divendres, 23 de setembre del 2016

La boina grisa



Duia una boina grisa. El vagó del metro anava ple de gom a gom. Tant, que els botons dels abrics veïns se'm clavaven. M'abraçava a la carpeta de l'institut per protegir-me dels cops de colze, qui sap si de la vida… Quan el metro es va aturar a la parada de Diagonal, era molt lluny de la porta. Aquell camí ínfim fins a l'andana se'm figurava com travessar les columnes enemigues. Va ser llavors que vaig sentir una mà que m'estirava, i no m'hi vaig resistir gens. Aquella mà em va guiar. Fins que no vaig ser a fora no vaig saber a qui pertanyia. Fins que no vaig ser a fora no vaig veure que tenia els ulls d'atzabeja, negres com no n'havia vist abans, i que era llarg i prim i duia una jaqueta de pana. Ens vam mirar uns segons. Em va somriure i va dir: «M'agrada la teva boina». Res més. Després me'n vaig anar cap a la sortida de Balmes; ell, cap al transbord. De l'escala estant, em vaig girar, i ell també es va girar i va fer un senyal amb la mà.
D'ençà d'aquell dia, agafava sempre el mateix vagó, a la mateixa hora, amb la confiança cega que el retrobaria. La persistència té recompensa. Al cap de tres setmanes, el vaig veure. Es va aturar a l'andana i va dir: «Sabia que eres una noia valenta». Li vaig contestar que per què. «Ja no fas cara de por», va assegurar. Llavors, de la butxaca de la jaqueta de pana va treure un full plegat, una mica rebregat perquè feia, potser, dies que el duia. «És per a tu», va dir. I va caminar cap al transbord. Jo era aturada a l'andana llegint: «Te recuerdo como eras en el último otoño. Eras la boina gris y el corazón en calma. En tus ojos peleaban las llamas del crepúsculo…». Quan vaig aixecar el cap i vaig mirar cap a les escales mecàniques ja no el vaig veure. Potser s'havia girat per fer-me un senyal amb la mà. Potser.
Al cap de vint anys, vint anys esvaïts com el fum, un dia que anava al pediatre amb la Mireia agafadeta de la mà i l'Adrià al cotxet, quan era a l'andana de Diagonal, a punt de pujar l'escala en direcció a la sortida de Balmes, baixava un home alt i prim. S'aturà. «Vol que l'ajudi?» Li vaig dir que no calia i el vaig mirar. Llavors vaig reconèixer els ulls atzabeja.
—Ets tu —em va sortir de l'ànima—. No te'n recordes?, duia una boina i em vas dir que era valenta.
—Ho sento —va dir—. No me'n recordo.
Va caminar cap a l'andana, va desplegar el diari i el va començar a llegir. No es va girar. «Tu recuerdo es de luz, de humo, de estanque en calma!» Com m'agrada Neruda!, vaig pensar, mentre una llàgrima em rodolava galta avall.


En memòria de Pablo Neruda en el quaranta-tresè aniversari de la seva mort.



















POEMA 6
Te recuerdo como eras en el último otoño.
Eras la boina gris y el corazón en calma.
En tus ojos peleaban las llamas del crepúsculo.
Y las hojas caían en el agua de tu alma.

Apegada a mis brazos como una enredadera,
las hojas recogían tu voz lenta y en calma.
Hoguera de estupor en que mi sed ardía.
Dulce jacinto azul torcido sobre mi alma.

Siento viajar tus ojos y es distante el otoño:
boina gris, voz de pájaro y corazón de casa
hacia donde emigraban mis profundos anhelos
y caían mis besos alegres como brasas.

Cielo desde un navío. Campo desde los cerros.
¡Tu recuerdo es de luz, de humo, de estanque en calma!
Más allá de tus ojos ardían los crepúsculos.
Hojas secas de otoño giraban en tu alma.

dilluns, 12 de setembre del 2016

La prunera



A l’hort de casa, hi havia una prunera. A l’estiu collíem les prunes groguenques de pell fina i brillant. Heu vist una prunera? No és pas un arbre majestuós, ni les seves flors sacsegen amb el seu flaire, ni els seus fruits tenen una vistositat envejable. La prunera és un arbre tímid i silent. A la tardor, es despullava de mica en mica, sense cap enrenou, i restava moixa fins la primavera. 

Recordo que feia una tardor suau. Aquella tarda el cel estava esquitxat de núvols rosats i el sol es delitava jugant-hi a fet amagar abans d’anar-se’n a dormir. L’àvia hauria volgut escombrar les fulles escampades i amuntegar-les a un costat de l’arbre, però estava cruixida de dolor. El reuma la posseïa com un amant obstinat, torçant-li els dits com branques d’olivera, aclofant-li les cames cada dues passes. I jo era una nena petita que jugava sota el porxo a fer menjars a la nina amb les herbes i les pedretes de l’hort. A casa no hi havia ningú més. 

Com es va iniciar el foc és un misteri. I de fet, és el que menys importa en aquesta història. En un tres i no res, la prunera era una teia, i les fulles, en flames, no deixaven apropar-s’hi. A casa només hi era l’àvia, una dona que havia perdut l’agilitat. Només hi era l’àvia i jo. Les nenes petites no saben que es fa amb una prunera encesa, llevat de mirar-se-la i esperar que el foc redueixi l’arbre al no-res. Hi ha una perversitat inexplicable en el gust dels infants. L’espectacle del fum grisós i les flames d’un roig intens em produïen un plaer inusual. De sobte, va arribar la mare. Ella no va restar immòbil. Va agafar un cubell ple d’aigua i el va llançar contra la soca. «Au, ajuda’m», em va dir. Però jo continuava embadalida, com si no fos allà enmig del jardí amb les fulles seques cremant i la prunera a punt d’esfondrar-se. 

