), al poble on havia viscut George Orwell de 1936 a 1940, on va escriure gran part de Rebel·lió a la granja, i Homenatge a Catalunya. A Wallington, George Orwell es va casar amb la seva primera esposa. Allà també hi va viure Elsa Spencer i es va casar amb Joseph Bennet. A Rose Hill House, la casa dels Bennet, és on s’instal·la la Helen, la protagonista, una escriptora nascuda en un poble prop d’Albuquerque (Nou Mèxic), just després de divorciar-se. La Helen esbrinarà què va passar a la casa del turó de les roses amb l’ajut d’una gata.
A «Rose Hill House» hi ha tot un seguit d’anècdotes curioses, com la de la biblioteca embruixada de Letchworth; un homenatge a la literatura anglesa, amb referències literàries que van de Charles Dickens a Jane Austen, passant per Elizabeth Gaskell i les germanes Bronte; també hi ha referències cinematogràfiques, al cinema que agradava als pares; musicals, a la música que escoltàvem a casa quan érem petites; hi ha un viatge a Cinque Terre, a la costa italiana al mar de Ligúria, que es un gaudi pels sentits i una reivindicació de la bellesa per amansir l’horror... Per haver, hi ha fins i tot un picada d’ullet a persones de carn i ossos a qui la Pepa ha convertit en personatges de ficció.
Hi ha una dita celta que assegura que si mires fixament els ulls d’un gat hi podràs veure visions del món de les fades. Me la vull fer meva per dir-vos que si aprofundiu en una ànima felina no hi trobareu set vides sinó infinites vides imaginàries que pugnen per ser escrites.
I com a curiositat us incloc un enllaç a una pàgina web on hi trobareu un mapa de les biblioteques de tot el món que tenen, a més de llibres, gat. I és els gats i els llibres es porten molt bé.

diumenge, 3 de gener de 2016

Cornèlia Abril: balanç positiu


Les vuit ànimes de Cornèlia Abril i l'editor Joan Ramon Riera. Foto: Pau López
Fa deu setmanes, tan sols deu, que Cornèlia Abril, la dona misteriosa de les vuit ànimes, arribava al món de la literatura amb un recull de relats sota el braç. A aquella criatura plena de vida l’havia batejat com He d’anar-me’n, un títol extret d’un vers shakespearià. I orgullosa com n’estava es delia per presentar-la a la família de lectors d’arreu del país.

La primera oportunitat que va tenir Cornèlia Abril de mostrar-se en públic va ser a la Biblioteca de Catalunya, el passat 28 d’octubre. Per la sala de la Caritat, van desfilar l’ànima apassionada, la gormanda, la primitiva, la felina, la turmentada, la reflexiva, l’etèria i la romàntica. Potser aquell dia, les ànimes ho van fer amb un pèl de timidesa. La sòbria bellesa de la sala, tan carregada d’història, els nombrosos assistents encuriosits imposaven de debò.

Després, les vuit ànimes de Cornèlia Abril es van acostar a la Biblioteca Comarcal de Blanes, al restaurant-cafeteria La Mila de La Garriga, a la Biblioteca Municipal de l’Ametlla del Vallès, a la novíssima Biblioteca Carles Rahola de Girona, fins que el dia 16 de desembre van celebrar el Nadal, conjuntament amb l’editorial Els Llums i en la grata companyia del grup de jazz Standardsduets, els relataires Sergi G. Oset, Jordi Masó Rahola, Marta Pérez Sierra i Joan Opi, i els poetes David Castillo, David Madueño i Josep-Ramon Bach, i els amics del Grup d’Estudis Coll-Vallcarca, en el marc incomparable de la Casa Marsans.

Les festes han marcat una petita aturada. Sempre va bé posar una mica de distància per fer una valoració objectiva. El nostre col·lectiu, aquesta dona misteriosa, cosmopolita i profundament demòcrata anomenada Cornèlia Abril que ens representa, té motius de pes per sentir-se satisfet. Aquest és un projecte ben rebut per gent que estima la literatura. «Una galàxia que conté vuit estrelles, cadascuna amb el seu color i caràcter», diu Olga Xirinacs en el pròleg deliciós i encoratjador. «Històries que atrapen amb una doble seducció: eficàcia narrativa i grans dosis d’humanitat de fons», diu Teresa Costa-Gramunt en el text que publicava a Eix Diari. Paraules d’elogi de tots aquells que han llegit molt curosament els relats del recull amb la intenció de parlar-ne: Eugènia Serra, Maria Aladern, Marta Sempere, Albert Benzekry...

És clar, pensareu, jo sóc part implicada, una de les ànimes, què he de dir? Quines pegues hauria de trobar-hi? Miro de fer un balanç imparcial. Mentre rellegia novament els relats, m’he adonat que tots ells tenen més d’una capa, com les cebes. Quan ja tens la certesa que allò que uneix tots els relats és que per viure cal decidir (quin tema tan actual, oi?), t’adones que no és l’únic lligam, que n’hi ha més. La capa observada en aquesta ocasió està molt ben teixida i fa referència a com n’és d’alliberadora la veritat. Heus aquí un cas: «Acabava d’entendre una gran veritat: el tiet no m’estava saludant, el tiet s’estava acomiadant», a «El somriure del suricata» de Maria Cirera. I un altre: «Ara sabies del cert que allò finiria. Si l’havies de plorar, ja podies començar a fer-ho» a «Seandbel» de Marta Pérez i Sierra. I encara un altre més: «Quan juraves que t’importàvem més que la pròpia vida, era mentida, mentida, mentida...» de Mercè Bagaria a «Reagrupament familiar».

De totes les raons exposades, trobar nous al·licients a l’hora de rellegir els relats de Cornèlia Abril és el que em confirma que el balanç és satisfactori, il·lusionant, engrescador..., que és positiu de totes totes.

Propera presentació: dia 14 de gener, Biblioteca d’Horta-Can Mariner