dilluns, 30 de desembre del 2013

El casalot




L'àvia va llegar-li tot el patrimoni amb la condició que no es desprengués del vell casalot on havia viscut fins a la mort i on havia concebut una filla. Del pare, ningú no en sabia res. El besavi, que no estava per romanços, l'obligà a sotmetre's a un exorcisme per por que no es tractés d'un esperit del més enllà. Aquella història familiar sempre l'havia encuriosida, i ara, amb les claus a la mà, se sentia neguitosa pel fet de prendre possessió del seu reialme.
Va avançar les vacances. En arribar a la casa, obrí de bat a bat portes i finestrals per foragitar el resclum, airejà matalassos i cobricels i ventilà els armaris, cau d'arnes, i els proveí d'una dosi infal·lible de càmfora per enverinar els estadants. A la cuina, s'enfrontà amb una comunitat d'escarabats que compartien allotjament amb una legió de formigues fornides, ben arrenglerades, que desfilava pels prestatges del bufet. La lluita amb la columna enemiga, la deixà desesmada. Tant, que s'ajocà damunt del llit i s'adormí.
En despertar, es mirà el sostre i se li escapà un xiscle. Un llangardaix desdenyós la mirava amb ulls tenebrosos, immòbil, ben repapat, com si el sostre fos seu i estigués disposat a defensar-lo fins a l'últim alè. L'escombra no l'atemorí, ni la pala de cavar l'hort. Res. El llangardaix desvergonyit li fitava la pitrera sense immutar-se. Ja tenia la mànega apuntant-lo quan ell decidí llançar-se al buit amb tal punteria que se li arrapà a l'espatlla, des d'on la visió dels seus pits era, altrament, més nítida. Va ser llavors que recordà la iaia. Ben mirat, potser sí que era bruixa, i vés a saber quantes sorpreses no l'esperaven abans que es fes negra nit: rates, gats negres, òlibes... Potser li aniria bé comptar amb un company d'aventures. Es mirà el llangardaix i li digué: «Quedes adoptat, Daix». I en Daix, sense apartar la vista de les protuberàncies femenines, exclamà: «Abans m'hauràs de fer un petó». La inesperada resposta li glaçà la sang. Aleshores, horroritzada, es preguntà per la vertadera naturalesa dels insectes massacrats.

divendres, 22 de novembre del 2013

La parada

Per més d’hora que es llevi, la dona sempre va amb el temps just. Sense encendre el llum per no despertar el marit, entra a la cambra de bany, es fica sota el rajolí esquifit de la dutxa i es fa una ensabonada ràpida. Sort que duu els cabells ben curts. Es vesteix a corre cuita, esmorza un parell de galetes maries i un cafè negre, omple la carmanyola amb alguna cosa sobrera del sopar i la desa a la bossa. Després tanca la porta de cop i baixa les escales corrents des del setè pis, mentre es pregunta de què coi serveix un ascensor que mai no funciona. Surt al carrer. Una fuetada glaçada la desperta de sobte. En aquella maleïda avinguda sempre hi fa vent, sigui estiu o hivern. Sort que la parada de l’autobús no és gaire lluny. Sort que el tretze la deixa davant mateix de la fàbrica de galetes on treballa. Tant de bo no hi hagi trànsit o aquest mes perdrà el plus de puntualitat.
Avui, ha hagut de córrer de valent perquè no se li escapés l’autobús. La corredissa l’ha deixada sense alè i li ha atiat la punxada al pit que l’assetja des de fa dies. Com sempre, el tretze va ple de gom a gom. Tan ple que no arriba a agafar-se enlloc, i ho hauria de fer, perquè la carretera que va fins al polígon està en un estat lamentable i el conductor pren els revols maldestrament. En un sotrac, la dona perd l’equilibri i cau. Un home jove s’ajup per ajudar-la. L’home és com el que ella somiava de petita: amb la pell fina, les mans de dits llargs, els ulls clars, els llavis molsuts... Duu una camisa blanca ben cordada i una corbata fosca.  Li diu: «Agafi’s, senyora». Per uns instants, les pells es freguen i li arriba un aroma penetrant, viril. No pot evitar que el cor li faci una sotragada forta. Inexplicablement forta.
Ella es queda absorta, pensant com n’és d’agradable que algú et cuidi. A penes un instant després, el jove, sempre amatent, li diu: «Som-hi, senyora! Hem arribat a la seva parada». Embadalida, l’agafa del bracet i el segueix. Ni tan sols es pregunta com sap ell quina és la seva parada. El jove ben vestit l’acompanya fins a la porta de la fàbrica, apunta un somriure i s’acomiada: «Ha estat un plaer ajudar-la, senyora!». Només llavors s’adona ella que aquell edifici gris on acaba d’entrar no és la fàbrica de galetes. Un fred gelat, com el de l’avinguda, l’envaeix, perquè l’encarregat d’aquell lloc desconegut, inclinat sobre una taula metàl·lica, està lligant una etiqueta al turmell d’una dona pastada a ella. Veu que a l’etiqueta hi ha escrita una hora, les 6.50. La causa encara és en blanc.

