El vell Jan

  

Quan es fa fosc, quan la nit cau i el temps no es mou, el vell Jan no dorm. Ja no té mai son. Fa temps que no sap què és la pau. Sent que li bull el cap, que el pit li fa mal, que, al cor, hi té por.

 

De xic, el vell Jan va ser faust, dolç, llest i molt ric. Van ser seus els camps de blat de grans com l’or i els camps de naps ben blancs i els verds de cols plens de corbs, i els bous i els jous i els pous... I seus van ser el bosc del nord, on viu l’arç alb, on creix el bruc i el boix, i el bosc del sud amb tres mil pins, i el prat del riu bell i un bé de déu de mill i un munt de flors.

Tos fos! Que trist que és el joc!

El vell Jan viu en un cau buit. Té un trist jaç brut i un gec ben prim, i el fred cru del mes de març, i el brac coix que jeu amb els ulls clucs prop de la llar de foc. Sort que té el gos! Quan té fam, el vell Jan es pren un bol de brou, o un glop de llet amb mel de bruc o un tros de pa sec o set o vuit nous amb un got de vi bo o tan sols un plat de res.

Fa anys que el vell Jan és cec i els sons són el seu món: el bram del vent, el bruit del bosc, el broll de la font del broc gros, el ball dels joncs, el plor del riu, el cant del gall, el plany del llop... i el pas lent i clar amb què, a poc a poc, ve la mort.

Nota:

La nostra és una llengua extraordinària que permet escriure textos fent servir únicament mots monosíl·labs. Aquesta història té un total de 311 paraules, però n’hauria pogut tenir moltes més. Està publicada al recull col·lectiu L’estimem perquè és la nostra (Associació de Relataires en Català, 2013).

  

El valor dels somnis

Quant valen els teus somnis? és el títol del primer recull en solitari de Sergi Monteagudo, que serà presentat en societat el proper dia 9 de juny a la Biblioteca del Vapor Vell. Aquest recull està format per vint contes, escrits al llarg d’una dècada de dedicació (2005-2015), que tenen el «somni» com a eix vertebral. Una bona notícia per als amants dels relats, perquè de la qualitat i originalitat de l’autor en tenim constància els assidus a la pàgina web de Relats en Català, on escriu amb el nom de qwark.

Mentre espero a tenir el llibre a les mans, d’entre els vint relats, n’he triat un que ja coneixia «Al·legoria de la cel·la» per anar fent boca. Si el voleu llegir, només heu de clicar sobre l’enllaç i arribareu al relat. Que per què l’hauríeu de llegir? Doncs, en primer lloc perquè gaudireu de la lectura. D’això no en tinc cap dubte. En segon lloc, perquè darrere d’una història breu que inicialment sembla fantàstica, l’autor obliga al lector a pensar. Qüestionar-se a un mateix és força incòmode, però un cop ens traiem la mandra i les excuses de sobre resulta profitós, fins i tot agraït.

A «Al·legoria de la cel·la», en Sergi descriu una cel·la que es troba en el soterrani d’un castell, «un soterrani fosc i laberíntic com els racons de la memòria», explica.  Ui, la memòria, la inabastable memòria que té una quantitat de terabits difícils de calcular i té la mania de desar-ho tot. Els records agradables sempre són fàcil de trobar com els vestits bonics a l’armari, els records ingrats, en canvi, són com els mitjons, els busquis on els busquis sempre estan desaparellats.  Però no vull embolicar a ningú amb aquestes comparacions. Oblidem-nos dels mitjons i centrem-nos en allò que no volem recordar, però està gravat a la memòria, i ho arraconem en el lloc més llòbrec, més profund, més inaccessible, com ara la por. Que n’és de sinistra, la por! I la cel·la del conte n’encabeix molta, de por i d’altres sensacions pertorbadores.

Els personatges que habiten la cel·la són, entre altres, un mariner que té por de la mar, una noia que té por de no triar bé, un espectre que té por d’ell mateix, en Lluc, amb el cavall i tot, perquè ell és un cavaller, que té por de fer tard, perquè l’experiència li diu que sempre hi ha un cavaller més audaç. Al castell també hi viu un rei, un rei cruel que, a més d’alimentar els presoners, també alimenta les pors, de tal manera que l’existència en aquell castell (això inclou la cel·la) no s’alteri mai. Els reclusos no només tenen pors, també s’imaginen realitats diferents a aquella que viuen, també tenen somnis, que no ens hem d’oblidar que aquest és el nexe d’unió de tots els relats: els somnis. Ara bé, quan t’estàs en una cel·la com la que ens descriu en Sergi Monteagudo, el temps com és? Afavoreix els presoners o els contraria? El temps i la cel·la són la mateixa cosa? O és la memòria la que podríem confondre amb la cel·la? La por ens fa dependents o és la independència el que ens aterra? Que seria del rei sense presoners, o hem de dir, més aviat, sense poder? Què passaria si la cel·la quedés buida? 