Els pares mai no em van retreure la meva manca de determinació. Era petita, ja se sap. Els anys passen en una volada. Al jardí, hi vam plantar una magnòlia en el lloc de la prunera. Heu vist alguna vegada com són d’encisadores les magnòlies?  La seva bellesa però mai no ha pogut esborrar la prunera del record. Ara, que ja no tinc magnòlia, ni jardí però em resta memòria, m’adono que allò que va passar aquell crepuscle tardorenc era premonitori: aquella fascinació pel foc, aquella manca de determinació davant la catàstrofe... He comès el mateix error una vegada i una altra sense saber que l’amor era com aquella prunera: crema amb rapidesa i deixa un bocinet de cendra enterrat a l’ànima. Davant l’amor cal gosadia, perquè de res serveix una magnòlia de flors blanques si allò que ens estimem és una prunera. 

dilluns, 5 de setembre del 2016

Cap de setmana a la Setmana 16



La Setmana del Llibre en Català, en la informació que proporciona de l’esdeveniment cultural, diu que enguany presenta l’oferta de llibres i de publicacions en català més gran de la història. Davant, doncs, d’una oferta important, tant pel que fa a nombre de títols com d’activitats, i com que per més que ho desitgi no posseeixo el do de la ubiqüitat, l’única tria possible era seguir els dictats del cor.

Malsons de gat

Patrícia Muñiz, Gonzalo Rodríguez, Sergi G. Oset, Marta Torres i Mercè Bagaria


 D’aquest recull, barreja estimulant de fantasia, ciència ficció i terror, que conté una bona dosi de lirisme, d’ironia, un punt oníric, un altre realista, que ens fa transitar per un temps incert, de vegades fosc, de vegades esperançat, que té més capes de lectura que vides un gat, signat per Sergi G. Oset, Patrícia Muñiz, Igor Kutuzov i publicat per Hermenaute, en sóc fan declarada i orgullosa prologuista. Com que el sentiment de formar part d’aquest projecte és compartit, em van convidar a signar llibres dissabte al matí. Va ser una experiència molt agradable.


Un segon al cel estàtic

Ricard Mirabete i Marta Pérez i Sierra

Aquest és el títol del recital poètic que van oferir dissabte al vespre Ricard Mirabete i Marta Pérez i Sierra, acompanyats dels músics Guillem Payaró i Alba Muñoz.
De Cel estàtic d’elevadors, publicat per Editorial Gregal, són els poemes que va dir Ricard Mirabete. El títol prové d’un dels versos i, tal com se’ns indica a la contraportada, és una porta d’entrada a l’imprevist. Mentre en Ricard els deia lentament, em va fer pensar en si el cel és estàtic o no, si hi ha més d'un cel i d'una terra, si hi ha una vida o moltes, si quan la vida s’atura, ho fa per sempre... En tot cas, són poemes que reclamen lectura pausada i ment oberta.

Marta Pérez Sierra, l’ànima romàntica de Cornèlia Abril, va llegir poemes del seu nou llibre Un segon fora del dubte, també publicat per Editorial Gregal. El poemari neix d’una experiència viscuda per la Marta, de la reflexió posterior i del desig de retre homenatge a en Jordi, un amic estimat que es va sotmetre a un transplantament doble de pàncrees i ronyó a l’any 1984 i va lluitar fins a la darrera alenada per gaudir del plaer i fugir, ni que fos per un segon, del dolor i del dubte. Tot un cant a la vida!



Procés de contradicció suficient i el fantàstic en català

 Hugo Camacho, Adelais de Pedrolo, Antoni Munné-Jorda, Lluís Rueda i Gonzalo Rodríguez
Diumenge a la tarda amb Hugo Camacho, editor d’OrcinyPress, Antoni Munné-Jordà i Adelais de Pedrolo, filla de l’autor, es va presentar la reedició, quaranta anys després de la primera publicació, de Procés de contradicció suficient, una de les obres majors de Manuel de Pedrolo, que ens submergeix en la tradició de religions antigues, mites perduts, cosmologies esotèriques i llegendes de civilitzacions desaparegudes. L’acte va reivindicar l’extensa obra de l’autor del Mecanoscrit del segon origen, la novel·la més llegida en la nostra llengua i un referent per a la ciència ficció a casa nostra. A continuació, amb la presència de Lluís Rueda, editor d’Hermenaute i de Gonzalo Rodríguez, llibreter de Chronos, es va parlar de l’estat del fantàstic en català, de l’aposta que fan petites editorials per descobrir nous valors i traduir obres importants. Un debat interessant i molt entretingut.

TROBAREU ELS LLIBRES A:
Malsons de gat (mòdul 33: Hermenaute, Llibreria Chronos)
Cel estàtic d’elevadors (mòdul 32: Editorial Gregal)
Un segon fora del dubte (mòdul 32: Editorial Gregal)
Procés de Contradicció suficient (mòdul 33: Llibreria Chronos)