dissabte, 17 de desembre del 2016

El meu rei Melcior



La casa on vaig viure de petita i que sempre portaré al record ja no pertany a la família. En aquella casa immensa, hi tenia una cambra preferida. Era una habitació gran amb una finestreta mínvola que, fes sol o estigués núvol, la mantenia en penombra. També tenia un armariet excavat al mur, amb una portella enreixada, que havia servit de carner per conservar-hi frescos els queviures fins que els pares van comprar la primera nevera de gel. Llavors l’avi va substituir la portella enreixada per una de vidre. I la finalitat de la cambra també va canviar. El que fa una petita porta! De llavors ençà es va convertir en la cambra de pentinar. A l’armari, hi van anar a parar ampolles de colònia, caixes de pólvores, raspalls i pintes i un pentinador brodat amb rosetes que es posava l’àvia quan es feia el monyo. Pensant-ho, amb la visió que donen els anys viscuts, l’habitació era un despropòsit. Hi havia un bagul negre, tancat amb clau. Damunt del bagul, dos coixins, amb la funda de ganxet, amb una punteta primotera. Recolzada a la paret una bella calaixera de caoba amb un marbre blanc al damunt. També hi havia unes quantes cadires velles que no guardaven cap mena de parentiu i, a l’angle oposat a la calaixera, una taula amb les potes corbes, finament treballades. Una coixejava.

L’avi, que era paleta de professió i pagès vocacional perquè es cuidava d’una vinya heretada, perquè conreava un hortet i feia un encanyissat artístic perquè s’hi enfilessin les tomaqueres, perquè esporgava els arbres amb una destresa inconeguda... l’avi, que era pagès vocacional i també home de bosc: caçador, boletaire, recol·lector, cada any pels vols de Nadal, agafava el seu cistell i marxava de bon matí i tornava amb molsa fresca i branquetes de boix per fer el pessebre. L’avi, que era enginyer d’intuïció, arquitecte de somnis, transformava la cambra de pentinar en un lloc màgic. S’assegurava que la pota de la taula perdés la coixesa per unes setmanes i damunt la taula reconstruïa un pessebre idíl·lic on no hi mancava res: les muntanyes de suro, ben nevades amb farina, el poble penjat a la muntanya, amb un caganer ben amagat. Les granges de la vall, amb el pallers, els animalons: pollets, gallines, oques.. La filadora a la porta de casa, la rentadora a la vora del riu, un riu fet amb el paper de plata de la xocolata, amb un pont per on travessaven pastors, perquè les pastures eren a l’altra banda de riu. Allí, enmig dels prats que propiciava la molsa, es congregaven a la vora del foc els pastors, just sota un arbre fet amb tronc de veritat i amb branques fetes amb branquillons autèntics. Damunt de l’arbre, l’àngel que donava la bona nova i al final del camí, obert entre la molsa, emmarcat amb pedretes i simulat amb serradures, hi havia l’establia, amb el bou i la mula i  Josep i Maria i el bressol amb el nen Jesús. I pel camí, de lluny, tres reis damunt dels camells que s’hi acostaven amb els seus patges i tota una cort de pastores i pastors guiats per un estel, ben enganxat al suro del portal. El pessebre que feia l’avi era espectacular. Els veïns venien a veure’l i li deien: «Recoi, Joan, cada cop el fas millor». I llavors en Joan li feia recitar a la néta un petit poema que li havia ensenyat, mentre els llumets s’encenien i il·luminaven aquella habitació sumida sempre en la penombra. Cada dia, l’avi deia que els reis s’havien d’acostar una mica més cap al portal. El rei de la seva néta recitadora era el rei blanc, en homenatge a l’avi que mai no havia conegut i que es deia Melcior. Era molt petita però, com que era curosa, l’avi li deixava moure la figureta que deia que tenia molta antiguitat perquè ja havia estat del seus avis. Era, doncs, tot un privilegi.

Amb els anys, a l’habitació de la penombra perpetua, s’hi va obrir una finestra més gran. Un fuster va fer un armari allà on hi havia hagut el bagul. Les cadires van ser substituïdes per un sofà molt còmode. La taula, feia anys que l'havia estavellada el pare amb una destral que potser era dels seus besavis com les figuretes del pessebre. Sota la finestra, hi van posar una tauleta de despatx amb un ordinador. El pessebre va trobar una nova ubicació: la prestatgeria del menjador. En un dels prestatges, primer el pare i, d'ençà de la seva mort, la meva germana van intentar reconstruir en miniatura aquell betlem de la infantesa. El dia de Nadal, l’últim dels Nadals que vam estar a casa nostra, em vaig quedar molta estona mirant el pessebre. Recordo que vaig recitar un dels poemes que l’avi m'havia ensenyat mentre tenia el rei Melcior entre els dits. Llavors em vaig adonar que la pota del camell estava enganxada. I la Carme, que em va veure tan absorta, em va dir:
El meu rei Melcior actual

—Te’n recordes?
—De què? —li vaig preguntar.
—De la panadera que et va fotre l’àvia el dia que vas trencar la pota.

