dissabte, 26 de maig de 2018

Màrius Sampere en el record


Com tots els grans autors, Màrius Sampere es desmarca de l'ortodòxia i trenca amb la tradició per arribar a la singularitat. Diu que la poesia ha de ser llegida sempre per primera vegada, ha de tenir capacitat de sorpresa i revelació que ens dugui a plantejar-nos els grans dubtes de la vida. Sampere, el més gran poeta de l'actualitat, ens ha rebut a casa seva per guiar-nos fins a l'interior del seu pensament.
   


Fotografia: Ricard Cucurull

Després de molts anys essent fidel a un estil propi, poc comprès, ha arribat l’hora del reconeixement públic a la seva obra. L’any 2003, rep el Premi Nacional de Literatura de la Generalitat de Catalunya. L’any 2004, el Premi Ciutat de Barcelona. L’any 2005, el Festival de Poesia de Girona li ret homenatge. La fidelitat a un mateix acaba per ser premiada? Pensa que ara s’entén millor el seu discurs poètic?
Jo he anat fent la meva via. Es pot arribar a la conclusió que, si un triomfa, és principalment perquè es manté fidel a si mateix i a la fita que es marca des del principi. O sense marcar-se’n una, simplement escrivint les seves pròpies idees, amb el seu estil. Si analitzeu els meus llibres, tots tenen una mena de continuïtat, segueixen una trajectòria. Cap a on, no ho sé pas. Però no he abandonat mai el camí, sense proposar-me’n cap.

L’ús del català com a llengua literària va ser un fet deliberat?
Des de petit que parlo en català; la mare em llegia poemes en català, després jo mateix vaig començar a llegir López-Picó, Carles Riba... Al principi, però, vaig començar a escriure en castellà per la qüestió del règim dictatorial. Fins i tot em vaig presentar diverses vegades a premis en castellà, encara que no en vaig obtenir cap de destacat. Un dia, parlant amb un amic de Badalona que valorava la meva poesia, em va preguntar: “A tu t’agradaria ser un poeta reconegut en català? Tu, amb quina llengua reses?, amb quina llengua comptes?” Això va coincidir amb el fet que em vaig treure el carnet de conduir, em vaig comprar el primer cotxe i vaig marxar així, sense més ni més, a Escòcia amb uns quants amics. Quan vam tornar, seguint el consell d’aquest amic meu, vaig escriure un llibre en català que es deia Viatge amb automòbil. D’aquest llibre de poemes, en vaig aprofitar uns quants per presentar-me al premi Carles Riba, i va ser quan vaig guanyar-lo. A partir d’aleshores sempre he escrit en català, amb comptades excepcions.

Anar contracorrent

La seva poesia és molt intuïtiva, encara que profundament reflexionada. Aquest ha estat un dels motius pels quals la crítica catalana, excessivament acadèmica, el va ignorar durant molts anys. En quina mesura creu que la poesia més polida i arquitectònica ha esdevingut un llast per a la literatura catalana?
Crec que tot el que sigui posar cotilles a les coses és negatiu. Hauria d’haver-hi una absoluta llibertat. Que cadascú s’expressi com vulgui, que es projecti com vulgui i que, si té qualitat, publiqui. Sempre he estat un inconformista amb el moment que he viscut. Quan vaig començar, com que vaig introduir en el meu llibre L’home i el límit alguns aspectes socials, em van encasellar, perquè convenia, perquè estava dins dels cànons d’aquells temps, en què es feia poesia social, quan jo no n’he fet mai. Però els crítics de l’època, amb unes idees molt respectables però també molt fixes, no volen que la gent es dispersi, que se’n vagi per altres camins més oberts i lliures. M’he trobat que tota la meva breu història literària ha estat anar contracorrent. Ara es reconeix que he fet quelcom lliure, obert, intuïtiu, no gens acadèmic.

La seva poesia pretén transmetre valors morals?
En primer lloc, no em proposo res. Simplement escric el que se m’acut, el que sento, el que en aquell moment visc i experimento, i en faig una interpretació molt personal, que és una elucubració del món i de les circumstàncies. Sóc una persona aparentment religiosa, perquè anomeno moltes vegades Déu, però no sóc religiós de mena. Per tant, la moral la trobo molt relativa, com l’ètica. Per exemple, sóc un apassionat defensor de l’eutanàsia.

