dissabte, 12 de desembre del 2015

L'herència

El vell aventurer, quan va sentir que la mort el cridava, va reunir els tres fills i la jove esposa. A la seva joventut, el vell aventurer havia recorregut el continent d’una punta a l’altra. D’aquells viatges, havia tornat amb cofres plens de tresors, però el temps i les necessitats els havien fet desaparèixer, talment com si haguessin estat fum. Ara només li restaven records estimats que volia deixar a la seva descendència: al fill gran, la daga dels avantpassats; al mitjà, la brúixola que orientava el pare; al petit, el gec de pell que li cosí amb tant d’amor la mare. Amb llàgrimes als ulls, va dir a la jove esposa que sempre seria seu, en la vida i en la mort. Dit això, va expirar.
Abans que arribés l’intermediari, els fills, decebuts, ja havien marxat. L’intermediari es mirà el finat, com qui taxa una antiguitat, i va dir a la jove esposa que li donava trenta monedes.
—Només trenta? —va fer ella.
—Què es pensa que en trauré jo? He de posar la càmera refrigeradora, el camió, la benzina... Si li sembla poc, ja pot cridar l’enterramorts —va sentenciar l’intermediari.
—Ja m’està bé —va dir ella amb recança, mentre desava les monedes a la butxaca.
—La propera vegada busqui-se’n un de menys granadet —va recomanar l’intermediari—. Per un de jove, paguen millor, però vagi en compte de no fer malbé la mercaderia. Són molt exigents els de l’agència d’adquisició d’òrgans.
La jove vídua va pensar de seguida en el fill gran i en aquella daga dels avantpassats que brillava com l’or.

13 comentaris:

  1. Quan penses recopilar tots els teus relats i microrelats i publicar-los? ja estàs trigant massa! :D

    ResponElimina
  2. Ostres Mercè, quina família més... no està malament eh que la teva descendència tingui aquest record tan amorós quan encara ets allà present, bé, llavors i sempre clar!
    Molt bé noia!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Gemma! Són els perills de no deixar herència material. I ja se sap que la pela, és la pela! :-)

      Elimina
  3. Un relat molt bo! Sorprenent i dur. Sentiments que ultrapassen les enveges desencadenades per una herència. Quina família!!
    Ja ho saps: tinc ganes de tenir un llibre teu i llegir els teus relats.

    ResponElimina
  4. No sé com es diu en català allò del muerto al hoyo y el vivo al bollo però aquesta família ha optimitzat el procés amb la venda d'òrgans.

    M'agraden els relats que promocionen l'esperit pragmàtic.

    ResponElimina
    Respostes
    1. S'ha d'aprofitar tot, no tenir escrúpols... en la ficció, és clar! Contenta que passis per aquest raconet.

      Elimina
  5. M'agrada molt. Me'l deixes ficar al pot de la confitura bona de veritat?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ara podria dir allò de... com que la vida és breu, la bona confitura és la meva perdició.

      Elimina
  6. Té raó la Montse, per quan, una recopilació- que serà exquisida- dels teus microcontes? M'encanta el relat, fa uns dies ja el vaig llegir a la Bona Confitura...té ull, i gust, el nostre Vladimir!

    ResponElimina
  7. Té un aire de conte clàssic molt ben trobat. Ja l'havia llegit fa dies i ja em va agradar, vaig pensar de dir-ne alguna cosa, però ja saps com estem d'atrafegats, i ara que he tingut cinc minuts... xap! comentari al cantu! Bon micro Mercè!!

    ResponElimina
  8. Moltes gràcies per passar per aquest raconet, Ferran! Ja sé que no et sobra el temps, per això és molt benvingut aquest comentari. Sempre animen a continuar escrivint, els comentaris! Ens veiem aviat. :-)

    ResponElimina