diumenge, 11 de juny de 2017

L'assistent personal beta-234




Agraeixo que m’hagi rebut amb tanta urgència, senyor conseller. Miri, no hauria insistint tant si no cregués que es tracta d’un fet que requereix la màxima prioritat. Sóc ciutadà de la metròpoli. La meva placa d’identificació és l’onze mil sis-cents. Fa un parell d’anys que treballo al ministeri de finances i ja he assolit un càrrec d’alt nivell. Tal com especifica el contracte, em correspon un assistent personal. El vaig sol·licitar a principis dany i em van adjudicar un assistent femení, un beta-234, adduint que era el més adient tenint en compte les meves necessitats, que ja l’havien sotmès a un procés de reprogramació amb èxit i que la meva satisfacció estava garantida. I és cert. És un magnífic assistent. Ha aconseguit que el meu allotjament sigui confortable, les estances ben aprofitades i ordenades amb rigor. S’ocupa de proporcionar-me una dieta equilibrada, la vestimenta està impecable, qualsevol encàrrec és atès amb diligència i meticulositat. Acompleix tots els objectius amb escreix. Però he observat que té un comportament estrany i és aquest comportament el que m’amoïna. Molt. Per això sóc aquí.

Sovint, de bon matí, el beta-234 s’encanta mirant el cel i això li genera reaccions que em resulten desconegudes. Uns dies, taral·leja alguna cosa com «nana, nana-nana, nana-nana, nananà». He mirat d’esbrinar quina llengua fa servir, però no he estat capaç d’identificar-la amb cap dels idiomes que hi ha emmagatzemats a l’ordinador central. Els dies que taral·leja, madono que és com si tingués encès un led i irradiés llum. N’hi ha d’altres, en canvi, que dels forats excavats al rostre li raja un fluid transparent. Si veu que el miro, s’amaga. Faig perquè no m’afecti, però em remou alguna cosa per dins que no sabria com precisar. A les nits, després d’una jornada tensa, em ve de gust un contacte cos a cos, asèptic, eficaç, que em permeti reposar. El meu assistent, però, no propicia una còpula breu. Tot el contrari. De vegades, s’encanta com si mirés el cel de bon matí. D’altres, a la fricció més lleu es cargola amb una flexibilitat insòlita, noto que esbufega i, després, entona un càntic que va augmentant en intensitat «ah, ah, ah, ah, ah», fins que emmudeix de cop. Fa un parell de nits, el beta-234 estava molt exaltat i el seu càntic em va resultar tan estimulant que m’hi vaig sumar. Llavors em va aguantar la mirada amb tanta força que vaig ser jo qui la va haver de desviar.

El motiu de la meva preocupació, l’entendrà ben aviat. He arribat a la conclusió que els beta no trigaran a aconseguir el control del planeta, perquè els alfa ja hem començat a mutar. La única solució hauria estat destruir tots els beta quan encara érem a temps, però el consell va optar per sotmetre’ls a una reprogramació i ara ja és massa tard. Que com ho sé? Perquè sóc conscient que mentre el meu assistent estigui amb mi cada cop m’hi assemblaré més, no per fora, és clar, vull dir per dins. Sé que cada dia que passi seré més humà i que no podré evitar que m’agradi ser-ho.

Un cant a la vida




El pròxim dia 3 de setembre, en el marc de la Setmana del Llibre en Català, Marta Pérez Sierra, l’ànima romàntica de Cornèlia Abril, presentarà el poemari, Un segon fora del dubte, una història inspirada en fets reals, en l’experiència viscuda per l’autora i en la reflexió sobre la recerca del plaer quan la mort s’acosta. El protagonista, en Jordi, es va sotmetre a un doble transplantament de pàncrees i ronyó l’any 1984; ara la Marta vol retre-li homenatge compartint amb el públic com van ser aquells instants, carregats de dubtes i també d’esperança, que van viure plegats. Aquest és, doncs, un bon motiu per xerrar amb la poetessa que, projecte a projecte, consolida una veu poètica potent i molt propera.
L’actitud i els temes

Davant de la poesia, la Marta ens diu que té una actitud vital igual que davant de la vida, que tot ho viu molt intensament. «Quan hi ha un tema que m’atrau, l’expresso mitjançant la poesia. Des que vaig néixer que sempre he volgut escriure poesia. Em surt d’una manera natural. Crec que no me’n podria estar. Des que tinc memòria, de seguida converteixo un tema que m’interessa en poesia.»
 
