diumenge, 2 de novembre de 2014

Pluja



La tempesta l’enxampà de ple i la falta de visibilitat el va fer agafar erròniament un camí desconegut. Hauria volgut aturar-se en un voral, però la carretera era estreta i al marge dret hi havia un desnivell que no aconsellava parar. Va pregar, cosa que no acostumava a fer, que els frens no li fallessin. L’aigua queia amb insistència. Tot i que era un conductor experimentat i molt prudent, la roda posterior de la furgoneta va ensopegar amb un sot. Va baixar per sospesar com sortir-ne, però era un sot profund, com si hagués estat foradat a propòsit, com una mena de trampa feta per caçadors, va pensar, i un calfred li va recórrer el cos. Va fer un esforç per sobreposar-se, perquè ja es feia fosc i havia de trobar un lloc des d’on trucar perquè enviessin una grua. En aquell paratge el mòbil no tenia cobertura, i ja es veia passant la nit enmig del no-res.
No gaire lluny, gairebé al cim del turó, l’home esguardà una cabana. Semblava deshabitada. Tot i així podria posar-se a cobert fins que minvés la pluja. Mentre ascendia, albirà un tot terreny agònic. Més enllà, un Clio rovellat amb les llantes descarnades. Un mal auguri el sacsejà, però no era qüestió de fer-se enrere. Al porxo de la casa, un gos xuclat, decrèpit, lligat a una estaca, repelava un os amb desfici. En veure’l, va fer un ganyol las, a penes perceptible. Pobre animal! Quina crueltat deixar-lo aquí tot sol, va pensar. Llavors, observà que la porta era oberta. A dins, no hi havia llum i va maleir haver oblidat la llanterna. A l’aire, hi surava una olor de sopa de farigola que li recordà la infantesa. A fora, s’havia fet de nit. La resplendor dels llamps il·luminava, de tant en tant, la foscor. Va ser així com les va veure: tres criatures malgirbades, mig despullades, armades amb maces, punxons i badaines que s’abalançaven damunt d’ell per sorpresa. Després, només va sentir la fulla esmolada que li seccionava la jugular i la veu maternal que deia: «ja tenim vianda per a uns quants dies!».

16 comentaris:

  1. Un relat molt adient per a aquests dies de sants i de morts. Ja feia dies que no penjaves res, i el mono ja començava a anar in crescendo.
    Ens veiem aviat!

    ResponElimina
  2. M'ha agradat molt aquest relat tieta!!!

    ResponElimina
  3. Molt adecuat per aquestes dates. M'ha agradat el gos estacat, les llantes descarnades i la visió, com els percep, com els veu. Si jo també els he vist!
    Salut.

    ResponElimina
  4. Ja se sap, ni que siguis afiliat al RACC, en nits de tempesta no es pot sortir a la carretera. L’horror i les famílies de “rednecks” assassins només esperen que cometis una petita badada com aquesta.
    Gràcies pel “relat carbassa” de regal que ens has ofert per aquesta castanyada... l’home del temps diu que dimarts començarà a ploure... t’asseguro que jo no agafaré el cotxe.

    ResponElimina
  5. Un molt bon relat, comparteixo la opinió de que és molt adequat x aquestes dades. El final sembla que puguis veure l'escena. Pell de gallina.

    Montserrat Lloret

    ResponElimina
  6. Carall Mercè, com estàs de terrorífica i truculenta, en aquestes dates.
    Es d’esperar que, per Nadal, ens obsequiïs amb una història mes càlida i alegre.
    O no. Ξ :-)

    El teu admirador
    Frankie

    ResponElimina
  7. Caram, Mercedites, ets gran!, quin relat més maco i més terrorífic que ens has regalat... m'ha agradat molt.
    marga.

    ResponElimina
  8. Un relat intrigant que avança cap un mal averany. I que ens fa respirar amb dificultat tot esperant aquest final.
    Un relat perfecte per aquestes dates, molt ben relatat. Has sabut construir un ambient sinistre amb un final terrorífic. Gràcies pel teu relat.

    ResponElimina
  9. caramb, sembla paisatge islandès però sense elfs... al llegir-lo un calfred m'ha recorregut tota l'esquena!

    ResponElimina
  10. per aquestes dates, la fulla esmolada busca, o troba, la jugular...
    salutacions!

    ResponElimina
  11. La nit, el bosc, la tempesta, la cabana, el gos famèlic... combinacions terrorífiques! m'ha encantat sister!!!

    Pepa

    ResponElimina
  12. M'agrada molt aquesta vessant teva fosca i enigmàtica, que plogui que plogui Mercè, que escriguis, que escriguis...

    ResponElimina
  13. He rellegit aquest relat que ja havia trobat a ca la Frèdia, des d'on vinc per primer cop.
    Malgrat l'assumpte tan negre de què tracta aquesta pluja, em sembla que m'hi quedaré.
    Un plaer descobrir el teu refugi particular.

    ResponElimina
  14. Quina por! Bon ritme i ben aconseguit. Molt bon relat, Mercè!

    ResponElimina