Al llarg de la història de la humanitat, des
dels assiris que utilitzaven el mosaic
com a paviment, passant pels àrabs, els grecs, els romans, els bizantins... l’art del mosaic s’ha anat enriquint i ha
adquirit l’estil i els materials més adequats a cada època, fins arribar a l’art
contemporani. És, doncs, un art que perviu.
Pensem per exemple en l’època modernista, en el trencadís de Gaudí i d’altres
arquitectes, que fan de les tessel·les les seves aliades per aconseguir atrapar
l’observador, endinsar-los en un món ple de màgia.
Us preguntareu què hi té a veure tot això amb la poesia, i sobretot amb la poesia de Isabel del Pilar Valero. Doncs sí, sí. I té a veure. En aquest poemari, la Pilar, com a bona arquitecta, construeix quatre mosaics diversos, amb un tema en comú: «el temps». En el primer, «Temps, tot i que passa», podríem dir que fa servir peces de vidre com un esclat de reflexos, de llum i ombres entre el dia, la tarda que avança i la nit que arriba, peces que tornen els passos silenciosos. Sembla un temps aturat, però flueix lent, sense preses, gairebé immòbil. En el segon mosaic, «Temps que enrajola l’era», el títol ja ens ofereix moltes pistes. El cromatisme que fa servir en els sis poemes que formen part d’aquest apartat destaca el color blanc i el carmesí. La fredor del marbre, el crepuscle dels xiprers, l’aura que floreix, el fang de la pena... són peces de pedra dura, d’aquelles que ens fan pensar en la mort, en la duresa de l’existència, en un temps cruel, que ens mostra la bellesa per fora i ens recorda l’absència per dins. Per parlar-vos del mosaic anomenat «Temps petit», em remeto a coses dites ja a l’epíleg, perquè per més que he buscat una altra manera de referir-m’hi, no n’he trobat cap que sigui tan gràfica. Les tessel·les que fa servir aquí la Pilar són d’un preciosisme subtil i fascinant. La memòria recorda un temps sense hores brodat als plecs. I és que les peces semblen ben bé teixides amb fil de seda o fetes amb pètals de flors. El darrer mosaic, «Temps que el temps crida», convida a beure i viure cada gota del present, a delitar-nos amb el fluir de les coses, a participar de tots i cadascun dels instants, de l’alquímia dels dies. Aquí, podríem dir, que les tessel·les són fetes de paraules, de mots quotidians i d’altres que rescata de l’oblit, i fetes també d’elixirs saborosos, de sortilegis. I en tot aquest procés, de arquitecta conscienciosa, fa un plànol, millor dit una prosa, per centrar-se i centrar-nos, i així sap i sabem on anirà cada peça que ella col·loca de forma artesana, a poc a poc, tal com fem en els puzles.
La màgia d’un instant únic
Però la poeta Isabel del Pilar Valero no és tan
sol arquitecta. També és fotògrafa. Sí, ara us ho explico.
Una fotografia a l’atzar pot quedar bonica,
però una fotografia d’aquelles que talla l’alè, sigui per la cruesa, la
bellesa, el missatge sense paraules, només correspon a un professional que no
es dol de passar moltes hores esperant el moment idoni, com que la llum
incideixi en una fulla, que coincideixi que s’hi aturi un ocell, que l’ocell
miri la càmera... És per posar un exemple. La bona foto és aquella que
reprodueix la màgia d’un instant únic. No val un segon abans o un segon
després.
D’alguna manera, el poeta i el fotògraf tenen
una feina molt connectada. Un poema també retrata un instant: la joia,
el dolor, un inici, un comiat, una reflexió... En aquest instant hi ha d’haver
un cel abillat amb núvols de cotó fluix o d’estels que fan l’ullet, per posar
un exemple. O hi ha d’haver una flor mandrosa, gronxada per la brisa, una brisa
lleu, que la sentim com si pogués traspassar del paper o de la pantalla de
l’ordinador i refrescar-nos el rostre. O potser hi ha d’haver una criatura
enriolada amb l’anar i el venir de les ones, una criatura que vol agafar
l’aigua i no pot, però en comptes d’enfadar-se torna a intentar-ho i torna a
riure, un cop i un altre. I ja tenim un vaivé més deliciós encara.
A la fotografia, el temps queda suspès,
supeditat a l’eternitat o a una duració que no es pot pas comparar amb la
realitat. Això passa també a la poesia. Hi podem veure com cau una flor sense
que arribi a terra, només un voleiar que
concentra l’atenció. I de sobte una flor és el temps. El temps que
transcorre indefectiblement, però que podem apreciar amb infinits matisos: amb
dolcesa, amb neguit, amb benestar, amb ira, amb il·lusió...
Són les paraules les que fan els miracles.
L’elecció precisa, la musicalitat que porten per vestit, les imatges que
recreen, les giragonses que fa la sintaxi com en un camí sinuós. Qui no recorda
el poema de Machado —i cito Machado perquè sé que és del gust de la Pilar i
m’imagino que del públic—, qui no recorda el poema Campos de Soria que
diu:
¡Colinas plateadas,
grises alcores, cárdenas roquedas
por donde traza el Duero
su curva de ballesta
en torno a Soria...!
 |
| Il·lustració de Núria Tomás |