De tota manera, sí que a través de la seva poesia expressa dubtes sobre aquestes qüestions. Intenta trobar la veritat al voltant dels aspectes existencials de l’ésser humà?
Em faig preguntes a mi mateix perquè no he assolit ni de bon tros la veritat, perquè sóc un impotent en aquest aspecte. A més a més, la veritat no existeix; és anar a la caça d’una cosa inexistent, d’una il·lusió. El que faig és més aviat dubtar. Dubto amb bones paraules. Aquestes bones paraules amb les quals dubto són els meus versos. Si llegiu els meus poemes, veureu com en una pàgina dic i a la següent dic no. Jo mateix em bato dintre d’un llibre i exposo una mena d’explosió total perquè cadascú triï el coet que més li agradi.

“El que tenim més esmolat és la por”

L’ésser humà acostuma a interrogar Déu sobre aquests dubtes. Precisament, la divinitat és molt present en la seva poesia, com abans comentava. Déu és un bon interlocutor?
Déu no és un bon interlocutor perquè no existeix. Ni ens escolta ni sap res. Quan faig aquesta pregunta, reverteix en mi, em trobo a mi mateix com a déu. En aquest aspecte de retruc, de reciprocitat, crec en Déu perquè crec en mi, en la humanitat, en la vida, perquè són coses evidents, indiscutibles, allò que és. I com que Déu va dir: “Jo sóc el que sóc”, aleshores Déu existeix en aquest context, no pas en el context dogmàtic.

Al llarg dels temps l’home ha fet servir Déu per emparar-se de la por, perquè el protegeixi...
La persona necessita continuïtat, necessita la protecció que tenia al ventre de la mare. Aquell no-res el nodria. En sortir, es troba en un món hostil i vol perpetuar la protecció de què gaudia abans de néixer. Aleshores, la humanitat busca un protector. Això, barrejat amb l’ofensiva que presenten les forces naturals, ha fet que els homes inventessin Déu i el dimoni, déus bons i déus dolents. Tot això és el resultat de combatre la por. Com tots els animals, el que tenim més esmolat és la por, l’autodefensa contra el món hostil.

Llavors, el que hauríem de fer és aprendre a protegir-nos nosaltres mateixos.
Ja ho fem. Tota la història va en aquest sentit. El poder, l’ànsia de poder, és el desig de protecció contra les coses negatives, encara que ens porti als crims més horrorosos. Tot això ho fem perquè volem el poder de la immortalitat, el poder de governar, d’imposar-nos als altres en benefici personal.

El poeta hauria de ser crític amb aquesta actitud?
La poesia no ha de ser ni això ni allò, la poesia és. És segons el poeta. Jo estic molt content amb els meus dubtes. Els meus dubtes em fan tirar endavant, els meus dubtes em condemnen a una certa indiferència, que és molt convenient i molt còmoda a l’hora de viure. La gent es mata per ximpleries. Gaudeixo de la vida en la mesura que sé interpretar-la, i a aquestes alçades m’ho miro tot amb una certa indiferència. Però m’adono que no he canviat gaire, perquè els meus primers llibres ja anaven per aquí. Cercar dubtes i ser una mica crític, sobretot amb Déu, amb l’ordre, l’harmonia i l’autoritat que Déu encarna, amb les quals jo no estic gens d’acord. Un dels meus poemes més celebrats és aquell que diu: “Pare, el dolor no calia”. El dolor és una cosa horrorosa que no puc concebre que surti d’una bondat infinita. Això és absurd. Aquesta sola consideració ja fa que em negui l’autenticitat d’un Déu justicier i bondadós. Em remeto només a expressar els meus dubtes, a fer unes propostes intel·lectuals... Gaudeixo embastant paraules, sóc constructor de la meva poesia. Per tant, sempre he fugit de fer res que ja fos una herència dels altres. Vull escriure de nou. Vull ser un déu creador.

