dimarts, 17 de setembre de 2013

Indulgència

Una altra nit m’ha despertat el seu crec-crec irrespectuós. He encès el llum tot d’una i l’he trobat allà, enmig de l’habitació, tan repulsiu que em fa venir basques. Ell, en canvi, roman absolutament impassible, com si la meva presència li importés ben poc, com si aquest maleït apartament li pertanyés a ell, com si jo no pagués un lloguer prou alt per aquest cau rònec. Em desafia. No hi ha una altra explicació. I no tinc cap més remei que esclafar-lo. Ja n’hi ha prou de tenir escrúpols. És ell o jo. I busco amb la mirada un arma contundent per perpetrar l’assassinat de l’intrús, abans no desaparegui en la foscor. Hi ha, però, una part de mi, més feble, o tal vegada més assenyada, que no em permet actuar amb crueltat. No puc perquè mirant-me’l em ve a la ment Gregori Samsa. I llavors penso en la imprevisibilitat de la vida i que demà em puc tornar arna afamada o corc o grill o fastigosa corcollana. I penso en el noi informàtic que abans vivia aquí, de qui ningú en té cap notícia. Els amics diuen que mai no hauria marxat sense els discos de Metallica, que mai no hauria abandonat la col·lecció de còmics. I me n’estic. Permeto que l’ésser repulsiu continuï existint, tot sabent que la indulgència ens muda irremeiablement i ens allunya d’allò que alguna vegada havíem somiat que seríem.

9 comentaris:

  1. Estan els temps tan kafkians que no m'estranya que hagis estat indulgent... no se sap mai!

    ep, sóc la Montse, no l'ARC (però ara no tinc ganes de sortir i tornar a entrar com a Montse)

    ResponElimina
  2. Exacte! Qui et diu que un cuc fastigós no era abans un ésser humà. A diari podem presenciar la metamorfosi d'algú que tenia cor i entranyes i ara vés a saber què té. I no parlo només dels polítics, no!

    ResponElimina
  3. La indulgència s'ha de repartir amb mà esquerra, que la meva àvia sempre deia que els catalans tenim mà esquerra per a lluïment personal, (cosa que fora d'aquí en diuen "ser diestro"). I cal un lluïment molt lúcid per no matar la cuca que et corseca a les nits. Potser és un tret humà aquest de perdonar vides o eliminar-les, segon l'estat d'ànim o el fàstic. Ara no ho sabria dir. Ah! un relat que fa pensar. I tampoc em referia exclusivament als polítics.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí que és un cas complicat, sí, aquest de la indulgència. Ser indulgent o no ser-ho, aquest és un dels dubtes que se'ns plantegen a diari i que gairebé mai arribem a resoldre amb garanties de no haver fotut la pota fins al coll.

      Elimina
  4. Si un tema de Metallica encara pot inspirat un relat d’aquest calat, no tot està perdut per aquesta, antany, gran banda.
    El relat, i les referències a l’univers de Kafka conviden a una “revisitació” del mestre, tot conservant la frescor i independència necessària.
    He tingut una feliç lectura, gràcies. ^_^

    ResponElimina
    Respostes
    1. De vegades les associacions d'idees són ben estranyes. Sí, ja sé que relacionar Metallica amb Kafka no té cap sentit... Però va passar així. El que compta és que escriure ens transforma i ens humanitza.

      Elimina
  5. “Hi ha, però, una part de mi, [més feble, o tal vegada] més assenyada, que no em permet actuar amb crueltat.” Per a mi, aquesta frase justifica el relat, i no precisament per la possible humanitat de l’animalot.

    Frankie M. (a Vegan Society member)

    ResponElimina
  6. Un bloc fantàstic! I un conte fantàstic! M'agraden molt les revisitacions dels clàssics de la literatura, i aquesta m'ha semblat particularment brillant i imaginativa. Me'l deixaries pel meu pot de bona confitura?

    ResponElimina
  7. Gràcies, Jordi. No saps com m'animes! I tant que et deixo el conte. Tot un honor que també estigui a "La bona confitura".

    ResponElimina