El temps cau lentament sobre el
dolor. El temps i aquest regust al paladar, tan acre! A dins hi tinc una balma
insondable on abans hi havia el cor que et vares emportar i no m’has tornat
encara. Ara que ja no el vols per a res, no et costaria pas tant posar-lo en
una caixeta i enviar-me’l per correu certificat. El carter reparteix cada
tarda. L’albiro des del finestral. L’espero com qui espera un miracle. Em deixo
enlluernar pel sol de tardor mentre el veig com s’acosta pedalejant en la vella
bicicleta que deixa arrambada al mur del carreró. Llavors penso que hauria
d’existir la clemència... Llavors penso que t’escriuré una nota, posaré en una
caixeta aquella ànima que vas dir que era meva, només meva, i l’hi donaré al
carter i li pregaré que te l’entregui en mà, a canvi del cor, sí, perquè ja no
podem continuar d’aquesta manera. No sé si t’hauria de dir que t’estimo amb la
pell, amb l’alè, amb el fetge inflamat, amb la cella partida, amb el trau al
genoll, que encara supura... Ja ho veus, t’estimo sense cor i tot. I és veritat:
bec massa, ja ho sé, i després m’entrebanco amb els mobles. D’alguna manera he
de suportar la teva absència, aquesta buidor immensa, d’alguna manera he de fer
emmudir els records, que no callen mai, que xisclen tothora com si els
desbudellessin. La bicicleta és al carreró. El carter ja reparteix. Va, corre, avui
sí, truca a la porta, no passis de llarg... Torna, no te’n vagis! I ara,
maleïda sia, es tornarà a fer fosc i després arribarà la llarga nit i un matí
inacabable... El temps passa tan lentament mentre espero que el carter torni,
que deixi, al mur del carreró, la vella bicicleta, arrambada!