dilluns, 8 de febrer de 2016

Carnaval

 
El carnestoltes és una de les celebracions més arrelades des de l’Antiguitat, una festa dels sentits i per als sentits, on les disfresses i les màscares són les absolutes protagonistes. Durant uns dies, ens deixem seduir pel fet de ser algú que no som ni serem mai: un superheroi, una princesa, una ballarina de cabaret, un policia, una bruixa, un alienígena, la caputxeta vermella, un vaquer o una índia... La temptació de posar-se en la pell d’un altre sols ser indefugible. Després, un cop acabades les desfilades i les festes, ens tornarem a col·locar l’uniforme d’executius, de bombers, d’infermeres, de professors despistats, de mestresses de casa..., l’hàbit confortable que ens identifica i que ens protegeix i que ens amaga i que ens atorga el seny necessari per anar pel món sense despertar curiositats alienes.
 
Sempre que arriben aquestes dates em faig la mateixa pregunta: com és que mai no m’he sentit atreta a canviar la meva indumentària de sempre per una altra de més seductora o de més exòtica? Abans em deia que era cosa de la vergonya, fruit d’una timidesa malaltissa. Ara sé que no és el cas. Fer-se vell té una cosa bona: la consciència. I per la consciència puc dir que escriure és com disfressar-se, com posar-se una màscara i ser el superheroi, la ballarina, la bruixa i el policia tot alhora i no per uns dies o unes hores sinó per un temps indefinit, el que duri la creació del personatge imaginat. Escriure desperta els sentits, accelera el ritme cardíac, treu la gana i la son, t’omple de joia i t’esmicola l’apocament més obstinat. Escriure és com gaudir d’una rua interminable pel carrers de Rio de Janeiro o de Nova Orleans, com assistir a un ball de màscares a Venècia, com viure en un carnaval permanent sense que cap dimecres de cendra li posi el punt final.

3 comentaris:

  1. Com és que a unes ànimes els agrada disfressar-se i a unes altres no? Escriure em produeix adrenalina, bé, ja ho saps, què t'he de dir a tu? :)

    per si de cas, et deixo l'adreça del meu blog (prova, per si surt allò del G+)http://corneliaabril.blogspot.com.es

    ResponElimina
  2. Jo em vaig disfressar molts cops de més jovenet, vaig fer teatre i dansa també, i totes aquelles experiències les anava polint dins meu per acabar-les escrivint algun dia. és cert, escriure és viure dins d'una disfressa, de l'inici al final, i enganxats com hi estem, comencem una nova aventura, i una altra i una altra... visca el carnaval de l'escriptor!

    ResponElimina
  3. A mi em passa el mateix. Des que vaig acabar l'escola primària no recordo haver-me disfressat. Últimament tinc una sensació semblant amb moltes activitats que molta gent entén com a sinònimes de divertir-se. Recentment, per exemple, vaig avorrir-me horriblement a una discoteca. Primer vaig pensar que ja no tinc edat per a aquestes diversions. Després vaig veure que era quasi el més jove del grup, i la resta semblava passar-ho bé. Ara veig que potser sí que sóc massa gran. I he entès que cadascú té les seves maneres de divertir-se. I amb l'edat, cadascú tendeix a especialitzar-se.

    ResponElimina