dilluns, 30 de desembre de 2013

El casalot




L'àvia va llegar-li tot el patrimoni amb la condició que no es desprengués del vell casalot on havia viscut fins a la mort i on havia concebut una filla. Del pare, ningú no en sabia res. El besavi, que no estava per romanços, l'obligà a sotmetre's a un exorcisme per por que no es tractés d'un esperit del més enllà. Aquella història familiar sempre l'havia encuriosida, i ara, amb les claus a la mà, se sentia neguitosa pel fet de prendre possessió del seu reialme.
Va avançar les vacances. En arribar a la casa, obrí de bat a bat portes i finestrals per foragitar el resclum, airejà matalassos i cobricels i ventilà els armaris, cau d'arnes, i els proveí d'una dosi infal·lible de càmfora per enverinar els estadants. A la cuina, s'enfrontà amb una comunitat d'escarabats que compartien allotjament amb una legió de formigues fornides, ben arrenglerades, que desfilava pels prestatges del bufet. La lluita amb la columna enemiga, la deixà desesmada. Tant, que s'ajocà damunt del llit i s'adormí.
En despertar, es mirà el sostre i se li escapà un xiscle. Un llangardaix desdenyós la mirava amb ulls tenebrosos, immòbil, ben repapat, com si el sostre fos seu i estigués disposat a defensar-lo fins a l'últim alè. L'escombra no l'atemorí, ni la pala de cavar l'hort. Res. El llangardaix desvergonyit li fitava la pitrera sense immutar-se. Ja tenia la mànega apuntant-lo quan ell decidí llançar-se al buit amb tal punteria que se li arrapà a l'espatlla, des d'on la visió dels seus pits era, altrament, més nítida. Va ser llavors que recordà la iaia. Ben mirat, potser sí que era bruixa, i vés a saber quantes sorpreses no l'esperaven abans que es fes negra nit: rates, gats negres, òlibes... Potser li aniria bé comptar amb un company d'aventures. Es mirà el llangardaix i li digué: «Quedes adoptat, Daix». I en Daix, sense apartar la vista de les protuberàncies femenines, exclamà: «Abans m'hauràs de fer un petó». La inesperada resposta li glaçà la sang. Aleshores, horroritzada, es preguntà per la vertadera naturalesa dels insectes massacrats.

3 comentaris:

  1. Un relat d’un humor fi i tenebrós trenat amb uns mots bellíssims i ben escollits. La reflexió final arrodoneix la narració de forma perfecta.
    Un gran relat per acomiadar l’any, felicitats.
    Una abraçada. ^_^

    ResponElimina
  2. Bé, m'ha fet riure, gens de por, i mira que potser n'hauria de passar una mica de por. Tocs de literatura fantàstica i divertida, d'un terror ensucrat tirant entre la bella dorment i la ventafocs però amb la teva veu per sobre de tot.
    Jo he saludat l'any amb el teu relat, ahir vaig fer tard per tancar-lo amb ell.
    Bon any Mercè!

    Ferran

    ResponElimina
  3. Fantàstic i melódic. Vull dir aquest traginar de formigues i escarabats. L'ambient, a banda del misteri, té un aire "lleu"; el terror no arriba, potser perquè aquest llangardaix que potser ésun dragonet immens, se'ns representa dotat de gran audàcia i de la bellesa propia de l'espècie. El veig com un vitrall fet de vidres acolorits; uns deixen passar una mica de llum, però els altres ens duen a colors de robí obscur i de gris molt fosc. Molt elegant.

    ResponElimina