Podria
haver embogit. Quan el va veure amb la maleta
en una mà i l’ordinador portàtil a l’altra, podria haver embogit. La bogeria,
però, és una gràcia que atorguen els déus, com la bellesa o la innocència. I
els déus no li havien fet cap present. Oh, sí, podia mossegar-se el llavi
inferior, és clar! Podia inspirar amb forces per impedir que el plor li
ennuegués la gola. Fins i tot, podia treure’s el davantal i pentinar-se el ble
que li queia a la cara, per tal que ell s’endugués una imatge d’absoluta
serenor. No la veuria pas plorar ni implorar. Les esquerdes de l’ànima eren
cosa seva i ell no n’havia de fer res.
—Fa
temps que me l’estimo, la Irene —va dir amb el cos arronsat, la gelor de la
tarda arrapada als ossos, i l’esguard tan o més encongit encara.
—És
tan jove, la Irene! Ja sabrà planxar-te els punys de les camises?, sabrà fer-te
un bon rostit?, sabrà afaitar-te el clatell?, et sabrà abraçar després de fer
l’amor?
Ho
va dir sense aixecar el to, sense que la veu li tremolés. No pas perquè esperés
cap resposta. Tampoc pretenia fer cap retret. Les preguntes se li escaparen del
pap. Totes soles. Ell sí que tremolava.
—Em
sap greu, ja no puc seguir així. Em sento com un nàufrag.
Ella
féu un esforç i apuntà un somriure.
—Què
els dic a la canalla?
—Digues
que he sortit de viatge, que ha estat una urgència. Quan em vegi amb cor, els
ho explicaré tot jo mateix.
Encara
era més prima la veu quan afegí:
—Aquest
cop, no tornis!
Mentre
pronunciava la sentència, va tenir la certesa que no embogiria. Cal tenir
aptituds per a la follia, com cal tenir-les per a l’amor.
—He
de remenar el sopar —va concloure.
I,
des de la finestreta de la galeria, el va veure sortir del portal i obrir el
maleter del cotxe per desar-hi l’equipatge. Encara el va seguir amb la mirada
quan el cotxe va engegar i va tirar carrer avall. Recordà que el sopar era al
foc. El caldo bullia. En destapar l’olla, el baf amarà les rajoles i,
instintivament, hi va passar el dit. Va ser llavors que es féu el propòsit.
Netejaria la cuina. Demà començaria per les rajoles. Les deixaria ben netes,
llepades, com si fossin noves de trinca. Alguna cosa havia de fer mentre el seu
Ulisses extraviat trobava el camí d’Ítaca.
M'ha encantat! Saps tocar els sentiments amb mestria amb un relat ben quotidià: felicitats!!
ResponEliminaAixò venint d'una mestra com tu, és un gran elogi. Gràcies per passar pel meu raconet. Abraçada!
EliminaM'agrada això de la bogeria com una gràcia que atorguen els déus, no pas un estigma. Amb la teva narració moltes persones es podrien alliberar una mica.
ResponEliminaEl seny pot ser una càrrega molt feixuga, una mena d'esclavatge. Sempre he pensat que Ulises era eixelebrat i, en canvi, Penèlope era excessivament assenyada. M'agrada veure't per aquí. Gràcies, Helena! Bon estiu!
EliminaM'agraden els relats que ressegueixen les línies dels clàssics. Bé, potser ho són tots però, ja m'entens.
ResponEliminaQue passis un bon estiu!
Que passis tu també un bon estiu, Sergi! A mi també m'agraden aquests relats. :-)
EliminaMolt bon relat!
ResponEliminaNo sé per què però aquest relat m'entristeix molt. Deu ser perquè sempre he estimat a les Penelopes. Bon relat i ben escrit.
ResponElimina