El
carnestoltes és una de les celebracions més arrelades des de l’Antiguitat, una
festa dels sentits i per als sentits, on les disfresses i les màscares són les
absolutes protagonistes. Durant uns dies, ens deixem seduir pel fet de ser algú
que no som ni serem mai: un superheroi, una princesa, una ballarina de cabaret,
un policia, una bruixa, un alienígena, la caputxeta vermella, un vaquer o una
índia... La temptació de posar-se en la pell d’un altre sols ser indefugible.
Després, un cop acabades les desfilades i les festes, ens tornarem a col·locar
l’uniforme d’executius, de bombers, d’infermeres, de professors despistats, de
mestresses de casa..., l’hàbit confortable que ens identifica i que ens
protegeix i que ens amaga i que ens atorga el seny necessari per anar pel món
sense despertar curiositats alienes.
Sempre
que arriben aquestes dates em faig la mateixa pregunta: com és que mai no m’he
sentit atreta a canviar la meva indumentària de sempre per una altra de més
seductora o de més exòtica? Abans em deia que era cosa de la vergonya, fruit d’una
timidesa malaltissa. Ara sé que no és el cas. Fer-se vell té una cosa bona: la
consciència. I per la consciència puc dir que escriure és com disfressar-se,
com posar-se una màscara i ser el superheroi, la ballarina, la bruixa i el
policia tot alhora i no per uns dies o unes hores
sinó per un temps indefinit, el que duri la creació del personatge imaginat. Escriure
desperta els sentits, accelera el ritme cardíac, treu la gana i la son, t’omple
de joia i t’esmicola l’apocament més obstinat. Escriure és com gaudir d’una rua
interminable pel carrers de Rio de Janeiro o de Nova Orleans, com assistir a un
ball de màscares a Venècia, com viure en un carnaval permanent sense que cap
dimecres de cendra li posi el punt final.