dissabte, 9 de novembre del 2013

Solitud

Dona entrant a la banyera (Darío Morales)


Va entrar traginant les bosses de la compra, els vestits nets de la tintoreria, els originals per corregir de l'editorial... Assegut a la cuina, amb un got de bourbon a la mà, amb l'abric posat encara, ell plorava. Un dia més. Ella respirà a fons, com si necessités una ració doble d'oxigen, i se li acostà amorosament.
—I avui, què ha passat?
—El Pol és mort —respongué amb un fil de veu.
Ella es fixà que l'ampolla ja era gairebé buida.
—No beguis més, això no li tornarà pas la vida.
—Li vaig prometre a la seva mare que tot aniria bé —es lamentà.
 Llavors ella es deslliurà de la càrrega i el reprengué:
—No ets Déu, només ets metge. Ja sabies que el Pol no se'n sortiria. És això el que havies d'haver dit a la seva mare.
Ell, tremolant, la mirà amb els ulls encesos.
—No sóc com tu, jo. No sempre sé el que s'ha de fer.
Omplí el got i s'empassà el bourbon d'un sol glop.
—Va, vine, necessites descansar —va fer ella.
Aleshores va omplir la banyera, el despullà, l'ajudà a ficar-se a dins i l'ensabonà com a un nadó. Ell no parava de gemegar: «Només tenia cinc anys!». Li va dur una tassa de te calent, l'ajudà a sortir de la banyera, l'eixugà, l'acompanyà fins al llit i després l'acotxà.
—Deixa el llum encès —va demanar ell, referint-se al globus de color poma que feia una llum tènue. Sense aquell bri de claror, no s'adormia mai.
Ella respirà a fons, però cada cop li mancava més aire. Recordà que havia de desar la compra, de planxar-li la camisa per a l'endemà, d'acabar aquella maleïda correcció... I encara no havia sopat. Omplí la banyera, se submergí en l'aigua gairebé bullent i va deixar que la mà experta acariciés la pell necessitada, tot cercant el punt misteriós, la cruïlla de tots els plaers imaginables. Va agafar la drecera correcta i hi enfonsà els dits, lentament, mentre es preguntava per quin inexplicable parany del destí no s'havia casat amb un home.

dimarts, 17 de setembre del 2013

Indulgència

Una altra nit m’ha despertat el seu crec-crec irrespectuós. He encès el llum tot d’una i l’he trobat allà, enmig de l’habitació, tan repulsiu que em fa venir basques. Ell, en canvi, roman absolutament impassible, com si la meva presència li importés ben poc, com si aquest maleït apartament li pertanyés a ell, com si jo no pagués un lloguer prou alt per aquest cau rònec. Em desafia. No hi ha una altra explicació. I no tinc cap més remei que esclafar-lo. Ja n’hi ha prou de tenir escrúpols. És ell o jo. I busco amb la mirada un arma contundent per perpetrar l’assassinat de l’intrús, abans no desaparegui en la foscor. Hi ha, però, una part de mi, més feble, o tal vegada més assenyada, que no em permet actuar amb crueltat. No puc perquè mirant-me’l em ve a la ment Gregori Samsa. I llavors penso en la imprevisibilitat de la vida i que demà em puc tornar arna afamada o corc o grill o fastigosa corcollana. I penso en el noi informàtic que abans vivia aquí, de qui ningú en té cap notícia. Els amics diuen que mai no hauria marxat sense els discos de Metallica, que mai no hauria abandonat la col·lecció de còmics. I me n’estic. Permeto que l’ésser repulsiu continuï existint, tot sabent que la indulgència ens muda irremeiablement i ens allunya d’allò que alguna vegada havíem somiat que seríem.

