dijous, 28 d’abril de 2016

Els encerts de «Malsons de gat»



A poques hores de la presentació del recull Malsons de gat, signat per Sergi G. Oset, Patrícia Muñiz i Igor Kutuzov, publicat per Hermenaute, em ve molt de gust parlar-vos-en.


Diuen els autors que «Malsons de gat neix amb la pretensió d’aportar a la literatura del fantàstic en català un sòlid recull de relats, treballat i estudiat, ambiciós, eclèctic i agosarat que segueixi l’estela del pioners que van apuntalar anteriorment el gènere, però amb una veu i personalitat nova, per expandir i continuar aquest llegat».


En puc donar fe, perquè he viscut amb certa proximitat la gestació dels relats —uns escrits individualment, altres a quatre mans i, fins i tot, a sis mans— i el que us puc dir és que el resultat em produeix una enveja sana. M’imagino que us preguntareu el perquè. Miraré de resumir-ho dient que és un recull ple d’encerts.


En primer lloc, trobo un encert la conjunció de tres veus potents amb imaginacions prodigioses. De Sergi G. Oset sempre m’ha cridat l’atenció la seva capacitat de síntesi i de concreció. Ser sintètic i concret obliga a fer malabarismes amb el lèxic, a desterrar qualsevol signe d’ambigüitat, a ser molt destre amb les imatges. Si llegiu els seus relats brevíssims de Paràsits mentals i d’El último vuelo del Microraptor entendreu de seguida de què parlo. A Patrícia Muñiz la vaig descobrir en la novel·la Play Room, que em permeto de recomanar-vos, on segons la pròpia Patrícia barreja sexe, llenguatge poètic i terror en unes dosis adequades per neguitejar el lector. L’atmosfera que es respira a la novel·la és asfixiant i el periple vital de la protagonista Seila Dor pertorba irremeiablement. La faceta més coneguda per mi d’Igor Kutuzov és la poètica. La seva és una poesia descarnada, profunda, visionària, un cant a la resistència vital, una retrat de la solitud, del dolor i també de l’esperança, una remembrança de la fugacitat de l’existència. A Canciones del hierro ―curiosament ja s’hi passeja més d’un gat—, hi ha descripcions molt acurades de la decadència de la ciutat, del món que ens envolta, d’un univers que retrobarem a Malsons de gat.


En segon lloc, és un encert la tria de l’espai-temps. On i quan transcorren les diferents històries de Malsons de gat? Succeeixen en un futur incert, a urbs que podríem pensar que són les existents però que ja han perdut l’essència actual, en una natura indòcil en confrontació permanent amb l’ésser humà, amb un ésser humà, tot sigui dit, que fa gala d’uns valors ètics, d’uns principis morals que qüestionen contínuament la pròpia humanitat. Hi ha portes que s’obren a l’infern, dimonis que troben aixopluc en pobles remots, abismes insondables, llocs on regna la foscor més absoluta, com si la foscor, l’ambient llòbrec i tenebrós, propiciés la raó de ser dels relats: els malsons.


En tercer lloc, és un encert la tria del protagonista somiador, o sigui els gats. Que els gats tenen somnis agradables o bé malsons és un fet que s’ha constatat científicament. Sembla que és el ritme respiratori el que dóna pistes sobre la placidesa del somni o l’horror del malson. És un encert, perquè els agosarats autors permeten que per la ment dels felins passin situacions anòmales, els fan assolir un estatus inimaginable en els nostres dies, però molt efectiu pel que fa a les històries. Des de la metròpoli de «Gòrgola», on s’inicien els malsons, fins a «Déu salvi Barbanegra», que posa fi al recull, hi trobem, en uns casos més explícitament que en uns altres, una lluita per la supervivència en una societat hostil, violenta, deshumanitzada... però on també té cabuda la imaginació, l’astúcia, tan pròpia dels gats, per encarar les dificultats i aferrar-se a la vida.


dilluns, 25 d’abril de 2016

Ningú no ens mourà d'aquí

MIG ANY DE CORNÈLIA ABRIL
Mercè Bagaria, l'ànima turmentada
Carmen Sanzsoto, l'ànima etèria

