La sageta directa al cor de Rubén Guallar

 Mi padre se fue con un señor de Zaragoza, la segona novel·la de Rubén Guallar, és com diu el títol d’aquesta entrada una sageta directa al cor. A la presentació, el passat 5 de maig, l’autor va llegir al públic assistent unes pàgines de l’inici i tots ens vam quedar amb la respiració continguda. A la contraportada, se’ns diu que és una història crua, narrada com una faula infantil, amb l’estil elusiu, metafòric i alhora com un cop de puny a l’estómac. No vull portar la contrària a qui hagi redactat el text, però a mi m’escau més la idea de la sageta, una de punta molt afilada, de trajectòria impecable, veloç, que encerta a la diana. En el llançament d’una sageta hi ha intenció, una posada en escena gairebé litúrgica: la col·locació de l’arc, la postura del braç, el càlcul de la distància. A Mi padre se fue con un señor de Zaragoza, el relat flueix de manera natural tal com ho faria el pensament d’un nano de nou anys, però tot està mil·limetrat per causar en el lector aquest efecte que et talla la respiració, que et deixa sense alè, i que confereix a la història un halo de realitat, d’absoluta versemblança, una barreja de tendresa i d’horror en un còctel ben mesurat que et beus d’una tirada.

Rubén Guallar a la presentació en el Rouge Bar

La presentació de la novel·la un 5 de maig no és casual. Intueixo que ha estat una tria premeditada. El dissabte 5 de maig de 1984 va tenir lloc el XXIX Festival de la Cançó d’Eurovisió. Espanya es presentava amb la cançó «Lady, lady», que va acabar en tercera posició. Per què comento això? Doncs perquè el clímax de la història té molt a veure amb aquell festival d’Eurovisió. Viatgem, doncs, cap a 1984, cap a una barriada de Barcelona, on en Fermín, el protagonista, viu amb la mare, l’àvia i els dos germans més petits, en Fidel i l’Enzo. El pare, no. El pare, en Roberto, ara viu a Saragossa amb un senyor que va conèixer a través de la secció de contactes del diari. Aquesta situació no resulta fàcil per a cap membre de la família. Tal vegada per això, la mare deixa que en Fermín es disfressi de Blancaneus dintre de casa.

Tot canvia el dia que en Fermín es troba a l’ascensor amb en Sebastián «y antes de que llegáramos a mi piso, me besó. En la boca. Con la lengua». I després, en Sebastián li fa prometre que no ho dirà a ningú, que aquell és el seu secret. Un secret que es va fent més feixuc de portar a mesura que avancen els dies. En menys d’una setmana, en Fermín s’haurà de fer gran per força. L’actitud que en Fermín adopta davant l’adversitat, la mirada al món interior de l’infant obligat a madurar de sobte està descrit amb tanta delicadesa que Rubén Guallar, com els bons prestidigitadors, fica dins el barret una tragèdia personal, diu unes paraules màgiques (en aquest cas són oracions infantils) i en treu un cant a la vida, a l’amistat, i una lliçó de dignitat impagable.

La novel·la té un munt de virtuts que val la pena destacar. És una història breu (tan sols té noranta-sis pàgines) i tot i així no hi falta res ni tampoc res és superflu. Els esdeveniments són narrats amb un ritme que ajuda a mantenir la tensió fins al final. La veu narradora és encisadora, resulta impossible no emocionar-se amb tot el que explica en Fermín i en com ens ho explica. Hi ha unes quantes picades d’ullet a l’època que la memòria agraeix, es remarca la importància de la tele a les nostres vides (sèries, telenovel·les, l’Eurovisió...). I pel que fa a l’estil, cal citar la manera tan elegant de suggerir i el tractament tan acurat de l’el·lipsi. I té una virtut del tot imprescindible en una bona novel·la: si la comences, ja estàs perdut perquè no la podràs deixar fins acabar-la.

Per anar fent boca, us deixo la primera de les oracions:

Angelito de mi guarda,

dulce compañía,

no me desampares

ni de noche ni de día

porque si me desamparas

él me besaría.

Fitxa

Rubén Guallar

Mi padre se fue con un señor de Zaragoza

Ediciones Oblicuas, maig 2016

Els encerts de «Malsons de gat»

A poques hores de la presentació del recull Malsons de gat, signat per Sergi G. Oset, Patrícia Muñiz i Igor Kutuzov, publicat per Hermenaute, em ve molt de gust parlar-vos-en.

Diuen els autors que «Malsons de gat neix amb la pretensió d’aportar a la literatura del fantàstic en català un sòlid recull de relats, treballat i estudiat, ambiciós, eclèctic i agosarat que segueixi l’estela del pioners que van apuntalar anteriorment el gènere, però amb una veu i personalitat nova, per expandir i continuar aquest llegat».