Si «Al·legoria de la cel·la» dóna per fer-se tantes preguntes, no us ve de gust descobrir quant valen els somnis?

Fitxa

Sergi Monteagudo

Quant valen els teus somnis?

Editorial El Toll, maig 2016

Pròleg: David Castejón

Invitació

 

La sageta directa al cor de Rubén Guallar

 Mi padre se fue con un señor de Zaragoza, la segona novel·la de Rubén Guallar, és com diu el títol d’aquesta entrada una sageta directa al cor. A la presentació, el passat 5 de maig, l’autor va llegir al públic assistent unes pàgines de l’inici i tots ens vam quedar amb la respiració continguda. A la contraportada, se’ns diu que és una història crua, narrada com una faula infantil, amb l’estil elusiu, metafòric i alhora com un cop de puny a l’estómac. No vull portar la contrària a qui hagi redactat el text, però a mi m’escau més la idea de la sageta, una de punta molt afilada, de trajectòria impecable, veloç, que encerta a la diana. En el llançament d’una sageta hi ha intenció, una posada en escena gairebé litúrgica: la col·locació de l’arc, la postura del braç, el càlcul de la distància. A Mi padre se fue con un señor de Zaragoza, el relat flueix de manera natural tal com ho faria el pensament d’un nano de nou anys, però tot està mil·limetrat per causar en el lector aquest efecte que et talla la respiració, que et deixa sense alè, i que confereix a la història un halo de realitat, d’absoluta versemblança, una barreja de tendresa i d’horror en un còctel ben mesurat que et beus d’una tirada.

Rubén Guallar a la presentació en el Rouge Bar

La presentació de la novel·la un 5 de maig no és casual. Intueixo que ha estat una tria premeditada. El dissabte 5 de maig de 1984 va tenir lloc el XXIX Festival de la Cançó d’Eurovisió. Espanya es presentava amb la cançó «Lady, lady», que va acabar en tercera posició. Per què comento això? Doncs perquè el clímax de la història té molt a veure amb aquell festival d’Eurovisió. Viatgem, doncs, cap a 1984, cap a una barriada de Barcelona, on en Fermín, el protagonista, viu amb la mare, l’àvia i els dos germans més petits, en Fidel i l’Enzo. El pare, no. El pare, en Roberto, ara viu a Saragossa amb un senyor que va conèixer a través de la secció de contactes del diari. Aquesta situació no resulta fàcil per a cap membre de la família. Tal vegada per això, la mare deixa que en Fermín es disfressi de Blancaneus dintre de casa.

Tot canvia el dia que en Fermín es troba a l’ascensor amb en Sebastián «y antes de que llegáramos a mi piso, me besó. En la boca. Con la lengua». I després, en Sebastián li fa prometre que no ho dirà a ningú, que aquell és el seu secret. Un secret que es va fent més feixuc de portar a mesura que avancen els dies. En menys d’una setmana, en Fermín s’haurà de fer gran per força. L’actitud que en Fermín adopta davant l’adversitat, la mirada al món interior de l’infant obligat a madurar de sobte està descrit amb tanta delicadesa que Rubén Guallar, com els bons prestidigitadors, fica dins el barret una tragèdia personal, diu unes paraules màgiques (en aquest cas són oracions infantils) i en treu un cant a la vida, a l’amistat, i una lliçó de dignitat impagable.

La novel·la té un munt de virtuts que val la pena destacar. És una història breu (tan sols té noranta-sis pàgines) i tot i així no hi falta res ni tampoc res és superflu. Els esdeveniments són narrats amb un ritme que ajuda a mantenir la tensió fins al final. La veu narradora és encisadora, resulta impossible no emocionar-se amb tot el que explica en Fermín i en com ens ho explica. Hi ha unes quantes picades d’ullet a l’època que la memòria agraeix, es remarca la importància de la tele a les nostres vides (sèries, telenovel·les, l’Eurovisió...). I pel que fa a l’estil, cal citar la manera tan elegant de suggerir i el tractament tan acurat de l’el·lipsi. I té una virtut del tot imprescindible en una bona novel·la: si la comences, ja estàs perdut perquè no la podràs deixar fins acabar-la.

Per anar fent boca, us deixo la primera de les oracions:

Angelito de mi guarda,

dulce compañía,

no me desampares

ni de noche ni de día

porque si me desamparas

él me besaría.

Fitxa

Rubén Guallar

Mi padre se fue con un señor de Zaragoza

Ediciones Oblicuas, maig 2016

Els encerts de «Malsons de gat»

A poques hores de la presentació del recull Malsons de gat, signat per Sergi G. Oset, Patrícia Muñiz i Igor Kutuzov, publicat per Hermenaute, em ve molt de gust parlar-vos-en.

Diuen els autors que «Malsons de gat neix amb la pretensió d’aportar a la literatura del fantàstic en català un sòlid recull de relats, treballat i estudiat, ambiciós, eclèctic i agosarat que segueixi l’estela del pioners que van apuntalar anteriorment el gènere, però amb una veu i personalitat nova, per expandir i continuar aquest llegat».