dilluns, 9 de setembre del 2013

Xahrazad


Crema de gallina, pastissets de colomí, guatlles escabetxades, perdiu amb salsa de mel, faisà amb raïm, pintada amb bolets confitats, rostit d’anyellet amb dàtils i orellanes, tortell d’ametlles, pasta fullada amb nous i festucs, massapà de fruites... tot regat amb vi de paladar aspre, d’aquells que conviden a continuar bevent per apaivagar la set. Mentre la nit queia lentament, el règul menjava amb delit, escarxofat  entre coixins de plomes, mentre cremaven encenalls de sàndal i la tènue llum de les espelmes feia encara més bella i desitjosa la jove esposa. Ella el servia sempre amb idèntica dedicació: els peus nus, els cabells lligats en una llarga trena, la mirada candorosa. Tan bon punt buidava un plat, ella ja li n’oferia un de nou; la copa, sempre ben plena. «Heu de provar la pintada, senyor meu. Encara no us l’havia ofert mai amb bolets confitats...» i la hi servia en una safata de plata, tan ben disposada que feia pena de desmuntar la presentació. Però ell no es podia estar de tastar-la i de llepar-se els dits, i de fer un rot com a mostra de complaença, i ella tornava a omplir-la, la copa. «Senyor meu, heu de deixar un raconet per al massapà», pregava ella, i el marit, tot i que de bones intencions no li’n faltaven, no arribava a tastar-lo. Amb la pasta fullada a mig mastegar i amb un regueró de vi com la sang barbeta avall, queia en un son profund. Llavors ella el movia amb cura de no despertar-lo. L’acomodava entre els coixins i li retirava les restes de menjar que li emergien per la comissura dels llavis. En aquells instants, respirava alleujada. Un dia més fora de perill. Se sentia esgotada, però no era qüestió de defallir. Ben entrada la nit, a la trista llum d’una espelma, la jove esposa cercava receptes entre els llibres antics o n’inventava de noves. Si tenia sort, si acontentava l’insaciable pap del seu marit, ell continuaria sense posar-li els dits goluts a sobre i ella podria reservar-se intacta per al gran amor de la seva vida.

dissabte, 3 d’agost del 2013

La noia del minuet

Fins fa poc, jo tenia una feina ben remunerada en el sector de les TIC. Vaig estudiar enginyeria informàtica, fins i tot vaig fer un màster en una universitat alemanya. Tot això no va servir de res quan l’empresa va decidir que no em renovava el contracte. Em vaig apuntar a fer de tot, des d’enquestador a netejavidres, fins que, de sobte, la meva vida va fer un gir inesperat.
Aquell dia la meva agenda era d’una buidor esfereïdora i me’n vaig anar a passejar a les Rambles on l’escalfor humana i el batibull de llengües no et permeten sentir-te sol. Caminava encaboriat, pensant què fer amb la meva vida, quan em vaig quedar palplantat davant del teatre del Liceu. Hi havia la noia més preciosa que havia vist mai. Duia un vestit amb mirinyac que hauria fet glatir madame de Pompadour. Al cap, una perruca de cabells blancs com la neu, amb uns tirabuixons que la feien d’allò més encantadora. Al seu voltant hi havia congregada una multitud que admirava com la noia ballava un minuet. Dansava una estona i s’aturava. Si algú li llançava una moneda, feia una graciosa reverència acompanyada d’un somriure i tornava a ballar. M’hi vaig passar molta estona embadocat, mirant-la, fins que ella va plegar i va preguntar-me si jo era el substitut. Aquell era un lloc privilegiat. No estava pas disposada que ningú se l’apropiés. Li havia sortit una feina de tardes i necessitava que algú li fes la substitució mentre ella no hi era. «Com he de ser jo el substitut si no sé fer res!», li vaig dir. «Doncs aguditza l’enginy», em va contestar.
I ara sóc aquí, just davant del Liceu, convertit en un temible home llop alienígena, que encén llumetes de colors quan algú té la bondat de deixar una moneda i gruny amb força mala llet quan els vianants l’ignoren. I cada dia afegeixo  una faceta nova al monstre fruit de la meva imaginació. I trobo que m’agrada. I el calaix funciona tot i la crisi. I és que la noia del minuet té raó: calen molts pallassos per fer-nos oblidar com n’és d’avorrida, la vida.

