A penes faltaven uns minuts per començar l’actuació quan
va entrar al local i es va asseure a la barra. Feia més de tres setmanes que hi
anava cada nit, des del dia que va rebre el correu de l’editorial on li
notificaven que la seva novel·la era força digna, amb prou qualitat per ser
publicada, però difícil d’encabir a les col·leccions que ells tenien. Aquell
dia, la casa li queia a sobre. Necessitava sortir i distreure’s una estona. Una
cervesa al pub de la plaça el reconfortaria. Allà sempre hi trobava amics.
Abans, però, va fer un tomb sense rumb pels carrers del barri. I va ser així
que descobrí aquell nou local on interpretaven música en viu. I va ser
d’aquesta manera que es va trobar escoltant una melodia que estava segur
d’haver sentit abans, però no li venia a la memòria el nom, potser perquè
estava massa absort contemplant la pianista tan etèria com la música que arrencava
del piano, tan gràcil i bella que el feia esborronar. Un trist focus
il·luminava aquell rostre, de faccions delicades, i el permetia percebre el
sentiment que la posseïa, aquella mística comunió amb la peça interpretada, tota
la màgia que emanava del balanceig del seu cos, de la dansa dels dits recorrent
el teclat, d’aquella cabellera com el foc, que li acariciava, constantment, les
espatlles. Mai no havia pensat que es pogués enamorar a primera vista, que res
pogués sacsejar-lo d’aquella manera. Per això, hi tornava nit rere nit. Per aquesta
raó, havia treballat fins a l’extenuació per refer la novel·la i aconseguir la
versió definitiva que el duria a l’èxit, una versió que ella li havia inspirat.
Aquest cop, estava segur que no gosarien rebutjar-la. Així li ho vaticinava el cor. I havia decidit
que d’aquella nit no passava. En acabar l’actuació, s’acostaria a la pianista i
li diria «saps, m’has convertit en un expert en Satie», i ella dibuixaria un somriure amb els llavis, i també amb la mirada, i
llavors, llavors, seria el moment de confessar-li com se l’estimava.