No me’n recordava, d’aquest detall no me’n recordava. Em va dir que l'avi l'havia enganxada i encara resistia. I llavors vaig tenir una associació d’idees, d'aquestes tan estranyes que sempre em sacsegen, i em vaig preguntar pel cost que té no ser figuretes de pessebre, perquè quan un té partit el cor s’ha de aprendre a viure amb els trossos que van quedant després de cada batzacada. Encara no hi ha cap mena de cola que serveixi per tornar-lo d’una peça. Llavors li vaig dir a la Carme: «Ja que no tornarem a fer mai més el pessebre a casa, em puc quedar amb el rei Melcior?».

Acabades les festes nadalenques, vam desfer el pessebre,  vam embolicar totes les peces i les vam posar en una de les caixes per ser transportades a la nova llar. El meu rei Melcior mai no va aparèixer. No crec que es perdés, penso que va preferir quedar-se a la casa que duia al cor, a casa seva.


Publicat a Tribuna Guimerà. Un Nadal de Conte. Desembre 2010


dimarts, 6 de desembre del 2016

Hi ha cels mudables?



La poesia capaç és de desvetllar emocions pregones: tendresa, repulsió, indulgència, ràbia, el goig o el dolor de viure..., capaç és de transmutar la displicència en enardiment, en dúctil el tremp més rebec, d’alliberar l’esperit, de transportar-lo i fer-lo transitar per mons que no són els d’habitud. Tal és la seva potestat. D’aquest poder d’exaltació en fa gala el darrer poemari de Ricard Mirabete (el setè si no vaig descomptada), que porta per títol Cel estàtic d’elevadors, publicat per Editorial Gregal, un total de quaranta poemes, repartits en tres parts, que ens convoquen a «sadollar-nos d’alguna cosa prima i tèbia», a saber «que és tan fràgil i tènue com irreal el mateix cel de sempre», mentre «alba i vidre defugen el reflex del son», mentre «s’estremeix la llum en partícules de pell», mentre «amides la teva alçada des d’un cel estàtic».

El títol

Parade amoureuse (Francis Picabia)
El títol del poemari prové d’un vers del poema que enceta la primera part. Ambdós, primera part i poema, es titulen com una quadre de Francis Picabia: «Parade amoureuse», una pintura de 1917 que pertany al moviment dadaista, procliu a mostrar els comportaments més íntims i complexos dels humans a través d’estructures mecàniques. En el festeig de Picabia, la màquina fa al·lusió a la vida amorosa. Els nòvios estan representats per la roda (ell) i per la caixa superior (ella) i estan connectats per un mecanisme que els allunya a un de l’altre o bé els acosta, tal com passa a la vida. Que la nòvia estigui situada en un pla més elevat que el nòvio (em remet a la concepció que els poetes de l’estilnovisme tenien de la dona (donna angelicata). Aquesta sensació persisteix al llarg del deu poemes que conformen la primera part. Diu Mirabete: «Després de la nit i l’ombra del bes / he vist la teva cintura coronada / pel cel immens —palau del cos encès— / entre geometria d’ales, arborada.» I també: «Tal vegada tu, la més alta flor, / reprens la fuita del dir escapçat / per l’onada i per l’ombra besada.» A la ment em ve Petrarca i la idealització de l’amor i de l’estimada, que recull el Canzoniere. Hi ajuda la rima consonant, la musicalitat, l’ús del sonet: «Eres mirada i eres l’esclat immens / dels llavis que m’encenien les despulles: / nit transformada i de l’enyor, encens.»
L’associació de la repetició constant i invariable de la màquina amb el sentiment persistent, el desig inalterable del poeta per l’estimada, em fa pensar en l’ideal, allò que l’ésser humà concep com a màxima bellesa o perfecció. I què hi ha que pugui representar millor l’ideal de l’ésser humà que el cel? El cel com a sinònim de benestar, d’harmonia, de pau, de felicitat... El cel com el lloc meravellós on rebrem la recompensa per acarar les circumstàncies de la vida amb valentia i honestedat, on serem compensats pels patiments viscuts en aquest món terrenal. Un cel que si l’identifiquem amb el de la tradició judeocristiana resulta estàtic, sí. Però, ens parla Ricard Mirabete d’aquest cel? Juraria que no és poeta que es conformi amb un missatge únic i absolut. Més aviat esperona el lector a recórrer la senda que ell va marcant. Hi deixa molles de pa, com en el conte, per tal que ningú es perdi, però cal fer el camí fins al final per estar segurs de si el cel és a la terra, de si es troba a la passió amorosa, a la memòria, al passat o al futur o és arreu, perquè els cels són mudables, ara són aquí, ara allà, ara calen elevadors per arribar-hi o viatges a través dels porus de la pell per accedir al racó més pregó de cadascú de nosaltres.
 