També assegura que li agrada explicar històries, per això mira que els poemaris parlin d’un mateix tema. «És —ens diu— com una manera de novel·lar, de fer que el llibre de poesia tingui una unitat i un argument que va avançant fins al final. Per exemple, a M’he empassat la lluna, parlo del climateri, intento reflectir el procés de la menopausa. No aboco poemes perquè sí, perquè ara m’ha vingut aquesta inspiració. Res d’això. El que m’interessa és fer un estudi de què li succeeix a la dona quan té la menopausa. A Dones d’heura, prenc el diàleg entre l’home i la dona com a metàfora. L’home és la paret i la dona és l’heura, o el diàleg entre les dones o entre mare i fill, segons per on l’heura s’arrapa o si, per contra, voleia. El poemari me’l va inspirar una col·lecció de quadres de Maria Rosa Vila, que pinta heures. Mentre escrivia, jo tenia els quadres just davant meu i cada quadre em va portar a imaginar-me un tipus de dona diferent. La inspiració correspon, doncs, a la imatge. És la imatge la que em porta del ara i l’aquí a un altre lloc o a un altre temps o a ambdues coses. El darrer poemari, Un segon fora del dubte, està basat en un fet real. He volgut recrear els darrers mesos de vida d’un amic molt estimat, en Jordi, un noi que, a l’any 1984, va haver de sotmetre’s a un doble transplantament de pàncrees i de ronyó en un intent desesperat per salvar la vida. Tot i així, en Jordi va morir. Ara això ja no passaria, perquè ja ningú arriba a l’estat límit que ell va arribar gràcies als avenços de la medicina.»

Teulades (fragment)
Aquells vespres robats a l’estèril hospital,
tu i jo arraulits, amb una cigarreta
prohibida entre els dits,
cremàvem la por i l’ànsia...


El perquè de «Un segon fora del dubte»
Des de l’inici de la nostra conversa, la Marta sap que vull que m’ho expliqui tot sobre el nou poemari. Amb això, en té prou. No calen les preguntes. El seu discurs és vehement i ordenat. S’expressa amb passió i va al gra alhora. Em fa pensar que és així com verseja. «En un dels versos li dic a en Jordi que el recordaria cada dia. I no menteixo: cada dia recordo el meu amic estimat, la lliçó de vida que ens va donar a tots el que estàvem a prop seu. Tot i haver passat molts anys, encara persisteix en el record la valentia que ell tenia davant l’adversitat. Des de feia temps, tenia necessitat de retre-li homenatge, de dedicar un poemari a la seva memòria.»
Ens diu que aquest és el tercer intent, que el primer intent va ser dos anys després de la mort d’en Jordi. «Llavors li vaig escriure un poema que apareix en el llibre. El poema va guanyar la Flor Natural i la Viola d’Or i Argent en els Jocs Florals de Gràcia. Després vaig confegir tot un poemari titulat Orb. En Jordi era cec i els poemes giren en torn la seva ceguesa, però el resultat no va acabar de satisfer-me, perquè era un poemari excessivament trist, que reflecteix la tristesa que jo sentia llavors i no feia justícia ni a l’actitud esperançada del Jordi ni al meu desig de transmetre-la al lector. El segon intent, doncs, no va fructificar. Passen els anys i un dia, de sobte, entenc per què no em convencia Orb. Va ser una mena de revelació. Sí, sí, tal com ho dic. Una revelació que fa que m’adoni que allò que jo vull mostrar és la recerca del plaer que fa un home jove, com era en Jordi, quan sap del cert que no trigarà gaire a morir, i reflectir la passió, el goig per la vida, el neguit per la mort... Un segon fora del dubte és aquell moment de pau infinita que et dóna un orgasme, que et dóna la mort. Com sempre, mort i amor són molt a prop.»

Drac (fragment)
Tot tu dins el meu melic
Com si jo fos llac
I tu el drac que l’habités.

Nacre (fragment)
Veia la seva ànima errant
per l’eternitat dels passadissos,
vaig agafar les despulles
tibant-les de l’ombra
fins al cementiri d’Olius,
on ell havia escrit que volia
fer-se terra.


La importància de les imatges

Fotografia d'Enric Macià
La Marta acostuma a servir-nos la poesia acompanyada d’imatges. Aquest és el segon cop que compta amb el fotògraf Enric Macià. «M’agrada la interrelació de les arts, la fusió de la poesia amb la imatge. I treballar amb l’Enric Macià és un luxe, perquè és una persona  sensible, que fa una fotografia que va més enllà de l’evidència. Sap captar molt bé allò que hi ha entre línies, allò que no està escrit però que sura a tot el poema.»

Amb l’Enric Macià fa una excepció de la seva manera habitual de treballar. Ens explica que «és quan ja tinc el poema escrit que ell hi afegeix la imatge, no amb la finalitat d’il·lustrar o de guarnir el text sinó d’atorgar-li una perspectiva més àmplia, una mirada més precisa, una sensació nova. Les sensacions són bàsiques a l’hora d’escriure i transmetre la poesia. Sovint, cal buscar-les a dins, cal recordar sensacions viscudes i tibar-les fins que surten a fora. Vull que el lector les trobi, aquestes sensacions. Si puc ajudar a què les senti afegint una fotografia, una imatge a les paraules, ho faig. Val la pena sumar les possibilitats que aporten les diferents arts per provocar que el lector senti, s’emocioni.»

Deliri (fragment)
Un llac plàcid
el blau dels teus ulls
de plaers curulls.
Naixien dels teus dits
peixos de platí.

Udol (fragment)
Núvols muts i cels sords.
Cercava ànimes
que m’expliquessin
la boira fina entre la vida i la mort.

Tolerància i humilitat
 
El gust per la interrelació de les arts (poesia amb música, dansa, il·lustració, grafit, vídeo...) va portar a la Marta a crear i gestionar el projecte cultural Contrapunt poètic, que ja compta amb tres anys de vida. Per l’Escola de Música de Sant Feliu de Llobregat ha passat una llarga llista d’escriptors i d’artistes que han col·laborat amb el projecte. Tot i no rebre cap ajuda econòmica, res no l’ha aturada, perquè ens diu «no va en perjudici meu sinó a favor de la cultura».

Formar part del col·lectiu literari Cornèlia Abril l’omple de satisfacció. Diu que té un gran pes emocional a la seva vida. «Les integrants de Cornèlia Abril som vuit dones, totes amigues, totes ens estimem i ens respectem. La interrelació amb set esperits que tenen un objectiu similar al meu, però amb visions i maneres de ser diferents, és positiva, molt enriquidora. Tant dins el col·lectiu, com en el camp de la cultura, com a la vida, la Marta considera imprescindibles la tolerància i la humilitat, la de debò, no cap posa. «Has de partir de la creença que fas les coses bé, però no pensant que el que tu fas sigui el millor. El que fa l’altre mereix respecte. La diversitat és una font de riquesa. Militar en la tolerància no és una opció senzilla, però sí que és molt agraïda.»

En un escenari màgic


Així és com defineix la Marta l’escenari on tindrà lloc la Setmana del Llibre en Català i on presentarà el poemari Un segon fora del dubte. «És el meu barri, visc a tocar de la Catedral —ens comenta—. Compartiré la presentació del poemari amb un bon amic, en Ricard Mirabete, que ha escrit un llibre preciós. El seu poemari es titula Cel estàtic d’elevadors, per això hem batejat el recital com Un segon al cel estàtic. Tenir presència en un esdeveniment tan important com aquest, que té el suport de la Institució de les Lletres Catalanes, amb una edició tan bonica i cuidada com la que ens ha fet l’Editorial Gregal és un d’aquests obsequis agradables que et fa la vida i que et motiven a seguir endavant.»
Xiprer
La branca més alta del xiprer
Ha foradat el cel,
Espero que en davallis,
Hi ha rastres teus als núvols,
La saliva blanca,
Les venes inflades.
Perpètues.
Un quadre de Cézanne.
Aplego fonoll i el llenço enlaire.
Entrevista publicada al blog de Cornèlia Abril el 26 d’agost de 2016 i a Núvol l’1 de setembre de 2016

«Primer paisatge», una aposta per les paraules i els orígens




El passat dia 4 d’abril, Isidre Grau presentava a la llibreria Claret el seu darrer llibre. Publicat per Editorial Gregal, Primer paisatge és, tal com s’indica a la contraportada, «un aplec de mirades al món de la infància d’algú que hi busca les arrels del seu gust per l’escriptura... Lluny de la recreació biogràfica, l’autor transforma les seves vivències en petites històries que, defugint el costumisme, exploren significats més universals».