En puc donar fe, perquè he viscut amb certa proximitat la gestació dels relats —uns escrits individualment, altres a quatre mans i, fins i tot, a sis mans— i el que us puc dir és que el resultat em produeix una enveja sana. M’imagino que us preguntareu el perquè. Miraré de resumir-ho dient que és un recull ple d’encerts.

En primer lloc, trobo un encert la conjunció de tres veus potents amb imaginacions prodigioses. De Sergi G. Oset sempre m’ha cridat l’atenció la seva capacitat de síntesi i de concreció. Ser sintètic i concret obliga a fer malabarismes amb el lèxic, a desterrar qualsevol signe d’ambigüitat, a ser molt destre amb les imatges. Si llegiu els seus relats brevíssims de Paràsits mentals i d’El último vuelo del Microraptor entendreu de seguida de què parlo. A Patrícia Muñiz la vaig descobrir en la novel·la Play Room, que em permeto de recomanar-vos, on segons la pròpia Patrícia barreja sexe, llenguatge poètic i terror en unes dosis adequades per neguitejar el lector. L’atmosfera que es respira a la novel·la és asfixiant i el periple vital de la protagonista Seila Dor pertorba irremeiablement. La faceta més coneguda per mi d’Igor Kutuzov és la poètica. La seva és una poesia descarnada, profunda, visionària, un cant a la resistència vital, una retrat de la solitud, del dolor i també de l’esperança, una remembrança de la fugacitat de l’existència. A Canciones del hierro ―curiosament ja s’hi passeja més d’un gat—, hi ha descripcions molt acurades de la decadència de la ciutat, del món que ens envolta, d’un univers que retrobarem a Malsons de gat.

En segon lloc, és un encert la tria de l’espai-temps. On i quan transcorren les diferents històries de Malsons de gat? Succeeixen en un futur incert, a urbs que podríem pensar que són les existents però que ja han perdut l’essència actual, en una natura indòcil en confrontació permanent amb l’ésser humà, amb un ésser humà, tot sigui dit, que fa gala d’uns valors ètics, d’uns principis morals que qüestionen contínuament la pròpia humanitat. Hi ha portes que s’obren a l’infern, dimonis que troben aixopluc en pobles remots, abismes insondables, llocs on regna la foscor més absoluta, com si la foscor, l’ambient llòbrec i tenebrós, propiciés la raó de ser dels relats: els malsons.

En tercer lloc, és un encert la tria del protagonista somiador, o sigui els gats. Que els gats tenen somnis agradables o bé malsons és un fet que s’ha constatat científicament. Sembla que és el ritme respiratori el que dóna pistes sobre la placidesa del somni o l’horror del malson. És un encert, perquè els agosarats autors permeten que per la ment dels felins passin situacions anòmales, els fan assolir un estatus inimaginable en els nostres dies, però molt efectiu pel que fa a les històries. Des de la metròpoli de «Gòrgola», on s’inicien els malsons, fins a «Déu salvi Barbanegra», que posa fi al recull, hi trobem, en uns casos més explícitament que en uns altres, una lluita per la supervivència en una societat hostil, violenta, deshumanitzada... però on també té cabuda la imaginació, l’astúcia, tan pròpia dels gats, per encarar les dificultats i aferrar-se a la vida.

Maleïda Margaret

Els primers fils de llum s’escolaven entre el brancam. Havia fet un llarg recorregut a bon pas, però les forces minvaven per segons i el seu refugi era lluny encara i el dubte el tenallava: arribaria a temps o no arribaria? La sensació d’ofec era cada cop més poderosa. Maleïda Margaret! Com li havia pogut fer una cosa així. Si mai no trobaria un ésser tan amorós, tan fidel, tan entregat com ell. No trobaria qui la desitgés amb aquella fruïció. Ningú podia prometre-li l’eternitat tret d’ell. I l’havia menyspreat. Maleïda Margaret, maleïda! Havia gosat mofar-se de la pal·lidesa del seu rostre, de la fredor del seu tacte. Havia gosat qualificar de fètid el seu alè.  «Tal vegada, amb una higiene bucal correcta...», havia deixat la frase a mig acabar. El rebutjava per culpa de la dentadura? L’havia ofès i ell tenia el seu orgull.  Per això se li havia abalançat directe al coll llarg i flexible, a la pell de seda que l’escot deixava a la vista. I ara no podia afluixar el pas perquè el sol ja despuntava. Maleïda Margaret, per què li havia clavat unes tisores i li havia furgat les carns exigües buscant-li el cor? Però si deia que no en tenia ell, de cor! Per més anys que visqués, les dones li resultarien sempre éssers estranys i contradictoris, tendres i perillosos alhora. I elles el titllaven de fred? Maleïda Margaret! Sí, sí que arribaria al cau. Ho faria pels avantpassats, pel seu llinatge noble, perquè ell era una llegenda des d’antuvi i no estava disposat que una odontòloga en pràctiques, una trista becària, la posés en entredit. No mentre es digués Vlad!