divendres, 26 de juliol del 2013

Nissaga

Fotografia: J. Salvador
De ben petit, Sorin Petrescu va començar a ajudar en el negoci familiar. Quan sortia de l’escola, acudia a la funerària de l’avi, on aprenia a embellir i embalsamar cadàvers. No feia gaire que hi anava quan va morir una companya de classe. En veure-la en el senzill taüt, envoltada de flors,  Sorin va renegar de la mort i de la connivència que hi tenia la família. No obstant això, continuà treballant a la funerària sense queixar-se, perquè hauria estat un greuge desestimar l'ofici dels seus ancestres.
Per al seu fill Nicolae, Sorin va voler una altra vida. Va procurar que el noi creixés aliè al negoci, que tingués una bona formació i que estudiés a París encara que això li comportés un sacrifici econòmic. Si hagués pogut triar, Sorin hauria estat metge. I res l’omplia més d’orgull que el fet que el fill ho fos en lloc seu. Nicolae no va ser capaç de desobeir el pare i va marxar cap a França amb el cor encongit. Prou sabia ell que la medicina no era la seva vocació: si només de veure una gota sang ja es marejava... Aviat deixà la facultat, es casà i s’establí en una ciutat costanera, on la família de la dona regentava un hotel selecte que acollia visitants de tot el país.
Nicolae Petrescu ho tenia tot per ser feliç. Tot, excepte una bona entesa amb el seu fill Floreal. El noi era incapaç d’entusiasmar-se per res, com si a les venes hi tingués orxata. Passava els dies entaforat en un antic celler sense cap mena d’ocupació. De nit sortia i mirava les estrelles, absort, melancòlic... I Nicolae pensava que Floreal era el càstig que li havia imposat el destí per no haver acomplert el desig de son pare.
De Bucarest arribaren males notícies. Després de molts anys de no trepitjar la ciutat, Nicolae hi va anar acompanyat de Floreal. Era ple hivern i feia un vent gèlid. El cel era d’una grisor absoluta i els carrers estaven mal il·luminats. La façana de la funerària tenia les parets escrostonades. L’interior era tan vetust i tan fosc que desencoratjava l’ànim més audaç. Sorin s’havia convertit en un vell corsecat que s’obstinava a embellir el cos inert de l’esposa. Nicolae no va poder reprimir les basques. En Floreal, en canvi, va quedar immediatament subjugat per l’estampa: l’àvia dins d’aquella caixa de fusta noble, folrada de seda, amb el vestit de núvia, amb un mocador de floretes menudes al cap, amb els llavis tan ben perfilats; l’olor d’essències balsàmiques que no sabia distingir i que ho impregnava tot... L’avi li semblà un gran artista. «Vols que t’ajudi, bunic?», va dir el noi amb inusitada emoció. El pare es mostrà perplex davant l’interès del noi. Floreal va dir molt convençut que ho volia saber tot d’aquell ofici. «Vols tractar amb la mort?», preguntà l’avi esbalaït. En Floreal va somriure enigmàticament, i tant el pare com l’avi van percebre, en la penombra de la funerària, com li brillaven els ullals.

dimarts, 2 de juliol del 2013

El noi herbívor


Gackt és un actor, cantant i model japonés
que representa força bé la imatge dels nois herbívors

Kazumi i el seu fill Isao viuen en un apartament als afores de Tòquio. Des que va enviudar, Kazumi ha treballat moltes hores perquè al fill no li faltés de res. A la vida, només vol una cosa: que el noi sigui feliç. 
 
