Sovint la
poesia es col·loca sota la lent del microscopi com si fos un bacteri. Se la
disseca gairebé com un forense ho faria amb un cadàver. Què vol dir l’autor amb
aquell vers, què insinua amb aquell altre, què significa aquella imatge, quines
figures retòriques fa servir, a quin moviment pertany, les relacions familiars
i amoroses es mencionen, el pensament filosòfic o polític hi és present? Jo em
recordo com una bona estudiant, però no me’n vaig sortir amb els comentaris
poètics ortodoxos ni mentre estudiava ni després. Massa normes! L’esperit
anàrquic que sé que tinc, tot i que prou dissimulat, surt sense aturador davant
un poema, perquè malgrat els anys que han passat, la sensació continua essent
la mateixa. Sigui de qui sigui el poema, quan és a les meves mans, se’m
desperta un sentiment de possessió irracional. A la poesia, m’agrada fer-la
meva, despullar-la a poc a poc, deixar-la absolutament nua d’artifici, anar
fins a l’essència, fins a les entranyes, fruir-la amb delit. Sí, sí, com si
d’una passió amorosa es tractés. A fi de comptes, què és la poesia sinó passió
desbordada dels sentits?
Tot aquest
preàmbul no és perquè sí. Calidoscopi és un poemari que em va regalar una bona
amiga, perquè intuïa que el gaudiria de principi a fi. De la poeta, Isabel del
Pilar Valero no en sabia res de res. Res de la fotògrafa Maria Rosa Ferré. No
és que a les autores els manquin mèrits. És més aviat una qüestió meva. Les
biografies em diuen poca cosa. Hi ha noms insignes que m’han deixat glaçada. En
canvi, d’altres m’han sabut transmetre universos sencers gràcies a la
senzillesa, a la veracitat, al tremp, a la manera tan deliciosa de teixir els
versos. Així, doncs, tornant al poemari Calidoscopi us he de dir que les
imatges em van captivar de seguida. Recullen el cicle de la vida de la vinya
passant per la verdor primaverenca, l’explosió de color estival, la verema, els
tons daurats del trànsit cap als dies curts, cap a la tardor, l’hivern que
recomença... I amb els poemes vaig iniciar un idil·li vehement. Per què? No
n’hi ha prou de dir perquè sí, perquè emanen una bellesa sublim. S’ha de poder
explicar de manera raonada, perquè no té tothom el mateix concepte de «bellesa
sublim». Potser és més convincent dir que són una festa per als sentits.
El llenguatge és la clau
Si les
fotografies acaparaven el sentit de la vista, els poemes atien el sentit del
gust («dolçor esdevinguda àcida, raïm d’absència»), del olfacte («antics
efluvis, recreen fistó daurat»), de l’oïda («batecs que entren per la finestra,
càlids com migdiada»), del tacte («les mans, xopes de sabors amargs i herbacis,
precedeixen l’abraçada»). He recollit una petita mostra, però l’inventari és
exhaustiu. També tenen pes les referències visuals, la subtilesa que només
percep l’esperit, l’alquímia que forma part de l’enamorament del temps i el
cep, o viceversa, del procés de transformació del raïm en vi, de la suma ben
feta de sol i aire lliure i envelliment silent i fosc. L’autora no s’oblida
d’encomanar-se al déu més festiu, en honor del qual se celebraven orgies, ni a
una fetillera experta en pocions màgiques, ni de recordar l’esposa de Zeus
convertida en cigne.
Com deia és una
festa joiosa, engalanada amb un llenguatge ric, acurat, específic, culte,
melòdic... El llenguatge és la clau de la bellesa que desprenen cadascun dels
vint-i-nou poemes, la clau capaç de «guarir cicatrius», d’exaltar els «bastions
de jade, delicadesa rosàcia, fragilitat efímera de teulís irisat», de
recrear-se en «els pàmpols que vesteixen filferros i ressalten la florida, èbria
de llum i de rimes», d’invocar «el miracle de l’aigua i la medecina de
l’ànima». La llum, la quietud, la brisa que bressola, l’eco perfumat de la
verema, l’albada del no-res ens transporta a un món real: el de la vinya i el
vi, i també a un de metafòric que conforma l’existència de l’ésser humà, des
que obrim els ulls a la vida fins que el roure ens acull, ens empara i tornem a
la terra, com «una ofrena tel·lúrica».
No faig servir
paraules meves a l’hora de resumir que ha estat per a mi aquest poemari. Les
que esmentaré pertanyen als versos de l’autora «màgic embadaliment»,
«sorprenent equilibri», «promesa de troballa», «cromàtica atmosfera», «retalls
de bogeria»... Tret que fa molts anys que viu a Vilafranca del Penedès, no
sabia res d’Isabel del Pilar Valero. Ara sé que la seva poesia és una festa
capaç d’enardir els sentits i d’aquietar l’ànima.
Fitxa
Isabel
del Pilar Valero
Maria
Rosa Ferré
Calidoscopi
Edicions
i Propostes Culturals Andana SL
Vilafranca
del Penedès, abril 2015
Blog
d’Isabel del Pilar Valero
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada