dilluns, 16 de maig del 2016

El vell Jan



  
Quan es fa fosc, quan la nit cau i el temps no es mou, el vell Jan no dorm. Ja no té mai son. Fa temps que no sap què és la pau. Sent que li bull el cap, que el pit li fa mal, que, al cor, hi té por.
 
De xic, el vell Jan va ser faust, dolç, llest i molt ric. Van ser seus els camps de blat de grans com l’or i els camps de naps ben blancs i els verds de cols plens de corbs, i els bous i els jous i els pous... I seus van ser el bosc del nord, on viu l’arç alb, on creix el bruc i el boix, i el bosc del sud amb tres mil pins, i el prat del riu bell i un bé de déu de mill i un munt de flors.


Tos fos! Que trist que és el joc!


El vell Jan viu en un cau buit. Té un trist jaç brut i un gec ben prim, i el fred cru del mes de març, i el brac coix que jeu amb els ulls clucs prop de la llar de foc. Sort que té el gos! Quan té fam, el vell Jan es pren un bol de brou, o un glop de llet amb mel de bruc o un tros de pa sec o set o vuit nous amb un got de vi bo o tan sols un plat de res.


Fa anys que el vell Jan és cec i els sons són el seu món: el bram del vent, el bruit del bosc, el broll de la font del broc gros, el ball dels joncs, el plor del riu, el cant del gall, el plany del llop... i el pas lent i clar amb què, a poc a poc, ve la mort.

Nota:
La nostra és una llengua extraordinària que permet escriure textos fent servir únicament mots monosíl·labs. Aquesta història té un total de 311 paraules, però n’hauria pogut tenir moltes més. Està publicada al recull col·lectiu L’estimem perquè és la nostra (Associació de Relataires en Català, 2013).
  

divendres, 13 de maig del 2016

El valor dels somnis


Quant valen els teus somnis? és el títol del primer recull en solitari de Sergi Monteagudo, que serà presentat en societat el proper dia 9 de juny a la Biblioteca del Vapor Vell. Aquest recull està format per vint contes, escrits al llarg d’una dècada de dedicació (2005-2015), que tenen el «somni» com a eix vertebral. Una bona notícia per als amants dels relats, perquè de la qualitat i originalitat de l’autor en tenim constància els assidus a la pàgina web de Relats en Català, on escriu amb el nom de qwark.


Mentre espero a tenir el llibre a les mans, d’entre els vint relats, n’he triat un que ja coneixia «Al·legoria de la cel·la» per anar fent boca. Si el voleu llegir, només heu de clicar sobre l’enllaç i arribareu al relat. Que per què l’hauríeu de llegir? Doncs, en primer lloc perquè gaudireu de la lectura. D’això no en tinc cap dubte. En segon lloc, perquè darrere d’una història breu que inicialment sembla fantàstica, l’autor obliga al lector a pensar. Qüestionar-se a un mateix és força incòmode, però un cop ens traiem la mandra i les excuses de sobre resulta profitós, fins i tot agraït.

A «Al·legoria de la cel·la», en Sergi descriu una cel·la que es troba en el soterrani d’un castell, «un soterrani fosc i laberíntic com els racons de la memòria», explica.  Ui, la memòria, la inabastable memòria que té una quantitat de terabits difícils de calcular i té la mania de desar-ho tot. Els records agradables sempre són fàcil de trobar com els vestits bonics a l’armari, els records ingrats, en canvi, són com els mitjons, els busquis on els busquis sempre estan desaparellats.  Però no vull embolicar a ningú amb aquestes comparacions. Oblidem-nos dels mitjons i centrem-nos en allò que no volem recordar, però està gravat a la memòria, i ho arraconem en el lloc més llòbrec, més profund, més inaccessible, com ara la por. Que n’és de sinistra, la por! I la cel·la del conte n’encabeix molta, de por i d’altres sensacions pertorbadores.

Els personatges que habiten la cel·la són, entre altres, un mariner que té por de la mar, una noia que té por de no triar bé, un espectre que té por d’ell mateix, en Lluc, amb el cavall i tot, perquè ell és un cavaller, que té por de fer tard, perquè l’experiència li diu que sempre hi ha un cavaller més audaç. Al castell també hi viu un rei, un rei cruel que, a més d’alimentar els presoners, també alimenta les pors, de tal manera que l’existència en aquell castell (això inclou la cel·la) no s’alteri mai. Els reclusos no només tenen pors, també s’imaginen realitats diferents a aquella que viuen, també tenen somnis, que no ens hem d’oblidar que aquest és el nexe d’unió de tots els relats: els somnis. Ara bé, quan t’estàs en una cel·la com la que ens descriu en Sergi Monteagudo, el temps com és? Afavoreix els presoners o els contraria? El temps i la cel·la són la mateixa cosa? O és la memòria la que podríem confondre amb la cel·la? La por ens fa dependents o és la independència el que ens aterra? Que seria del rei sense presoners, o hem de dir, més aviat, sense poder? Què passaria si la cel·la quedés buida? 