En puc donar fe, perquè he viscut amb certa proximitat la gestació dels relats —uns escrits individualment, altres a quatre mans i, fins i tot, a sis mans— i el que us puc dir és que el resultat em produeix una enveja sana. M’imagino que us preguntareu el perquè. Miraré de resumir-ho dient que és un recull ple d’encerts.

En primer lloc, trobo un encert la conjunció de tres veus potents amb imaginacions prodigioses. De Sergi G. Oset sempre m’ha cridat l’atenció la seva capacitat de síntesi i de concreció. Ser sintètic i concret obliga a fer malabarismes amb el lèxic, a desterrar qualsevol signe d’ambigüitat, a ser molt destre amb les imatges. Si llegiu els seus relats brevíssims de Paràsits mentals i d’El último vuelo del Microraptor entendreu de seguida de què parlo. A Patrícia Muñiz la vaig descobrir en la novel·la Play Room, que em permeto de recomanar-vos, on segons la pròpia Patrícia barreja sexe, llenguatge poètic i terror en unes dosis adequades per neguitejar el lector. L’atmosfera que es respira a la novel·la és asfixiant i el periple vital de la protagonista Seila Dor pertorba irremeiablement. La faceta més coneguda per mi d’Igor Kutuzov és la poètica. La seva és una poesia descarnada, profunda, visionària, un cant a la resistència vital, una retrat de la solitud, del dolor i també de l’esperança, una remembrança de la fugacitat de l’existència. A Canciones del hierro ―curiosament ja s’hi passeja més d’un gat—, hi ha descripcions molt acurades de la decadència de la ciutat, del món que ens envolta, d’un univers que retrobarem a Malsons de gat.

En segon lloc, és un encert la tria de l’espai-temps. On i quan transcorren les diferents històries de Malsons de gat? Succeeixen en un futur incert, a urbs que podríem pensar que són les existents però que ja han perdut l’essència actual, en una natura indòcil en confrontació permanent amb l’ésser humà, amb un ésser humà, tot sigui dit, que fa gala d’uns valors ètics, d’uns principis morals que qüestionen contínuament la pròpia humanitat. Hi ha portes que s’obren a l’infern, dimonis que troben aixopluc en pobles remots, abismes insondables, llocs on regna la foscor més absoluta, com si la foscor, l’ambient llòbrec i tenebrós, propiciés la raó de ser dels relats: els malsons.

En tercer lloc, és un encert la tria del protagonista somiador, o sigui els gats. Que els gats tenen somnis agradables o bé malsons és un fet que s’ha constatat científicament. Sembla que és el ritme respiratori el que dóna pistes sobre la placidesa del somni o l’horror del malson. És un encert, perquè els agosarats autors permeten que per la ment dels felins passin situacions anòmales, els fan assolir un estatus inimaginable en els nostres dies, però molt efectiu pel que fa a les històries. Des de la metròpoli de «Gòrgola», on s’inicien els malsons, fins a «Déu salvi Barbanegra», que posa fi al recull, hi trobem, en uns casos més explícitament que en uns altres, una lluita per la supervivència en una societat hostil, violenta, deshumanitzada... però on també té cabuda la imaginació, l’astúcia, tan pròpia dels gats, per encarar les dificultats i aferrar-se a la vida.

Maleïda Margaret

Els primers fils de llum s’escolaven entre el brancam. Havia fet un llarg recorregut a bon pas, però les forces minvaven per segons i el seu refugi era lluny encara i el dubte el tenallava: arribaria a temps o no arribaria? La sensació d’ofec era cada cop més poderosa. Maleïda Margaret! Com li havia pogut fer una cosa així. Si mai no trobaria un ésser tan amorós, tan fidel, tan entregat com ell. No trobaria qui la desitgés amb aquella fruïció. Ningú podia prometre-li l’eternitat tret d’ell. I l’havia menyspreat. Maleïda Margaret, maleïda! Havia gosat mofar-se de la pal·lidesa del seu rostre, de la fredor del seu tacte. Havia gosat qualificar de fètid el seu alè.  «Tal vegada, amb una higiene bucal correcta...», havia deixat la frase a mig acabar. El rebutjava per culpa de la dentadura? L’havia ofès i ell tenia el seu orgull.  Per això se li havia abalançat directe al coll llarg i flexible, a la pell de seda que l’escot deixava a la vista. I ara no podia afluixar el pas perquè el sol ja despuntava. Maleïda Margaret, per què li havia clavat unes tisores i li havia furgat les carns exigües buscant-li el cor? Però si deia que no en tenia ell, de cor! Per més anys que visqués, les dones li resultarien sempre éssers estranys i contradictoris, tendres i perillosos alhora. I elles el titllaven de fred? Maleïda Margaret! Sí, sí que arribaria al cau. Ho faria pels avantpassats, pel seu llinatge noble, perquè ell era una llegenda des d’antuvi i no estava disposat que una odontòloga en pràctiques, una trista becària, la posés en entredit. No mentre es digués Vlad!

