La parada

Per més d’hora que es llevi, la dona sempre va amb el temps just. Sense encendre el llum per no despertar el marit, entra a la cambra de bany, es fica sota el rajolí esquifit de la dutxa i es fa una ensabonada ràpida. Sort que duu els cabells ben curts. Es vesteix a corre cuita, esmorza un parell de galetes maries i un cafè negre, omple la carmanyola amb alguna cosa sobrera del sopar i la desa a la bossa. Després tanca la porta de cop i baixa les escales corrents des del setè pis, mentre es pregunta de què coi serveix un ascensor que mai no funciona. Surt al carrer. Una fuetada glaçada la desperta de sobte. En aquella maleïda avinguda sempre hi fa vent, sigui estiu o hivern. Sort que la parada de l’autobús no és gaire lluny. Sort que el tretze la deixa davant mateix de la fàbrica de galetes on treballa. Tant de bo no hi hagi trànsit o aquest mes perdrà el plus de puntualitat.

Avui, ha hagut de córrer de valent perquè no se li escapés l’autobús. La corredissa l’ha deixada sense alè i li ha atiat la punxada al pit que l’assetja des de fa dies. Com sempre, el tretze va ple de gom a gom. Tan ple que no arriba a agafar-se enlloc, i ho hauria de fer, perquè la carretera que va fins al polígon està en un estat lamentable i el conductor pren els revols maldestrament. En un sotrac, la dona perd l’equilibri i cau. Un home jove s’ajup per ajudar-la. L’home és com el que ella somiava de petita: amb la pell fina, les mans de dits llargs, els ulls clars, els llavis molsuts... Duu una camisa blanca ben cordada i una corbata fosca.  Li diu: «Agafi’s, senyora». Per uns instants, les pells es freguen i li arriba un aroma penetrant, viril. No pot evitar que el cor li faci una sotragada forta. Inexplicablement forta.

Ella es queda absorta, pensant com n’és d’agradable que algú et cuidi. A penes un instant després, el jove, sempre amatent, li diu: «Som-hi, senyora! Hem arribat a la seva parada». Embadalida, l’agafa del bracet i el segueix. Ni tan sols es pregunta com sap ell quina és la seva parada. El jove ben vestit l’acompanya fins a la porta de la fàbrica, apunta un somriure i s’acomiada: «Ha estat un plaer ajudar-la, senyora!». Només llavors s’adona ella que aquell edifici gris on acaba d’entrar no és la fàbrica de galetes. Un fred gelat, com el de l’avinguda, l’envaeix, perquè l’encarregat d’aquell lloc desconegut, inclinat sobre una taula metàl·lica, està lligant una etiqueta al turmell d’una dona pastada a ella. Veu que a l’etiqueta hi ha escrita una hora, les 6.50. La causa encara és en blanc.

Solitud

Dona entrant a la banyera (Darío Morales)

Va entrar traginant les bosses de la compra, els vestits nets de la tintoreria, els originals per corregir de l'editorial... Assegut a la cuina, amb un got de bourbon a la mà, amb l'abric posat encara, ell plorava. Un dia més. Ella respirà a fons, com si necessités una ració doble d'oxigen, i se li acostà amorosament.

—I avui, què ha passat?

—El Pol és mort —respongué amb un fil de veu.

Ella es fixà que l'ampolla ja era gairebé buida.

—No beguis més, això no li tornarà pas la vida.

—Li vaig prometre a la seva mare que tot aniria bé —es lamentà.

 Llavors ella es deslliurà de la càrrega i el reprengué:

—No ets Déu, només ets metge. Ja sabies que el Pol no se'n sortiria. És això el que havies d'haver dit a la seva mare.

Ell, tremolant, la mirà amb els ulls encesos.

—No sóc com tu, jo. No sempre sé el que s'ha de fer.

Omplí el got i s'empassà el bourbon d'un sol glop.

—Va, vine, necessites descansar —va fer ella.

Aleshores va omplir la banyera, el despullà, l'ajudà a ficar-se a dins i l'ensabonà com a un nadó. Ell no parava de gemegar: «Només tenia cinc anys!». Li va dur una tassa de te calent, l'ajudà a sortir de la banyera, l'eixugà, l'acompanyà fins al llit i després l'acotxà.

—Deixa el llum encès —va demanar ell, referint-se al globus de color poma que feia una llum tènue. Sense aquell bri de claror, no s'adormia mai.

Ella respirà a fons, però cada cop li mancava més aire. Recordà que havia de desar la compra, de planxar-li la camisa per a l'endemà, d'acabar aquella maleïda correcció... I encara no havia sopat. Omplí la banyera, se submergí en l'aigua gairebé bullent i va deixar que la mà experta acariciés la pell necessitada, tot cercant el punt misteriós, la cruïlla de tots els plaers imaginables. Va agafar la drecera correcta i hi enfonsà els dits, lentament, mentre es preguntava per quin inexplicable parany del destí no s'havia casat amb un home.