divendres, 22 de novembre de 2013

La parada

Per més d’hora que es llevi, la dona sempre va amb el temps just. Sense encendre el llum per no despertar el marit, entra a la cambra de bany, es fica sota el rajolí esquifit de la dutxa i es fa una ensabonada ràpida. Sort que duu els cabells ben curts. Es vesteix a corre cuita, esmorza un parell de galetes maries i un cafè negre, omple la carmanyola amb alguna cosa sobrera del sopar i la desa a la bossa. Després tanca la porta de cop i baixa les escales corrents des del setè pis, mentre es pregunta de què coi serveix un ascensor que mai no funciona. Surt al carrer. Una fuetada glaçada la desperta de sobte. En aquella maleïda avinguda sempre hi fa vent, sigui estiu o hivern. Sort que la parada de l’autobús no és gaire lluny. Sort que el tretze la deixa davant mateix de la fàbrica de galetes on treballa. Tant de bo no hi hagi trànsit o aquest mes perdrà el plus de puntualitat.
Avui, ha hagut de córrer de valent perquè no se li escapés l’autobús. La corredissa l’ha deixada sense alè i li ha atiat la punxada al pit que l’assetja des de fa dies. Com sempre, el tretze va ple de gom a gom. Tan ple que no arriba a agafar-se enlloc, i ho hauria de fer, perquè la carretera que va fins al polígon està en un estat lamentable i el conductor pren els revols maldestrament. En un sotrac, la dona perd l’equilibri i cau. Un home jove s’ajup per ajudar-la. L’home és com el que ella somiava de petita: amb la pell fina, les mans de dits llargs, els ulls clars, els llavis molsuts... Duu una camisa blanca ben cordada i una corbata fosca.  Li diu: «Agafi’s, senyora». Per uns instants, les pells es freguen i li arriba un aroma penetrant, viril. No pot evitar que el cor li faci una sotragada forta. Inexplicablement forta.
Ella es queda absorta, pensant com n’és d’agradable que algú et cuidi. A penes un instant després, el jove, sempre amatent, li diu: «Som-hi, senyora! Hem arribat a la seva parada». Embadalida, l’agafa del bracet i el segueix. Ni tan sols es pregunta com sap ell quina és la seva parada. El jove ben vestit l’acompanya fins a la porta de la fàbrica, apunta un somriure i s’acomiada: «Ha estat un plaer ajudar-la, senyora!». Només llavors s’adona ella que aquell edifici gris on acaba d’entrar no és la fàbrica de galetes. Un fred gelat, com el de l’avinguda, l’envaeix, perquè l’encarregat d’aquell lloc desconegut, inclinat sobre una taula metàl·lica, està lligant una etiqueta al turmell d’una dona pastada a ella. Veu que a l’etiqueta hi ha escrita una hora, les 6.50. La causa encara és en blanc.

15 comentaris:

  1. Carai amb el final Mercè... Molt bo!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Maurici! No volia posar per res la paraula «mort». I em semblava que fer servir l'autobús i la parada com a metàfora de la vida podia estar bé.

      Elimina
  2. Boníssim, m'ha agradat molt!!
    Tura

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'alegra que t'hagi agradat. Sempre seràs benvinguda en aquest raconet, Tura!

      Elimina
  3. Noia, boníssim i quin final, vaja sorpresa.
    M'ha agradat molt!

    Gemma

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Gemma! Sí, es tractava que el final fos sorprenent. Estic contenta que t'hagi agradat.

      Elimina
  4. Tot el relat fa bastant de fred però el final encara més. Brrrr!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Molt contenta de trobar-te per aquí, Sergi, faci fred o no.

      Elimina
  5. Genial com descrius el transit, corporal i sensitiu, de la vida a la mort, entre desenes de persones o sola en un llit, sempre serà un acte solitari i personal, on potser t'acompanya la mà i una cara que sempre havies somiat conèixer. Bo!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ai, Home Fosc, que tu em captes el pensament amb molta facilitat. Just el que dius era l'objectiu del relat. No saber mai ni el lloc ni el moment ni quina cara farà la mort. Gràcies pel comentari!

      Elimina
  6. M'ha agradat molt aquest relat Mercè, del principi al final descrius la vida trista i gris de moltes dones i un final molt ben portat i adient.

    Montserrat Lloret

    ResponElimina
    Respostes
    1. Molt contenta de trobar-te per aquí i que t'hagi agradat el relat, Montse!

      Elimina
  7. Ai Mercèeeeeeeee, que ben escrit, però que trist!

    ResponElimina
  8. I així, com aquell que res, ens has portat en un carreró sense sortida! "Final de trajecte", se m'acut com a títol alternatiu, encara que em sembla molt més metafòric el teu. Un plaer passar pel teu racó, Frèdia.
    Des de l'Escala, on per sort no hi para el tretze, t'envio una forta abraçada.
    M.B.

    ResponElimina
  9. Ironies de la vida, just el dia que penjaves aquest relat rebíem a la feina la notícia que el dia abans ens havia deixat una companya nostra. Tenia 62 anys i la mort la va sorprendre mentre dormia. Potser entre somnis un jove ben plantat la va venir a buscar i la va ajudar a fer el trànsit...
    M'ha agradat molt el relat, però també m'ha entristit...
    Sister Pepa

    ResponElimina