dilluns, 12 de setembre de 2016

La prunera



A l’hort de casa, hi havia una prunera. A l’estiu collíem les prunes groguenques de pell fina i brillant. Heu vist una prunera? No és pas un arbre majestuós, ni les seves flors sacsegen amb el seu flaire, ni els seus fruits tenen una vistositat envejable. La prunera és un arbre tímid i silent. A la tardor, es despullava de mica en mica, sense cap enrenou, i restava moixa fins la primavera. 

Recordo que feia una tardor suau. Aquella tarda el cel estava esquitxat de núvols rosats i el sol es delitava jugant-hi a fet amagar abans d’anar-se’n a dormir. L’àvia hauria volgut escombrar les fulles escampades i amuntegar-les a un costat de l’arbre, però estava cruixida de dolor. El reuma la posseïa com un amant obstinat, torçant-li els dits com branques d’olivera, aclofant-li les cames cada dues passes. I jo era una nena petita que jugava sota el porxo a fer menjars a la nina amb les herbes i les pedretes de l’hort. A casa no hi havia ningú més. 

Com es va iniciar el foc és un misteri. I de fet, és el que menys importa en aquesta història. En un tres i no res, la prunera era una teia, i les fulles, en flames, no deixaven apropar-s’hi. A casa només hi era l’àvia, una dona que havia perdut l’agilitat. Només hi era l’àvia i jo. Les nenes petites no saben que es fa amb una prunera encesa, llevat de mirar-se-la i esperar que el foc redueixi l’arbre al no-res. Hi ha una perversitat inexplicable en el gust dels infants. L’espectacle del fum grisós i les flames d’un roig intens em produïen un plaer inusual. De sobte, va arribar la mare. Ella no va restar immòbil. Va agafar un cubell ple d’aigua i el va llançar contra la soca. «Au, ajuda’m», em va dir. Però jo continuava embadalida, com si no fos allà enmig del jardí amb les fulles seques cremant i la prunera a punt d’esfondrar-se. 

Els pares mai no em van retreure la meva manca de determinació. Era petita, ja se sap. Els anys passen en una volada. Al jardí, hi vam plantar una magnòlia en el lloc de la prunera. Heu vist alguna vegada com són d’encisadores les magnòlies?  La seva bellesa però mai no ha pogut esborrar la prunera del record. Ara, que ja no tinc magnòlia, ni jardí però em resta memòria, m’adono que allò que va passar aquell crepuscle tardorenc era premonitori: aquella fascinació pel foc, aquella manca de determinació davant la catàstrofe... He comès el mateix error una vegada i una altra sense saber que l’amor era com aquella prunera: crema amb rapidesa i deixa un bocinet de cendra enterrat a l’ànima. Davant l’amor cal gosadia, perquè de res serveix una magnòlia de flors blanques si allò que ens estimem és una prunera. 

6 comentaris:

  1. Fantàstic!! Una bona reflexió que ens hauria d'apropar a la nostra realitat. Quantes amistats convertides en cendres per no actuar a temps. Quantes paraules no dites a temps, un t'estimo, per exemple. O un missatge no contestat: tot es converteix en cendres...

    Una abraçada

    ResponElimina
  2. Una bona reflexió de la reflexió, Maria Teresa! Que l'amor no es converteixi en cendra. :-)

    ResponElimina
  3. Uf, que dur però que encertat! A vegades no serveix de res tenir determinació, però, si la prunera ha decidit que vol desaparèixer de la teva vida. La determinació de després és la que compta, la de no deixar d'estimar-la tot i això. Això no sol passar, tothom considera que cal "renovar-se o morir".

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, la determinació que compta és la de després, però aprendre això costa. La teoria és sempre més fàcil que la pràctica. Gràcies per passar per aquest raconet, Helena!

      Elimina
  4. És un conte preciós per mi, perquè et vaig descobrir i peruè tinc records d'arbres i canvis jo també. Encara em trasbalsa.

    ResponElimina
  5. M'agraden molt els teus contes. Aquest em fa reflexionar especialment. Tenen un fer pensar, que és a la vegada ple de sentiments i sensacions reals i viscudes.

    Seguiré passant per aquí, Mercè!

    ResponElimina