El dia 28 d’abril, Cornèlia Abril farà sis mesos. Toca, doncs, fer balanç de 183 dies de vida, que han donat per a molt, tot sigui dit. D’ençà de la presentació en societat a la Sala de la Caritat, de la Biblioteca de Catalunya fins a la sessió de signatures el dia de Sant Jordi a la Rambla de Catalunya amb Diputació, el grup literari Cornèlia Abril s’ha passejat per diversos llocs de la nostra geografia: Blanes, La Garriga, L’Ametlla del Vallès i Girona, ha celebrat el Nadal a la Casa Marsans (passeig Mare de Déu del Coll) de Barcelona amb jazz i poesia, ha omplert la sala d’actes de la Biblioteca Horta-Can Mariner i el vestíbul del Museu de la Tècnica de Manresa. Després d’una petita pausa, el 30 de març va cloure els actes dedicats al Mes de la Dona, al Castell de Pallejà amb jazz, flamenc i literatura i el dia 21 d’abril, a la Biblioteca Torres i Bages de Vilafranca del Penedès, celebrà per anticipat la festa del llibre amb els autors vilafranquins Isabel del Pilar Valero, David Monteagudo, Miquel Cartró i el Noi dels Encàrrecs, i amb la música de Fusió Musical N.L. També ha tingut un paper força actiu a les xarxes socials: ha piulat a Twitter, ha compartit vivències al Facebook i, sobretot, s’ha anat construint, a poc a poc, un blog acollidor on les vuit ànimes s’hi troben molt de gust.
 
Matilde Nuri, l'ànima reflexiva
I ara què? Ara Cornèlia Abril ha de fer cas al títol del seu primer recull i ha d’anar-se’n? Tot just ara que la vida l’empeny a créixer, a descobrir el món com fan les criatures en aquesta edat? Escriure en català, malgrat que és la nostra llengua, costa. Costa perquè el públic lector encara prioritza el castellà. Escriure relat, la nostra senya d’identitat, costa, perquè la tria prioritària és la novel·la, com si la brevetat fos un handicap a l’hora d’explicar una història. Però heu de saber que no sempre cal anar-se’n, que també hi ha motius per «quedar-se i morir», com diria Shakespeare. Quedar-se és una opció agosarada, és ben cert, però som vuit dones valentes, amb fe, amb ganes, amb confiança en la feina ben feta. I mentre ens quedin «paraules», ningú no ens mourà d’aquí.

dimecres, 6 d’abril de 2016

Maleïda Margaret



Els primers fils de llum s’escolaven entre el brancam. Havia fet un llarg recorregut a bon pas, però les forces minvaven per segons i el seu refugi era lluny encara i el dubte el tenallava: arribaria a temps o no arribaria? La sensació d’ofec era cada cop més poderosa. Maleïda Margaret! Com li havia pogut fer una cosa així. Si mai no trobaria un ésser tan amorós, tan fidel, tan entregat com ell. No trobaria qui la desitgés amb aquella fruïció. Ningú podia prometre-li l’eternitat tret d’ell. I l’havia menyspreat. Maleïda Margaret, maleïda! Havia gosat mofar-se de la pal·lidesa del seu rostre, de la fredor del seu tacte. Havia gosat qualificar de fètid el seu alè.  «Tal vegada, amb una higiene bucal correcta...», havia deixat la frase a mig acabar. El rebutjava per culpa de la dentadura? L’havia ofès i ell tenia el seu orgull.  Per això se li havia abalançat directe al coll llarg i flexible, a la pell de seda que l’escot deixava a la vista. I ara no podia afluixar el pas perquè el sol ja despuntava. Maleïda Margaret, per què li havia clavat unes tisores i li havia furgat les carns exigües buscant-li el cor? Però si deia que no en tenia ell, de cor! Per més anys que visqués, les dones li resultarien sempre éssers estranys i contradictoris, tendres i perillosos alhora. I elles el titllaven de fred? Maleïda Margaret! Sí, sí que arribaria al cau. Ho faria pels avantpassats, pel seu llinatge noble, perquè ell era una llegenda des d’antuvi i no estava disposat que una odontòloga en pràctiques, una trista becària, la posés en entredit. No mentre es digués Vlad!