Isao té vint-i-vuit anys. Va estudiar disseny, segueix un munt de blogs sobre tendències i està entestat a fer-se un nom en el món de la moda. Amb la imatge, està obsessionat. Menja de manera frugal perquè ha d’estar prim o és impossible lluir la roba. Dedica algunes hores a la dansa nenbutsu, per tal d’adquirir serenor i harmonia. Els seus gestos són delicats i també les faccions del rostre. Té la pell  de porcellana, els cabells cuidats, els ulls ben delineats, els llavis engruixits en la mesura justa, les ungles sempre arreglades...


Tot això amoïna Kazumi perquè, per més que s’hi esforci, no entén què ha convertit Isao en allò que és. No entén que surti tan poc de casa; que només tingui amics virtuals; d’amigues, no n’hi coneix cap... L’angunieja que el noi no senti la necessitat de compartir els seus afanys amb algun company de viatge. Tant se val com sigui el company! Kazumi no ho entén, perquè ella, a les nits, faci fred o calor, encara troba a faltar l’escalfor de Jiro. Encara pot sentir la llengua experta del marit resseguint-li els pits, encara pot sentir la boca avariciosa de Jiro volent-los engolir sencers. A vegades, l'ansietat no la deixa dormir i quan no és l’ansietat és la bufeta. Més d’un cop, s’ha aixecat a les fosques i, en passar per la porta entreoberta de la cambra del fill, l’ha trobat palplantat davant del mirall, emprovant-se vestits, complagut, fins i tot diria que seduït. I li ha vingut a la ment una llegenda antiga: la d’aquell noi de bellesa corprenedora que, de tan mirar-se al riu, s’abocà a les aigües i ja no en sortí més, la d’aquell noi que es va ofegar perquè no tenia ningú al costat que el pogués socórrer. Per un instant, Kazumi atura el temps i es retroba amb la imatge d’Isao petit, somrient, rodejant-li el coll amb els bracets tendres i dient-li amb dolcesa a cau d’orella: «t’estimo, haha». Llavors ella torna al llit amb un malestar persistent a les vísceres i, per més que repassi les imatges cisellades a la memòria, no és capaç d’identificar en quin moment s’imposà el silenci i, l’un per a l’altre, van esdevenir desconeguts.

dilluns, 10 de juny del 2013

L'espera

El temps cau lentament sobre el dolor. El temps i aquest regust al paladar, tan acre! A dins hi tinc una balma insondable on abans hi havia el cor que et vares emportar i no m’has tornat encara. Ara que ja no el vols per a res, no et costaria pas tant posar-lo en una caixeta i enviar-me’l per correu certificat. El carter reparteix cada tarda. L’albiro des del finestral. L’espero com qui espera un miracle. Em deixo enlluernar pel sol de tardor mentre el veig com s’acosta pedalejant en la vella bicicleta que deixa arrambada al mur del carreró. Llavors penso que hauria d’existir la clemència... Llavors penso que t’escriuré una nota, posaré en una caixeta aquella ànima que vas dir que era meva, només meva, i l’hi donaré al carter i li pregaré que te l’entregui en mà, a canvi del cor, sí, perquè ja no podem continuar d’aquesta manera. No sé si t’hauria de dir que t’estimo amb la pell, amb l’alè, amb el fetge inflamat, amb la cella partida, amb el trau al genoll, que encara supura... Ja ho veus, t’estimo sense cor i tot. I és veritat: bec massa, ja ho sé, i després m’entrebanco amb els mobles. D’alguna manera he de suportar la teva absència, aquesta buidor immensa, d’alguna manera he de fer emmudir els records, que no callen mai, que xisclen tothora com si els desbudellessin. La bicicleta és al carreró. El carter ja reparteix. Va, corre, avui sí, truca a la porta, no passis de llarg... Torna, no te’n vagis! I ara, maleïda sia, es tornarà a fer fosc i després arribarà la llarga nit i un matí inacabable... El temps passa tan lentament mentre espero que el carter torni, que deixi, al mur del carreró, la vella bicicleta, arrambada!