divendres, 11 de març del 2016

Flor menuda




A posar fi a la postració,
m’alço decidida.
Prou mutisme monacal,
prou nits en vetlla.
Fora l’estat d’atuïment
en què em deixa la teva absència.
El buit immesurable
l’aniré omplint amb mots,
amb flor menuda
ara que s’atansa la primavera.
Lliures voleiaran les cendres
del tu que vas ésser
del que seràs sempre,
immerses en la infinitud
com somnis errants,
com pols d’estrelles.

4 comentaris:

  1. Meravellós, Mercè!!!!
    Et comprenc i no et calen paraules, tu les tens totes!!
    Una forta abraçada!!

    ResponElimina
  2. Meravellós, Mercè!!!!
    Et comprenc i no et calen paraules, tu les tens totes!!
    Una forta abraçada!!

    ResponElimina
  3. Segur que, a qui va dirigit el poema, et faria una abraçada amb emoció!

    ResponElimina
  4. He hagut de llegir-lo tres vegades per adonar-me del preciós que és aquest poema i del que m'arriba a tocar. Gràcies Mercè.

    ResponElimina