Res de lligams incòmodes

Nu baixant l'escala (Marcel Duchamp)
Així, doncs, en els dotze poemes que constitueixen la part central, titulada «Que se m’alça a la sang», renuncia a la norma, la transgredeix, deixa de banda les majúscules, la puntuació, deixa que els versos flueixin lliures de traves... L’ordre, la perfecció poden ser lligams incòmodes. Cal estar oberts als contes i a les faules, a apedaçar odes a la sang i esculpir èglogues, al bressol de nit obscura, a la mirada que ens pot delatar, a l’oratge nu del crit, a la sal devastada per la ira, a l’alè criminal de la fera, al brogit de la sang, al to profètic de versos sàlmics, al so gèlid de la veu pedra, a l’última essència del plaer, a la memòria que ho recorda tot amb exactitud... que és com dir que cal estar oberts a sentir, a sentir, sense destorbs de cap mena, tant si és la passió com el buit o l’abisme; a concebre allò que perceben els sentits com un tot dinàmic, perquè l’ésser humà tendeix a l’evolució i el pas del temps muda irremeiablement el que creiem immutable. Molt clar ho deixa el poeta en la cita que prové d’un vers de Lluís Calvo: «Deu ser així, l’eternitat: prodigi, cendra, res» i molt bé ho il·lustra el quadre que motiva el poema de Calvo: «Nu baixant l’escala» de Marcel Duchamp. 



La paraula, l’elevador idoni

Fotografia de portada Carles Mercader Fulquet
«Tot ressonava cec» dóna títol als divuit poemes, d’una gran volada, que conformen la tercera part. Hi ha tot un seguit d’elements a destacar, des de l’eficàcia de les imatges (gotims d’aridesa sàlmica, mecànica sàdica de moreres endiumenjades, transito solsticis de prats...) a l’ús recurrent de l’al·literació que impregna el vers de melodies diverses com a: «Tothora una remor / d’incògnites remotes / que xerriquen i xiulen / pels retalls de les portes»  o  «Una mar brandada a l’alba / que amb badall gras ratlla mapa d’abans. / Tast d’atzar. Atzavara amagada», on juga amb la vocal a i amb la vocal neutra, per citar algun exemple. També hi trobarem una tria acurada de lèxic que posa en relleu la importància de la paraula, de la comunicació, un elevador idoni per recórrer la distància que separa el «jo» del «tu» —tal vegada de la terra al cel—, malgrat la foscor, les nits, el temps. Heus aquí una petita mostra: «La parla s’assembla a l’olfacte de flors rugoses»; «la parla dels àngels és exterior: onomatopeies espantades»; «segueixo rumiant adjectius nominals i pintant-los»; «ple de paràboles entre mosques pesants». I arreu el crit de la pell —una pell que és insaciable—, el somni als llavis, els peus descalços i l’aigua del mar, dels dolls, del torrent, dels núvols que passen amb l’aigua d’ahir... Sentim —és impossible no fer-ho— el discórrer de l’aigua, a voltes com un neguit, d’altres com un bàlsam, que ens mena cap a la fi, un dels grans temes de la literatura universal tractat per Mirabete amb encomiable exquisidesa. «Davant seu, la vida és un cel estàtic», diu el poeta, aquest cel que és com l’aigua que passa i que només podem fer que perduri a la memòria, però postil·la: «Que llunyana la vida si ens fem només grans, vora el riu». I en aquest fer-se grans, un es pregunta si tan sols es refereix a envellir, a madurar o a fer-se grans d’esperit.


Fitxa
Ricard Mirabete
Cel estàtic d’elevadors
Editorial Gregal, setembre 2016
Fotografies: Carles Mercader Fulquet