dilluns, 10 de juny de 2013

L'espera

El temps cau lentament sobre el dolor. El temps i aquest regust al paladar, tan acre! A dins hi tinc una balma insondable on abans hi havia el cor que et vares emportar i no m’has tornat encara. Ara que ja no el vols per a res, no et costaria pas tant posar-lo en una caixeta i enviar-me’l per correu certificat. El carter reparteix cada tarda. L’albiro des del finestral. L’espero com qui espera un miracle. Em deixo enlluernar pel sol de tardor mentre el veig com s’acosta pedalejant en la vella bicicleta que deixa arrambada al mur del carreró. Llavors penso que hauria d’existir la clemència... Llavors penso que t’escriuré una nota, posaré en una caixeta aquella ànima que vas dir que era meva, només meva, i l’hi donaré al carter i li pregaré que te l’entregui en mà, a canvi del cor, sí, perquè ja no podem continuar d’aquesta manera. No sé si t’hauria de dir que t’estimo amb la pell, amb l’alè, amb el fetge inflamat, amb la cella partida, amb el trau al genoll, que encara supura... Ja ho veus, t’estimo sense cor i tot. I és veritat: bec massa, ja ho sé, i després m’entrebanco amb els mobles. D’alguna manera he de suportar la teva absència, aquesta buidor immensa, d’alguna manera he de fer emmudir els records, que no callen mai, que xisclen tothora com si els desbudellessin. La bicicleta és al carreró. El carter ja reparteix. Va, corre, avui sí, truca a la porta, no passis de llarg... Torna, no te’n vagis! I ara, maleïda sia, es tornarà a fer fosc i després arribarà la llarga nit i un matí inacabable... El temps passa tan lentament mentre espero que el carter torni, que deixi, al mur del carreró, la vella bicicleta, arrambada!

6 comentaris:

  1. Moltes felicitats, Mercè!!! pots sortir-te'n tranquil·lament soleta, això no vol dir que no puguem compartir "L'equip" jo des del meu mar i tu des de La vida breu, i de tant en tant, algun post "a duo" o individual, però consensuat.

    Ja pots fer-lo públic, ja tardes!!!!

    ResponElimina
  2. ei!!!
    moltes felicitats per aquest nou pas MUAKY
    un relat preciós

    petonets ♥

    ResponElimina
  3. Molt bonic, Mercè.
    Sabia que ho aconseguiries.
    Un petó

    ResponElimina
  4. I ara què? eh? eh? eh?

    esperem la continuació...

    Bon diumenge, wapa!

    d'això... ja sé que vas enfeinada, però hauré de parlar amb tu (ja ho saps. no puc estar sense tu) uix... digues a en Pau que no es preocupi, no va per aquí ;)

    ResponElimina
  5. Trist, colpidor i molt ben narrat, Mercè.
    En un comentari a l'altre relat, ja t'he donat la benvinguda que, ara m'adono, hauria d'haver escrit aquí.

    ResponElimina
  6. bonic, delicat i preciós escrit mercè

    records !
    joan

    ResponElimina