L'assistent personal beta-234

Agraeixo que m’hagi rebut amb tanta urgència, senyor conseller. Miri, no hauria insistint tant si no cregués que es tracta d’un fet que requereix la màxima prioritat. Sóc ciutadà de la metròpoli. La meva placa d’identificació és l’onze mil sis-cents. Fa un parell d’anys que treballo al ministeri de finances i ja he assolit un càrrec d’alt nivell. Tal com especifica el contracte, em correspon un assistent personal. El vaig sol·licitar a principis d’any i em van adjudicar un assistent femení, un beta-234, adduint que era el més adient tenint en compte les meves necessitats, que ja l’havien sotmès a un procés de reprogramació amb èxit i que la meva satisfacció estava garantida. I és cert. És un magnífic assistent. Ha aconseguit que el meu allotjament sigui confortable, les estances ben aprofitades i ordenades amb rigor. S’ocupa de proporcionar-me una dieta equilibrada, la vestimenta està impecable, qualsevol encàrrec és atès amb diligència i meticulositat. Acompleix tots els objectius amb escreix. Però he observat que té un comportament estrany i és aquest comportament el que m’amoïna. Molt. Per això sóc aquí.

Sovint, de bon matí, el beta-234 s’encanta mirant el cel i això li genera reaccions que em resulten desconegudes. Uns dies, taral·leja alguna cosa com «nana, nana-nana, nana-nana, nananà». He mirat d’esbrinar quina llengua fa servir, però no he estat capaç d’identificar-la amb cap dels idiomes que hi ha emmagatzemats a l’ordinador central. Els dies que taral·leja, m’adono que és com si tingués encès un led i irradiés llum. N’hi ha d’altres, en canvi, que dels forats excavats al rostre li raja un fluid transparent. Si veu que el miro, s’amaga. Faig perquè no m’afecti, però em remou alguna cosa per dins que no sabria com precisar. A les nits, després d’una jornada tensa, em ve de gust un contacte cos a cos, asèptic, eficaç, que em permeti reposar. El meu assistent, però, no propicia una còpula breu. Tot el contrari. De vegades, s’encanta com si mirés el cel de bon matí. D’altres, a la fricció més lleu es cargola amb una flexibilitat insòlita, noto que esbufega i, després, entona un càntic que va augmentant en intensitat «ah, ah, ah, ah, ah», fins que emmudeix de cop. Fa un parell de nits, el beta-234 estava molt exaltat i el seu càntic em va resultar tan estimulant que m’hi vaig sumar. Llavors em va aguantar la mirada amb tanta força que vaig ser jo qui la va haver de desviar.

El motiu de la meva preocupació, l’entendrà ben aviat. He arribat a la conclusió que els beta no trigaran a aconseguir el control del planeta, perquè els alfa ja hem començat a mutar. La única solució hauria estat destruir tots els beta quan encara érem a temps, però el consell va optar per sotmetre’ls a una reprogramació i ara ja és massa tard. Que com ho sé? Perquè sóc conscient que mentre el meu assistent estigui amb mi cada cop m’hi assemblaré més, no per fora, és clar, vull dir per dins. Sé que cada dia que passi seré més humà i que no podré evitar que m’agradi ser-ho.