dilluns, 28 d’abril del 2014

Desconeguda



Manhattan, Ítaca desitjada, quina vista tan esplèndida des del River Cafe! Ella hi va anar a dinar com una turista més. De postres, demanà gelat de pistatxo que va assaborir delerosa... Excitava mirar-la, va dir el cambrer. Alguns vianants recordaven que, a mitja tarda, caminava a prop del pont i semblava neguitosa. Era rossa i prima, comentaven les dones. I molt agraciada, deien els homes. Voluptuosa, precisaren alguns. El taxista assegura que van travessar el riu, que la va deixar a tocar Saint James School davant d’un edifici d’apartaments. I afegí que tenia la veu dolça, amb un deix de suau malenconia, que no parlava l’anglès amb fluïdesa. Potser era hispana, segurament catòlica. S’havia fixat en l’estampa de la Mare de Déu que duia al parabrisa. Dues veïnes de l’edifici d’apartaments van reconèixer-la. Coincidien a haver-la vist pujar acuitada, perquè l’ascensor era fora de servei. No sabien a quin pis anava. Una va recordar que duia una brusa blau cel, que semblava fràgil, delicada. Del coll li penjava una creueta d’or, va memorar l’altra. Ens va somriure, van dir. Tenia les dents ben cuidades. I una ombra a l’esguard. Tal vegada, estava espantada.
Es feia fosc quan algú avisà a emergències. A l’East River, hi surava el cos d’una dona jove. Cap testimoni de com havia arribat a l’aigua. La dona era rossa, gràcil, d’aspecte saludable, sense roba, ni joies, ni somriure, ni nom... Desconeguda, així van etiquetar el cadàver. Vivim i morim sense que ningú no conegui el goig que ens mou ni el dolor que ens turmenta, tret de Déu Omnipotent, va dir el capellà. La ciutat de Nova York va pagar el sepeli. La notícia als diaris va fer vessar llàgrimes solidàries. ¡Pobre desconeguda, perduda a l’anhelada Ítaca! Lluny, una mare viu amb l’ànima esquinçada des que va emprendre el vol per conèixer món, la filla. Lluny, inútilment, la mare espera mentre teixeix la vida.

8 comentaris:

  1. Si em permets la propaganda, el teu conte em recorda la segona història d'aquestes històries inacabades: http://elblogdelmaurici.blogspot.com/2010/10/histories-inacabades.html.

    I pel que fa al teu relat en si, què podem dir que no sigui que és bo de nassos, amb un estil impecable de frases curtes que et fa avançar ràpid i amb el mateix delit que un servidor es menjaria un gelat de pistatxo...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies per la propaganda. La història és molt diferent però, en el fons, parlen del mateix. Tant se val si es la guerra o el somni d'una vida millor el que separa els protagonistes. Gràcies pel comentari! :-)

      Elimina
  2. Ostres Mercè, que dur! arribar a Ítaca i acabar amb la il·lusió al fons de l'East River...jo també m'he empassat el relat com un gelat de pistatxo, un gelat que es fa agre al final...
    Pepa

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja sé que tens debilitat per Nova York, però és una ciutat de llums i ombres i en aquesta desconeguda li ha tocat l'ombra. Què hi farem! Gràcies per passar-te per aquest raconet.

      Elimina
  3. M'ha arribat de ple, Mercè! El més trist és que el món és ple de desconeguts i desconegudes. La meva enhorabona per endinsar-te tan bé dins l'ànima del personatge.
    Una abraçada escalenca.
    M.B.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ai, escalenca, quines ganes de ser a prop del mar! M'alegro que t'hagi agradat. Una abraçada ben forta per a tu!

      Elimina
  4. Curt concís i directe, com la mateixa vida, ningú ens prepara per aquest moment d'eternitat, però tots hi anirem, seguint el nostre fat. El de la noia era morir a la seva Ítaca, ens dol per la mare, que no sap res.
    Un relat molt ben narrat i d'un ritme molt trepidant, com sembla que és la vida a la Gran Poma.

    ResponElimina
  5. Gràcies, Home Fosc! Millor una vida més tranquil·la si és que l'és... :-)

    ResponElimina