Flor de cirerer

Caurà la flor del cirerer,

d’albor sublim

encatifarà el terra

on jau l’aspror del dia,

acotxarà el cuc,

acollirà la nimfa,

s’hi hostatjarà el pregadéu...

Per als fugitius de mar enllà,

no hi haurà llençols blancs

ni horitzó, ni mortalla.

La bellesa nívia

dels cirerers florits

és per als amos del nord

i per als insectes.

Flor menuda

A posar fi a la postració,

m’alço decidida.

Prou mutisme monacal,

prou nits en vetlla.

Fora l’estat d’atuïment

en què em deixa la teva absència.

El buit immesurable

l’aniré omplint amb mots,

amb flor menuda

ara que s’atansa la primavera.

Lliures voleiaran les cendres

del tu que vas ésser

del que seràs sempre,

immerses en la infinitud

com somnis errants,

com pols d’estrelles.

Carnaval

 

El carnestoltes és una de les celebracions més arrelades des de l’Antiguitat, una festa dels sentits i per als sentits, on les disfresses i les màscares són les absolutes protagonistes. Durant uns dies, ens deixem seduir pel fet de ser algú que no som ni serem mai: un superheroi, una princesa, una ballarina de cabaret, un policia, una bruixa, un alienígena, la caputxeta vermella, un vaquer o una índia... La temptació de posar-se en la pell d’un altre sols ser indefugible. Després, un cop acabades les desfilades i les festes, ens tornarem a col·locar l’uniforme d’executius, de bombers, d’infermeres, de professors despistats, de mestresses de casa..., l’hàbit confortable que ens identifica i que ens protegeix i que ens amaga i que ens atorga el seny necessari per anar pel món sense despertar curiositats alienes.

 

Sempre que arriben aquestes dates em faig la mateixa pregunta: com és que mai no m’he sentit atreta a canviar la meva indumentària de sempre per una altra de més seductora o de més exòtica? Abans em deia que era cosa de la vergonya, fruit d’una timidesa malaltissa. Ara sé que no és el cas. Fer-se vell té una cosa bona: la consciència. I per la consciència puc dir que escriure és com disfressar-se, com posar-se una màscara i ser el superheroi, la ballarina, la bruixa i el policia tot alhora i no per uns dies o unes hores sinó per un temps indefinit, el que duri la creació del personatge imaginat. Escriure desperta els sentits, accelera el ritme cardíac, treu la gana i la son, t’omple de joia i t’esmicola l’apocament més obstinat. Escriure és com gaudir d’una rua interminable pel carrers de Rio de Janeiro o de Nova Orleans, com assistir a un ball de màscares a Venècia, com viure en un carnaval permanent sense que cap dimecres de cendra li posi el punt final.

El despertador

Va passar un matí després de dutxar-se per anar a treballar. El desguàs de la banyera no només va xuclar l’aigua, també li va arrencar alguna cosa intangible i se la va endur cap a la claveguera. Després li va quedar una mena de buit a les vísceres, ben bé com si a dins no hi tingués res. Quan es va mirar al mirall, li va costar de reconèixer-se. Cap despit per l’amant insatisfet, cercador de jaços aliens. Cap neguit pels ulls inflats pel plor, per la perseverança de les arrugues. Cap ànsia per la reunió amb el cap de departament. Cap inquietud per la malaltia de la mare. Només buidor, una buidor persistent a la qual no estava gens avesada.

 

Un cop acabada la jornada laboral, se’n va anar a urgències. La van fer esperar unes quantes hores. Quan va ser el seu torn i va dir que n’hi passava alguna de molt grossa, perquè, de sobte, s’havia quedat buida, la doctora va moure el cap com si pensés «pobre dona!» i va diagnosticar-li estrès. Cap prova per constatar que tot era al seu lloc. I se’n va anar cap a casa amb la recepta d’un altre ansiolític i un forat negre dins seu que creixia i creixia.