“En la poesia, aboco les inquietuds de quan era nen”

En aquesta creació, quina importància han tingut la música i la fotografia?
Són part de la meva vida; per tant, han influït en la meva manera de ser. Jo recordo que quan era petit vam rebre a casa tot de discos de pedra de música clàssica i d’òperes de Wagner (Parsifal, Tristany i Isolda, Tannhäuser...) que va enviar un tiet. Vaig descobrir un món nou. D’aquí ve la meva afició a la música. L’afició per la fotografia no l’he tinguda mai, em van obligar a aprendre l’ofici de fotògraf. Sempre he anat dient, al llarg d’aquests quaranta o cinquanta anys, que “de professió, fotògraf, i d’afició, poeta”. De tota manera, la plàstica sempre és interessant, i amb fotografies artístiques he guanyat algun premi.

La seva poesia té un evident contingut metafísic. Quina ha estat la influència de la filosofia en el seu treball literari?
Ja de petit m’interessava la filosofia. Llegia Descartes, Russell, i a les pàgines del que llegia guixava, subratllava o posava “no”, perquè no estava d’acord amb moltes coses. Llavors vaig prendre la decisió d’escriure filosofia per orientar la humanitat amb la meva veritat d’aquell moment. Però com que vaig arribar a la conclusió que necessitaria tota una vida per tal de ser músic i filòsof en ple franquisme i sense diners a casa, vaig decidir o pensar o assolir amb un llapis i un paper el meu propòsit de tota la vida escrivint versos. A través dels versos i dels poemes que escric, aboco totes aquelles inquietuds de quan era nen. Llavors, d’aquesta barreja d’una música que no ha arribat a ser i una filosofia que no he arribat a escriure, han sortit aquests poemes.

Abans ha dit que la veritat no existeix. Tanmateix, segueix exercint aquest acte de dubtar, d’indagar en el dubte per arribar a una veritat que no existeix. No és una contradicció?
Justament aquest és l’estímul. Si poguéssim en un moment determinat abastar allò que volem, ja quedaríem paralitzats, ja no continuaríem furgant en les preguntes, en els interrogants i en el nostre capteniment personal. Aquest estímul és la pròpia vida, és el nostre cor que encara batega. Mentre bategui sempre busquem coses. Encara que al final tot s’acabi en un no-res. Aquesta certitud del no-res ens estimula. A mi, sobretot, indagar en el no-res, què és aquest no-res, com el plantejo. Aquí hi ha els meus poemes. Som una dinàmica fisiològica i mental en marxa. La veritat no existeix com a resultat d’una autoanalítica. Arribo a aquesta conclusió després de recercar la veritat, després de fer-me la il·lusió que existeix la veritat. Hi ha la premissa que és la nostra dinàmica fisiològica i mental, però si tens un bon criteri i seny en el resultat final, t’adones que això no existeix. Tot plegat forma part d’un conjunt harmoniós que consisteix en recerca-resultat. Tot això són els meus poemes. Jo no faig doctrina, jo faig poesia.

"La poesia s'ha de sentir" 
Dues constants de la crítica quan comenta la seva obra són hermetisme i vitalisme. El molesta aquesta simplificació? Fins a quin punt tenen raó aquests conceptes?
La meva poesia ha estat encasellada amb moltíssimes etiquetes. M’ho miro amb absoluta indiferència. El terme vitalisme realment l’accepto, perquè la meva poesia és vital, perquè és la conseqüència de la meva vida, de les meves ganes de viure i de voler saber què és la vida. Pel que fa a l’hermetisme, no és voluntari. Crec que la poesia no ha de ser absolutament realista. Ha de ser el que vol el poeta que la fa. M’he trobat amb aquesta manera de ser, d’expressar les coses sense voluntat que s’entenguin. La poesia no s’ha d’entendre, més aviat s’ha de sentir. Si aquest ocultar el que és involuntàriament és hermetisme, doncs molt bé. Jo diria que l’hermetisme és també un sistema de dir. Per arribar a una cosa intel·ligible has de saber barrejar diferents coses. Has de saber parlar de l’absurd i del caos, però també parlar de l’olla i del raspall de dents, perquè són coses que formen part de la teva vida. I no existiria l’eternitat si no existís aquest moment que ara estem vivint.

Entrevista de David Madueño i Mercè Bagaria publicada a la revista Lletra Petita
(Estiu, 2006)

1 comentari:

  1. Un gran home un bon escriptor.

    Hola paso por tu blog por si deseas visitar el mio gracias.

    http://anna-historias.blogspot.com/2018/06/lliure-soc.html?m=1.
    Gracias

    ResponSuprimeix