diumenge, 2 de juliol de 2017

Penèlope





Podria haver embogit. Quan el va veure amb la maleta en una mà i l’ordinador portàtil a l’altra, podria haver embogit. La bogeria, però, és una gràcia que atorguen els déus, com la bellesa o la innocència. I els déus no li havien fet cap present. Oh, sí, podia mossegar-se el llavi inferior, és clar! Podia inspirar amb forces per impedir que el plor li ennuegués la gola. Fins i tot, podia treure’s el davantal i pentinar-se el ble que li queia a la cara, per tal que ell s’endugués una imatge d’absoluta serenor. No la veuria pas plorar ni implorar. Les esquerdes de l’ànima eren cosa seva i ell no n’havia de fer res.
—Fa temps que me l’estimo, la Irene —va dir amb el cos arronsat, la gelor de la tarda arrapada als ossos, i l’esguard tan o més encongit encara.
—És tan jove, la Irene! Ja sabrà planxar-te els punys de les camises?, sabrà fer-te un bon rostit?, sabrà afaitar-te el clatell?, et sabrà abraçar després de fer l’amor?
Ho va dir sense aixecar el to, sense que la veu li tremolés. No pas perquè esperés cap resposta. Tampoc pretenia fer cap retret. Les preguntes se li escaparen del pap. Totes soles. Ell sí que tremolava.
—Em sap greu, ja no puc seguir així. Em sento com un nàufrag.
Ella féu un esforç i apuntà un somriure.
—Què els dic a la canalla?
—Digues que he sortit de viatge, que ha estat una urgència. Quan em vegi amb cor, els ho explicaré tot jo mateix.
Encara era més prima la veu quan afegí:
—Aquest cop, no tornis!
Mentre pronunciava la sentència, va tenir la certesa que no embogiria. Cal tenir aptituds per a la follia, com cal tenir-les per a l’amor.
—He de remenar el sopar —va concloure.
I, des de la finestreta de la galeria, el va veure sortir del portal i obrir el maleter del cotxe per desar-hi l’equipatge. Encara el va seguir amb la mirada quan el cotxe va engegar i va tirar carrer avall. Recordà que el sopar era al foc. El caldo bullia. En destapar l’olla, el baf amarà les rajoles i, instintivament, hi va passar el dit. Va ser llavors que es féu el propòsit. Netejaria la cuina. Demà començaria per les rajoles. Les deixaria ben netes, llepades, com si fossin noves de trinca. Alguna cosa havia de fer mentre el seu Ulisses extraviat trobava el camí d’Ítaca.

6 comentaris:

  1. M'ha encantat! Saps tocar els sentiments amb mestria amb un relat ben quotidià: felicitats!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Això venint d'una mestra com tu, és un gran elogi. Gràcies per passar pel meu raconet. Abraçada!

      Elimina
  2. M'agrada això de la bogeria com una gràcia que atorguen els déus, no pas un estigma. Amb la teva narració moltes persones es podrien alliberar una mica.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El seny pot ser una càrrega molt feixuga, una mena d'esclavatge. Sempre he pensat que Ulises era eixelebrat i, en canvi, Penèlope era excessivament assenyada. M'agrada veure't per aquí. Gràcies, Helena! Bon estiu!

      Elimina
  3. M'agraden els relats que ressegueixen les línies dels clàssics. Bé, potser ho són tots però, ja m'entens.

    Que passis un bon estiu!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Que passis tu també un bon estiu, Sergi! A mi també m'agraden aquests relats. :-)

      Elimina