divendres, 12 de maig de 2017

"La ciutat dels solitaris" a Horta



Ahir a la tarda va tenir lloc a la Biblioteca Horta-Can Mariner la presentació de la darrera novel·la d’Isidre Grau, ambientada al barri d’Horta.  

La ciutat dels solitaris narra la història dels Perera, una nissaga que inicia el besavi August Perera, amb la construcció d’una segona residència al barri d’Horta, als anys 30 i que arriba fins a 2010, quan el besnet Pere Perera torna al barri per recuperar-se de l’amnèsia que li ha produït un accident i s’instal·la en un dels apartaments de LaNau92, construïts on abans hi havia la torre familiar. Durant un mes, el jove es dedicarà a fer una recerca de qui és i es trobarà,  amb més d'una sorpresa que no s'esperava.

 

Un paradís ben documentat
Desideri Díez
Com a mestre de cerimònies va actuar Desideri Díez, escriptor i cronista hortenc, que apassionat de mena es remuntà als escrits dels monjos del monestir dels Jerònims de la Vall d’Hebron, va detallar l’estada de mossèn Cinto Verdaguer i la visita que li van fer Benito Pérez Galdós i Narcís Oller, va enumerar tot el repertori de literats i homes il·lustres que havien tingut relació amb Horta, des del baró de Malda a Rubén Darío, Rovira i Virgili, Salvat Papasseit, Màrius Serra passant pel fundador dels salesians sant Joan Bosco, el rei Alfons XIII i Manuel Valls, el primer ministre francès fins a 2016. I crec que jo em descuido noms, no pas Desideri Díez, que consti! Quin era l’objectiu d’aquest exhaustiu inventari? Demostrar al públic assistent que Horta era un paradís, cosa que aquells que hi hem tingut la sort de néixer i de créixer ja sabem. Però aquell paradís, tan ben documentat, s’ha anat perdent per culpa de l’especulació urbanística. Horta era plena de masies i de torres que constituïen un patrimoni arquitectònic important i no es va fer prou per conservar-lo. És en aquella Horta rural, de tan sols cinc-mil habitants, que August Perera va construir el paradís per a la seva família, però l’edèn, encara que tingui casa, jardí, piscina i fortuna, és un miratge. Això li va quedar clar al públic perquè, sense voler fer spoilers, el “Desi” ja va deixar ben clar que les relacions dels Perera són tan apassionants com complicades.



Dues obres cabdals
Oriol Izquierdo i Isidre Grau
L’escriptor Oriol Izquierdo, que també viu a Horta, es va referir prèviament a dues obres importants en la bibliografia d’Isidre Grau. El llibre de memòries Primer paisatge, centrat en la Cerdanyola de la infantesa de l’autor, que parla més aviat de la memòria col·lectiva, de la de tota una generació, i Els colors de l’aigua, la novel·la amb què va guanyar el Premi Sant Jordi l’any 1985 i que enceta tot un cicle literari dedicat a la família Benavent. En Els colors de l’aigua es retrata els pas del món rural a la industrialització a Vinyes de Savall, un espai imaginari que podem identificar amb Cerdanyola. D’aquestes històries prèvies, sorgeix, segons Izquierdo, la llavor que fructificarà a La ciutat dels solitaris, on la memòria col·lectiva —no tan sols la del jove amnèsic Pere Perera— i la transformació urbanística del barri i de la ciutat de Barcelona són els temes més importants. A través de les peripècies vitals de la família, assistim a temps de canvis importants en la nostra societat, des de la mort de Franco, la Transició, les Olimpíades, la crisi, el desencant del jovent i de tots aquells que, per culpa de la crisi, han quedat marginats. Tot ho resumeix una pregunta que formula Maurici Perera i que queda sense resposta: “Nosaltres, que lluitàvem per un món millor, en què ens hem equivocat?”.

Sobre la construcció de la novel·la

Isidre Grau
Val a dir que a l’autor li va restar poc temps per parlar àmpliament de la novel·la que presentava, en canvi sí que va esmentar la descoberta del barri, on ja havia situat la novel·la anterior Els amants volàtils, d’on recupera el personatge de l’escriptor Maurici Perera. Va explicar el procés de construcció de la història a partir d’una imatge que li va venir al cap de sobte: la d’un noi que va en cotxe; el xofer, un home més gran, el deixa en un edifici d’apartaments individuals on s’hi haurà d’estar un temps. I aquest és l’edifici on vivia en Maurici. I de sobte ja té una relació familiar sorgida del no-res. En Maurici i en Pere són oncle i nebot. I ha de buscar el motiu de l’estada a l’apartament: en Pere ha perdut la memòria. Com? A causa d’un accident que l’ha deixat a ell en coma i ha provocat la mort dels pares. Per què l’envien precisament a l’edifici LaNau92? Perquè allà abans hi havia la torre familiar, vil·la Caterina, perquè allà hi va tenir lloc un fet important el dia del seu catorzè aniversari i si aconsegueix connectar el present amb aquell punt del passat tal vegada tot torni a fer-se-li clar com l’aigua. I així, de mica en mica, Isidre Grau va anar donant vida a la història, que va estructurar en tres parts ben diferenciades. 

Si la memòria no em falla, l’autor va citar sis anys de feina, amb moments de dubte i altres de satisfacció per trobar solucions als conflictes que se li anaven plantejant per encaixar-ho tot. I és que potser sí —va admetre— que la manera més adient d’explicar allò que vol transmetre sigui a través d’una nissaga familiar, amb personatges força diferents els uns dels altres. I això ja és collita pròpia: en aquesta novel·la hi ha Pereres que tenen poc pes i, per contra, hi ha uns secundaris gens emparentats amb ells que tenen un pes específic important. Només en citaré un: Fidel Parra, l’home que coneix tota la història del barri, fins i tot els secrets més íntims dels seus habitants. Abans d’acabar, Isidre Grau va plantejar un repte al públic lector. A la novel·la —diu— hi ha una picada d’ullet a La ciutat dels prodigis. I va deixar tothom amb ganes de més, però ja se sap que els horaris són per a complir-los i la biblioteca havia de tancar portes. Surant a l’aire va quedar la proposta d’un club de lectura per acabar de desentranyar les obscures relacions familiars dels Perera i situar en el mapa vil·la Caterina, la torre racionalista que mai no va existir en realitat.   

3 comentaris:

  1. Sovint et trobes amb una crítica sobre una obra d'art que esdevé una altra obra d'art. Altres vegades, la crítica literària et pot avorrir fins a l'infinit: hi ha autors que s' apropen a una obra i la reescriuen, la reinterpreten la refan. És aquesta segona crítica aquella que resulta molt avorrida. Si algú em parla de Vinyoli...Vull llegir Vinyoli, ara mateix! I tant me fa que el poeta pensi en el per què de l'univers, si jo vull sentir mots divins, que li han eixit del món dels misteris.
    El cas d’ aquesta presentació és del primer grup, indiscutiblement. I té d’ especial un aspecte, el fil que t'introdueix endins de l'obra de l'Isidre Grau, suaument.

    ResponElimina
  2. Gràcies per aquest comentari, Assumpció. Estic convençuda que la novel·la t'agradarà moltíssim.

    ResponElimina
  3. Molt interessant. Com a hortenc a l'exili (si es pot dir això) i amic i antic col.laborador del mestre Desideri Díez, que em.va despertar amb els seus llibres i el seu entusiasme,l'interés pel meu propi barri (tot i que no m'agrada la paraula), llegirem amb fruïció la novel·la.

    ResponElimina