El llibre consta de tres parts (escenaris, figures i moments) amb un total de vint-i-set peces breus, d’un preàmbul (el pessebre quiet) i un epíleg (el món inquiet). Tant el preàmbul com l’epíleg s’inicien amb un dibuix que correspon a la teulada de la torre campanar de l’església de Sant Martí, mentre cadascuna de les parts ho fa amb una il·lustració de Jesús Bolinaga, autor també de la imatge de portada. A la contracoberta, dues imatges antigues de Cerdanyola, el poble d’Isidre Grau. Visualment, és un llibre bonic, acurat, d’aquells que ve de gust tenir a les mans i de llegir-lo amb fruïció.

Primer paisatge no és un llibre de memòries, però sí de records, on la memòria hi té un paper rellevant. Ella és la responsable de fer-nos retrocedir en el temps, del segle XXI a meitat del segle XX, tot just després de dues guerres, l’esdevinguda al nostre país i l’europea, en una època d’escassedat, amb la por vigent encara, i amb tradicions ancestrals i costums ben arrelats. I en un escenari que s’identifica fàcilment amb Cerdanyola, el poble de l’autor, tot i que ell no l’esmenta en cap moment.

D’entrada, sembla que t’hagis de trobar amb un text amable, darrere l’amabilitat, però, hi ha contundència i continues invitacions a la reflexió. No es tracta de fer només un viatge al passat amb un guia d’excepció. Es tracta també d’endinsar-se, a través dels ulls de l’infant, al món interior de l’autor. Com bé diu l’Isidre, aquest «primer paisatge» també és «el paisatge de l’ànima», «un paisatge interior que ens fa ser el que som». I de retruc, preguntar-te pel teu paisatge, despertar-te les ganes de retornar-hi.

El do de l’empatia

Primer paisatge demana una lectura morosa, perquè t’obliga a retornar més d’un cop cap enrere per rellegir els missatges subtils que l’autor fa entre línies, no sigui cas que se n’escapi algun. És, mentre gaudeixes de la subtilesa, quan t’adones que et trobes davant d’un dels grans escriptors de casa nostra. No és una qüestió d’ofici, que també. No és a causa del talent innat, que segur que hi és. És pel do de l’empatia. L’autor traça una drecera que permet connectar el lector amb el personatge i amb la vivència i sentir-la com pròpia. Això no és fruit de la casualitat ni del treball sinó de la personalitat de l’escriptor.

Hi ha tres aspectes que m’han captat l’atenció i que voldria destacar:

L’aposta per les paraules. Tot el llibre és una declaració d’amor de l’autor per l’escriptura, diria que d’amor apassionat, i quan hi ha passió pel mig de vegades sorgeixen dubtes. «Els pactes amb les paraules demanen constants revisions», «Escriure és una forma de viure», «Encara em sento hereu de tants silencis de conveniència, els que em devien empènyer a buscar paraules per explicar-me, el que ningú no m’aclaria i que jo captava per sota, per dins o de costat».

La mirada innocent. El narrador recorda i es refia de la mirada infantil per explicar-nos el passat. Diu que li queden «visions filtrades pel temps, pura subjectivitat». Hi ha una mirada cap enfora, curiosa, escrutadora, que es fixa en els escenaris, en les persones que els habiten, en els fets que succeeixen, però, també, hi ha una altra mirada cap endins, i és a través d’aquests ulls que podem observar la malenconia, la tristesa, de vegades la ràbia de l’infant que no es vol fer gran, que no accepta que la mort sigui llei de vida o que s’angoixa davant el primer examen.

Els orígens. Hi ha una reivindicació d’allò que un és gràcies a la família, a les vivències, als orígens, un sentiment d’orgull i d’avinença que ha inculcat el temps. Sense aquest sentiment, aconseguir l’harmonia, la pau no és possible, no perquè sempre apareixen vells fantasmes. En paraules de l’autor: «No es pot escriure sense els sentits atents al passat; escriure —quan es tracta de fer emergir veritats—, demana uns tractes oberts amb els orígens».

Ha estat un autèntic plaer transitar per aquest «primer paisatge» i quedar-me amb la conclusió de l’autor: «Mantenir la confiança en les paraules esdevé un exercici de llibertat. Per bé i per mal, elles són les responsables de tot el que som i ens donen la mesura del que encara som capaços de fer».


Fitxa
Isidre Grau
Primer paisatge
Editorial Gregal, març de 2016

Web de l’autor


Web de l’editorial

Crònica publicada al blog de Cornèlia Abril el 12 d’abril de 2016