dissabte, 12 de desembre de 2015

L'herència

El vell aventurer, quan va sentir que la mort el cridava, va reunir els tres fills i la jove esposa. A la seva joventut, el vell aventurer havia recorregut el continent d’una punta a l’altra. D’aquells viatges, havia tornat amb cofres plens de tresors, però el temps i les necessitats els havien fet desaparèixer, talment com si haguessin estat fum. Ara només li restaven records estimats que volia deixar a la seva descendència: al fill gran, la daga dels avantpassats; al mitjà, la brúixola que orientava el pare; al petit, el gec de pell que li cosí amb tant d’amor la mare. Amb llàgrimes als ulls, va dir a la jove esposa que sempre seria seu, en la vida i en la mort. Dit això, va expirar.
Abans que arribés l’intermediari, els fills, decebuts, ja havien marxat. L’intermediari es mirà el finat, com qui taxa una antiguitat, i va dir a la jove esposa que li donava trenta monedes.
—Només trenta? —va fer ella.
—Què es pensa que en trauré jo? He de posar la càmera refrigeradora, el camió, la benzina... Si li sembla poc, ja pot cridar l’enterramorts —va sentenciar l’intermediari.
—Ja m’està bé —va dir ella amb recança, mentre desava les monedes a la butxaca.
—La propera vegada busqui-se’n un de menys granadet —va recomanar l’intermediari—. Per un de jove, paguen millor, però vagi en compte de no fer malbé la mercaderia. Són molt exigents els de l’agència d’adquisició d’òrgans.
La jove vídua va pensar de seguida en el fill gran i en aquella daga dels avantpassats que brillava com l’or.

dilluns, 2 de novembre de 2015

Cornèlia Abril, la dona misteriosa

Cornèlia Abril pintada per Carmen Sanzsoto
El misteri, com gairebé tot a la vida, té data de caducitat. L’autora del recull He d’anar-me’n va néixer a la vida literària amb un halo de suspens. D’ella es va dir que era profundament demòcrata, lliure, independent i cosmopolita ecologista, defensora de la natura i dels animals, amant del cinema i de la música. Sempre generosa. Tothora inquieta. La seva mirada escrutadora troba arreu el germen de les històries que escriu. Ploma irònica, tendra, reflexiva o apassionada, segons el dia o la nit, d’acord amb la situació... I res és del tot veritat i res és del tot mentida. Cornèlia Abril és un ideal, una ficció..., el somni de vuit dones inquietes, obstinades i molt treballadores. Cornèlia Abril és la suma de vuit ànimes: Sílvia Armangué, Pepa Bagaria, Maria Cirera, Montserrat Medalla, Matilde Nuri, Marta Pérez i Sierra, Carmen Sanzsoto, amb els seus inseparables pinzells, i jo mateixa. I totes vuit convergim en aquest recull de contes.



diumenge, 1 de novembre de 2015

De conflictes i decisions que capgiren la vida

Que un autor parli d’un llibre en el qual participa potser no és del tot convenient. No em ve gens de gust, però, analitzar aquesta conveniència. En parlo moguda per la il·lusió, per les ganes de proclamar als quatre vents com n’és de guapa, la criatura. Una criatura que té vuit mares. D’una són els ulls immensos; d’una altra, el nassarró o el clotet quan somriu o els dits llargs i prims o les cuixes molsudes. Té son d’ala de mosca, veu de soprano, ganes de menjar-se el món. L’observo i em pregunto que té de mi. No sap estar-se quieta. Tal vegada sigui això, la impaciència o la pell tan blanca o el son tan lleuger. Tant se val! Als fills se’ls estima i ja està. I jo me l’estimo.
De nom, les vuit mares li hem posat He d’anar-me’n. I si existeix un responsable d’aquest nom, no és un altre que el famós William Shakespeare. En un fragment de Romeu i Julieta, apunta que, davant d’un problema, sovint no tenim cap altra opció que resoldre la disjuntiva «he d’anar-me’n i viure o quedar-me i morir», i diria que aquest disjuntiva té una vigoria insòlita avui dia. L’opció de la mort o de la vida és una qüestió que respira latent en les pàgines d’aquest recull, que voldria recomanar-vos com a lectora empedreïda i com a autora il·lusionada també.

divendres, 1 de maig de 2015

La decisió


 
Fa temps que hi pensa. Serà ràpid. Després el silenci, el repòs, el no-res. S’imagina la fredor de les vies, l’impacte del tren, els bocins escampats... Pensa en el rebombori al poble, els articles als diaris. Publicaran alguna fotografia antiga. Diran com n’era de jove, de bonica, d’amable abans que se li esgarrés la vida.
Els darrers dies ha fet exercicis de coratge i avui ja té la decisió presa, per això ha anat a la perruqueria i s’ha posat el vestit que tant li agrada. Es maquilla, pronuncia les pestanyes, perfila els llavis. Encara fa goig, pensa. I és així com vol entrar en la mort. Fent bona fila. Tria unes sabates de taló i aquella bossa tan bonica que era de la mare.
Amb temps es presenta a l’estació. Està convençuda, interiorment conformada. Ha escollit el tren que passa a migdia i que no s’atura. Ja el veu. Ja s’acosta. I just en aquell instant anuncien per megafonia que el tren farà parada. Ella es queda al bell mig de l’andana desconcertada, perduda. I llavors un home se li acosta i li diu:
—Em permet que l’ajudi, senyora?
I ella, que encara no ha estat capaç de reaccionar, puja al tren. S’asseuen a costat d’una finestra, cara a cara.
—Va molt lluny? —li pregunta l’home.
L’home sembla tot un dandi, amb un vestit fosc i la camisa blanca, amb els cabells ben curts, les sabates llustrades...
—No ho sé pas. I vostè, que va lluny? —pregunta ella.
L’home apunta un somriure.
—A un lloc del qual no hi ha retorn. Tan lluny anava! —S’atura per prendre alè, tal vegada per triar bé les paraules, i continuà—: Però l’he vista a l’estació, indecisa, i he pensat que potser podria.... —Fa una nova pausa.
Ella desvia la mirada cap a la finestra, ressegueix el poble fins que ja queda lluny, fins que esguarda el riu entre els arbres i més enllà la carretera que va cap al nord i, finalment, s’atreveix a contemplar el rostre il·luminat de l’home que li diu:
—El que he pensat és que podríem canviar el rumb del viatge.§