dimarts, 17 de setembre del 2013

Indulgència

Una altra nit m’ha despertat el seu crec-crec irrespectuós. He encès el llum tot d’una i l’he trobat allà, enmig de l’habitació, tan repulsiu que em fa venir basques. Ell, en canvi, roman absolutament impassible, com si la meva presència li importés ben poc, com si aquest maleït apartament li pertanyés a ell, com si jo no pagués un lloguer prou alt per aquest cau rònec. Em desafia. No hi ha una altra explicació. I no tinc cap més remei que esclafar-lo. Ja n’hi ha prou de tenir escrúpols. És ell o jo. I busco amb la mirada un arma contundent per perpetrar l’assassinat de l’intrús, abans no desaparegui en la foscor. Hi ha, però, una part de mi, més feble, o tal vegada més assenyada, que no em permet actuar amb crueltat. No puc perquè mirant-me’l em ve a la ment Gregori Samsa. I llavors penso en la imprevisibilitat de la vida i que demà em puc tornar arna afamada o corc o grill o fastigosa corcollana. I penso en el noi informàtic que abans vivia aquí, de qui ningú en té cap notícia. Els amics diuen que mai no hauria marxat sense els discos de Metallica, que mai no hauria abandonat la col·lecció de còmics. I me n’estic. Permeto que l’ésser repulsiu continuï existint, tot sabent que la indulgència ens muda irremeiablement i ens allunya d’allò que alguna vegada havíem somiat que seríem.

dilluns, 9 de setembre del 2013

Xahrazad


Crema de gallina, pastissets de colomí, guatlles escabetxades, perdiu amb salsa de mel, faisà amb raïm, pintada amb bolets confitats, rostit d’anyellet amb dàtils i orellanes, tortell d’ametlles, pasta fullada amb nous i festucs, massapà de fruites... tot regat amb vi de paladar aspre, d’aquells que conviden a continuar bevent per apaivagar la set. Mentre la nit queia lentament, el règul menjava amb delit, escarxofat  entre coixins de plomes, mentre cremaven encenalls de sàndal i la tènue llum de les espelmes feia encara més bella i desitjosa la jove esposa. Ella el servia sempre amb idèntica dedicació: els peus nus, els cabells lligats en una llarga trena, la mirada candorosa. Tan bon punt buidava un plat, ella ja li n’oferia un de nou; la copa, sempre ben plena. «Heu de provar la pintada, senyor meu. Encara no us l’havia ofert mai amb bolets confitats...» i la hi servia en una safata de plata, tan ben disposada que feia pena de desmuntar la presentació. Però ell no es podia estar de tastar-la i de llepar-se els dits, i de fer un rot com a mostra de complaença, i ella tornava a omplir-la, la copa. «Senyor meu, heu de deixar un raconet per al massapà», pregava ella, i el marit, tot i que de bones intencions no li’n faltaven, no arribava a tastar-lo. Amb la pasta fullada a mig mastegar i amb un regueró de vi com la sang barbeta avall, queia en un son profund. Llavors ella el movia amb cura de no despertar-lo. L’acomodava entre els coixins i li retirava les restes de menjar que li emergien per la comissura dels llavis. En aquells instants, respirava alleujada. Un dia més fora de perill. Se sentia esgotada, però no era qüestió de defallir. Ben entrada la nit, a la trista llum d’una espelma, la jove esposa cercava receptes entre els llibres antics o n’inventava de noves. Si tenia sort, si acontentava l’insaciable pap del seu marit, ell continuaria sense posar-li els dits goluts a sobre i ella podria reservar-se intacta per al gran amor de la seva vida.