 

Com que no tenia gana, fet del tot insòlit en ella, se’n va anar al llit. Abans, però, es va prendre, per si de cas, la benzodiazepina inútil contra l’insomni. I va esperar que el son arribés. Mentre, la ment li projectà tot un seguit d’imatges. Les va veure reflectides amb absoluta nitidesa a la paret de l’habitació: els Nadals a casa dels avis, les vacances prop del mar, el seu germà en el lloc més alt del podi amb la medalla penjada al coll, la seva germana vestida de núvia, a ella mateixa bufant les espelmes d’un pastís d’aniversari. «Vint anys, tota una dona», deia la mare. «La meva petita!», exclamava el pare. A poc a poc, la paret va tornar al seu estat natural i ella va veure una llumeta, com la flama d’un llumí, que s’anava apagant. Se li acudí que era la memòria. Cap pena. Cap calfred. Res. Absolutament res.

 

Ja s’adormia quan va sonar el despertador. «Les set en punt», va pensar. Després va mirar d’estirar el braç per aturar aquell timbre reiteratiu que cada matí la despertava, però va ser en va. Només va tenir temps de pensar en com n’és de quotidià el so de la mort.

L'herència

El vell aventurer, quan va sentir que la mort el cridava, va reunir els tres fills i la jove esposa. A la seva joventut, el vell aventurer havia recorregut el continent d’una punta a l’altra. D’aquells viatges, havia tornat amb cofres plens de tresors, però el temps i les necessitats els havien fet desaparèixer, talment com si haguessin estat fum. Ara només li restaven records estimats que volia deixar a la seva descendència: al fill gran, la daga dels avantpassats; al mitjà, la brúixola que orientava el pare; al petit, el gec de pell que li cosí amb tant d’amor la mare. Amb llàgrimes als ulls, va dir a la jove esposa que sempre seria seu, en la vida i en la mort. Dit això, va expirar.

Abans que arribés l’intermediari, els fills, decebuts, ja havien marxat. L’intermediari es mirà el finat, com qui taxa una antiguitat, i va dir a la jove esposa que li donava trenta monedes.

—Només trenta? —va fer ella.

—Què es pensa que en trauré jo? He de posar la càmera refrigeradora, el camió, la benzina... Si li sembla poc, ja pot cridar l’enterramorts —va sentenciar l’intermediari.

—Ja m’està bé —va dir ella amb recança, mentre desava les monedes a la butxaca.

—La propera vegada busqui-se’n un de menys granadet —va recomanar l’intermediari—. Per un de jove, paguen millor, però vagi en compte de no fer malbé la mercaderia. Són molt exigents els de l’agència d’adquisició d’òrgans.

La jove vídua va pensar de seguida en el fill gran i en aquella daga dels avantpassats que brillava com l’or.

La decisió

 

Fa temps que hi pensa. Serà ràpid. Després el silenci, el repòs, el no-res. S’imagina la fredor de les vies, l’impacte del tren, els bocins escampats... Pensa en el rebombori al poble, els articles als diaris. Publicaran alguna fotografia antiga. Diran com n’era de jove, de bonica, d’amable abans que se li esgarrés la vida.

Els darrers dies ha fet exercicis de coratge i avui ja té la decisió presa, per això ha anat a la perruqueria i s’ha posat el vestit que tant li agrada. Es maquilla, pronuncia les pestanyes, perfila els llavis. Encara fa goig, pensa. I és així com vol entrar en la mort. Fent bona fila. Tria unes sabates de taló i aquella bossa tan bonica que era de la mare.

Amb temps es presenta a l’estació. Està convençuda, interiorment conformada. Ha escollit el tren que passa a migdia i que no s’atura. Ja el veu. Ja s’acosta. I just en aquell instant anuncien per megafonia que el tren farà parada. Ella es queda al bell mig de l’andana desconcertada, perduda. I llavors un home se li acosta i li diu:

—Em permet que l’ajudi, senyora?

I ella, que encara no ha estat capaç de reaccionar, puja al tren. S’asseuen a costat d’una finestra, cara a cara.

—Va molt lluny? —li pregunta l’home.

L’home sembla tot un dandi, amb un vestit fosc i la camisa blanca, amb els cabells ben curts, les sabates llustrades...

—No ho sé pas. I vostè, que va lluny? —pregunta ella.

L’home apunta un somriure.

—A un lloc del qual no hi ha retorn. Tan lluny anava! —S’atura per prendre alè, tal vegada per triar bé les paraules, i continuà—: Però l’he vista a l’estació, indecisa, i he pensat que potser podria.... —Fa una nova pausa.

Ella desvia la mirada cap a la finestra, ressegueix el poble fins que ja queda lluny, fins que esguarda el riu entre els arbres i més enllà la carretera que va cap al nord i, finalment, s’atreveix a contemplar el rostre il·luminat de l’home que li diu:

—El que he pensat és que podríem canviar el rumb del viatge.§