dissabte, 9 de novembre de 2013

Solitud

Dona entrant a la banyera (Darío Morales)


Va entrar traginant les bosses de la compra, els vestits nets de la tintoreria, els originals per corregir de l'editorial... Assegut a la cuina, amb un got de bourbon a la mà, amb l'abric posat encara, ell plorava. Un dia més. Ella respirà a fons, com si necessités una ració doble d'oxigen, i se li acostà amorosament.
—I avui, què ha passat?
—El Pol és mort —respongué amb un fil de veu.
Ella es fixà que l'ampolla ja era gairebé buida.
—No beguis més, això no li tornarà pas la vida.
—Li vaig prometre a la seva mare que tot aniria bé —es lamentà.
 Llavors ella es deslliurà de la càrrega i el reprengué:
—No ets Déu, només ets metge. Ja sabies que el Pol no se'n sortiria. És això el que havies d'haver dit a la seva mare.
Ell, tremolant, la mirà amb els ulls encesos.
—No sóc com tu, jo. No sempre sé el que s'ha de fer.
Omplí el got i s'empassà el bourbon d'un sol glop.
—Va, vine, necessites descansar —va fer ella.
Aleshores va omplir la banyera, el despullà, l'ajudà a ficar-se a dins i l'ensabonà com a un nadó. Ell no parava de gemegar: «Només tenia cinc anys!». Li va dur una tassa de te calent, l'ajudà a sortir de la banyera, l'eixugà, l'acompanyà fins al llit i després l'acotxà.
—Deixa el llum encès —va demanar ell, referint-se al globus de color poma que feia una llum tènue. Sense aquell bri de claror, no s'adormia mai.
Ella respirà a fons, però cada cop li mancava més aire. Recordà que havia de desar la compra, de planxar-li la camisa per a l'endemà, d'acabar aquella maleïda correcció... I encara no havia sopat. Omplí la banyera, se submergí en l'aigua gairebé bullent i va deixar que la mà experta acariciés la pell necessitada, tot cercant el punt misteriós, la cruïlla de tots els plaers imaginables. Va agafar la drecera correcta i hi enfonsà els dits, lentament, mentre es preguntava per quin inexplicable parany del destí no s'havia casat amb un home.

8 comentaris:

  1. Bo i rebò, Mercè, com tot el que escrius, amb un missatge ben clar i una forma excepcional de narrar-ho. La meva enhorabona pel teu bloc que vaig seguint regularment. Des de L'Escala una abraçada ben forta.
    M.B.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Mercè. Em fa il·lusió que el vagis seguint tot i que escric molt poquet. Una abraçada!

      Elimina
  2. Fantàstic, Mercè!!! Quants sentiments i quants pensaments... Quina cruesa tan plena d'amor.
    Felicitats!
    Una abraçada

    ResponElimina
    Respostes
    1. Molte gràcies, Maria Teresa! Una abraçada també per a tu.

      Elimina
  3. Un relat breu i ple sentiment. Felicitats Merçe, acabo de descobrir el teu bloc i et segirè

    ResponElimina
  4. Gràcies, Roser! Serà un plaer veure't per aquest racó. Tant de bo t'agradin sempre aquests bocins de vida.

    ResponElimina
  5. Senzillament gràcies!
    Què més puc dir?

    Com que sóc un negat informàtic suposo que posarà 'Anònim' però tu —que ets molt i molt llesta—, ja sabràs qui sóc

    ResponElimina
  6. Anònim, sí que sé qui ets. Gràcies per passar per aquest racó!

    ResponElimina