dimecres, 10 de maig de 2017

Crisàlide




El jove φ no hi era tot, deien. Malgirbat, amb ulls de lluç palangre, la carn blana, tan flonja que feia angúnia, la pell d’escata lluent. Deien els entesos que no existia cap tractament, ni específic ni experimental, per tornar-lo a la normalitat, que calia deixar-lo en observació. Les decisions dels entesos no solen discutir-se i així va el món. Per aquest motiu, va ser reclòs en una cambra fosca, d’una institució fosca, regentada per facultatius dogmàtics de pupil·les esgarriades, per investigadors propensos a la diplopia. Tancat amb pany i forrellat, on el món no el pogués veure, com diu el protocol que cal fer amb els éssers de mons inconeguts pel nostre. 

I va ser així com tothom es va perdre la transformació. Tal com la nimfa i la papallona són una sola cosa, el jove malgirbat, una matinada emblanquinada pel gebre, va esdevenir eruga a la isolada cofurna on transcorria l’espera i, a través d’una minúscula escletxa, va esmunyir-se cap a l’exterior. La premsa escrita —la televisió i la ràdio van ignorar-ho per complet— va recollir la notícia. Aquesta matinada el jove φ ha traspassat sense haver pogut trobar una cura pel seu mal estrany. Déu l’aculli al seu si, deien. Al capvespre següent, un altre jove malgirbat amb ulls de lluç i pell d’escata daurada —la malaltia s’estenia sense aturador— ocupava la màrfega prima, la llòbrega cambra que havia quedat buida, l’antre obscur on la crisàlide es sotmetria irremeiablement a la tirania del destí.

1 comentari:

  1. A voltes, la foscor engendra coses diverses i positives, i fins possiblement radiants.

    ResponElimina