Si «Al·legoria de la cel·la» dóna per fer-se tantes preguntes, no us ve de gust descobrir quant valen els somnis?

Fitxa
Sergi Monteagudo
Quant valen els teus somnis?
Editorial El Toll, maig 2016
Pròleg: David Castejón

Invitació
 

diumenge, 8 de maig del 2016

La sageta directa al cor de Rubén Guallar



 Mi padre se fue con un señor de Zaragoza, la segona novel·la de Rubén Guallar, és com diu el títol d’aquesta entrada una sageta directa al cor. A la presentació, el passat 5 de maig, l’autor va llegir al públic assistent unes pàgines de l’inici i tots ens vam quedar amb la respiració continguda. A la contraportada, se’ns diu que és una història crua, narrada com una faula infantil, amb l’estil elusiu, metafòric i alhora com un cop de puny a l’estómac. No vull portar la contrària a qui hagi redactat el text, però a mi m’escau més la idea de la sageta, una de punta molt afilada, de trajectòria impecable, veloç, que encerta a la diana. En el llançament d’una sageta hi ha intenció, una posada en escena gairebé litúrgica: la col·locació de l’arc, la postura del braç, el càlcul de la distància. A Mi padre se fue con un señor de Zaragoza, el relat flueix de manera natural tal com ho faria el pensament d’un nano de nou anys, però tot està mil·limetrat per causar en el lector aquest efecte que et talla la respiració, que et deixa sense alè, i que confereix a la història un halo de realitat, d’absoluta versemblança, una barreja de tendresa i d’horror en un còctel ben mesurat que et beus d’una tirada.
Rubén Guallar a la presentació en el Rouge Bar
La presentació de la novel·la un 5 de maig no és casual. Intueixo que ha estat una tria premeditada. El dissabte 5 de maig de 1984 va tenir lloc el XXIX Festival de la Cançó d’Eurovisió. Espanya es presentava amb la cançó «Lady, lady», que va acabar en tercera posició. Per què comento això? Doncs perquè el clímax de la història té molt a veure amb aquell festival d’Eurovisió. Viatgem, doncs, cap a 1984, cap a una barriada de Barcelona, on en Fermín, el protagonista, viu amb la mare, l’àvia i els dos germans més petits, en Fidel i l’Enzo. El pare, no. El pare, en Roberto, ara viu a Saragossa amb un senyor que va conèixer a través de la secció de contactes del diari. Aquesta situació no resulta fàcil per a cap membre de la família. Tal vegada per això, la mare deixa que en Fermín es disfressi de Blancaneus dintre de casa.
Tot canvia el dia que en Fermín es troba a l’ascensor amb en Sebastián «y antes de que llegáramos a mi piso, me besó. En la boca. Con la lengua». I després, en Sebastián li fa prometre que no ho dirà a ningú, que aquell és el seu secret. Un secret que es va fent més feixuc de portar a mesura que avancen els dies. En menys d’una setmana, en Fermín s’haurà de fer gran per força. L’actitud que en Fermín adopta davant l’adversitat, la mirada al món interior de l’infant obligat a madurar de sobte està descrit amb tanta delicadesa que Rubén Guallar, com els bons prestidigitadors, fica dins el barret una tragèdia personal, diu unes paraules màgiques (en aquest cas són oracions infantils) i en treu un cant a la vida, a l’amistat, i una lliçó de dignitat impagable.
La novel·la té un munt de virtuts que val la pena destacar. És una història breu (tan sols té noranta-sis pàgines) i tot i així no hi falta res ni tampoc res és superflu. Els esdeveniments són narrats amb un ritme que ajuda a mantenir la tensió fins al final. La veu narradora és encisadora, resulta impossible no emocionar-se amb tot el que explica en Fermín i en com ens ho explica. Hi ha unes quantes picades d’ullet a l’època que la memòria agraeix, es remarca la importància de la tele a les nostres vides (sèries, telenovel·les, l’Eurovisió...). I pel que fa a l’estil, cal citar la manera tan elegant de suggerir i el tractament tan acurat de l’el·lipsi. I té una virtut del tot imprescindible en una bona novel·la: si la comences, ja estàs perdut perquè no la podràs deixar fins acabar-la.
Per anar fent boca, us deixo la primera de les oracions:
Angelito de mi guarda,
dulce compañía,
no me desampares
ni de noche ni de día
porque si me desamparas
él me besaría.

Fitxa
Rubén Guallar
Mi padre se fue con un señor de Zaragoza
Ediciones Oblicuas, maig 2016