Ell és un amant
persistent, incapaç de conformar-se amb un instant de repòs; un amant que necessita
recórrer constantment el territori que sap que li pertany gràcies a algun
contracte mai no escrit; un dèspota que no et deixa passar ni la pinta. Prova-ho
i els seus dits t’escabellaran amb l’exaltació de qui desfà els rínxols i, de
pas, els pensaments. Ai de tu si alimentes la idea d’allunyar-lo, a ell que tot
ho sap! Ai de tu, perquè es revoltarà i t’esgarraparà fins que sentis com se
t’esquinça la carn de mica en mica. Deixa’l fer i s’entretindrà a descordar-te
el vestit, sigui llarg, curt, cenyit, escotat, això tant li fa. Les cremalleres
el fascinen, les obre lentament i et ressegueix la columna, s’hi endinsa com si
explorés un paratge inconegut, com si es volgués aixoplugar entre les
costelles. Les cames han de ser al seu abast, per apamar-les i prémer-les amb
força, per delectar-se amb la tibantor de les cuixes, amb el foc que traspuen. Llavors
les separa i s’abriva, i tot d’una t’arramba a qualsevol lloc, que per això no
té manies, i et clava la sageta i no permet cap mena d’oposició. Furga una
estona. Et masega, et mossega amb delit... Panteixa. Tal vegada, espera una
queixa que no ha d’arribar. Absurd seria provocar-lo. És llavors quan t’obliga que
el miris cara a cara, quan et cerca a l’esguard un prec que et delati. El
complauria tant trobar-lo! Aguanta un instant més i, després, estén per dins la
metzina que et fa xisclar i que et porta a l’abisme. Sents la temptació de dir
que s’aturi, que ja n’hi ha prou, que t’alliberi... Però alguna fibra de tu,
que no saps on s’amaga, conserva un xic de dignitat i et jures que no defalliràs
per més extenuada que estiguis, així et prengui la vida aquest amant implacable,
aquest maleït dolor.
