dissabte, 12 de desembre del 2015

L'herència

El vell aventurer, quan va sentir que la mort el cridava, va reunir els tres fills i la jove esposa. A la seva joventut, el vell aventurer havia recorregut el continent d’una punta a l’altra. D’aquells viatges, havia tornat amb cofres plens de tresors, però el temps i les necessitats els havien fet desaparèixer, talment com si haguessin estat fum. Ara només li restaven records estimats que volia deixar a la seva descendència: al fill gran, la daga dels avantpassats; al mitjà, la brúixola que orientava el pare; al petit, el gec de pell que li cosí amb tant d’amor la mare. Amb llàgrimes als ulls, va dir a la jove esposa que sempre seria seu, en la vida i en la mort. Dit això, va expirar.
Abans que arribés l’intermediari, els fills, decebuts, ja havien marxat. L’intermediari es mirà el finat, com qui taxa una antiguitat, i va dir a la jove esposa que li donava trenta monedes.
—Només trenta? —va fer ella.
—Què es pensa que en trauré jo? He de posar la càmera refrigeradora, el camió, la benzina... Si li sembla poc, ja pot cridar l’enterramorts —va sentenciar l’intermediari.
—Ja m’està bé —va dir ella amb recança, mentre desava les monedes a la butxaca.
—La propera vegada busqui-se’n un de menys granadet —va recomanar l’intermediari—. Per un de jove, paguen millor, però vagi en compte de no fer malbé la mercaderia. Són molt exigents els de l’agència d’adquisició d’òrgans.
La jove vídua va pensar de seguida en el fill gran i en aquella daga dels avantpassats que brillava com l’or.

divendres, 1 de maig del 2015

La decisió


 
Fa temps que hi pensa. Serà ràpid. Després el silenci, el repòs, el no-res. S’imagina la fredor de les vies, l’impacte del tren, els bocins escampats... Pensa en el rebombori al poble, els articles als diaris. Publicaran alguna fotografia antiga. Diran com n’era de jove, de bonica, d’amable abans que se li esgarrés la vida.
Els darrers dies ha fet exercicis de coratge i avui ja té la decisió presa, per això ha anat a la perruqueria i s’ha posat el vestit que tant li agrada. Es maquilla, pronuncia les pestanyes, perfila els llavis. Encara fa goig, pensa. I és així com vol entrar en la mort. Fent bona fila. Tria unes sabates de taló i aquella bossa tan bonica que era de la mare.
Amb temps es presenta a l’estació. Està convençuda, interiorment conformada. Ha escollit el tren que passa a migdia i que no s’atura. Ja el veu. Ja s’acosta. I just en aquell instant anuncien per megafonia que el tren farà parada. Ella es queda al bell mig de l’andana desconcertada, perduda. I llavors un home se li acosta i li diu:
—Em permet que l’ajudi, senyora?
I ella, que encara no ha estat capaç de reaccionar, puja al tren. S’asseuen a costat d’una finestra, cara a cara.
—Va molt lluny? —li pregunta l’home.
L’home sembla tot un dandi, amb un vestit fosc i la camisa blanca, amb els cabells ben curts, les sabates llustrades...
—No ho sé pas. I vostè, que va lluny? —pregunta ella.
L’home apunta un somriure.
—A un lloc del qual no hi ha retorn. Tan lluny anava! —S’atura per prendre alè, tal vegada per triar bé les paraules, i continuà—: Però l’he vista a l’estació, indecisa, i he pensat que potser podria.... —Fa una nova pausa.
Ella desvia la mirada cap a la finestra, ressegueix el poble fins que ja queda lluny, fins que esguarda el riu entre els arbres i més enllà la carretera que va cap al nord i, finalment, s’atreveix a contemplar el rostre il·luminat de l’home que li diu:
—El que he pensat és que podríem canviar el rumb del viatge.§