El vell
aventurer, quan va sentir que la mort el cridava, va reunir els tres fills i la
jove esposa. A la seva joventut, el vell aventurer havia recorregut el
continent d’una punta a l’altra. D’aquells viatges, havia tornat amb cofres
plens de tresors, però el temps i les necessitats els havien fet desaparèixer,
talment com si haguessin estat fum. Ara només li restaven records estimats que
volia deixar a la seva descendència: al fill gran, la daga dels avantpassats;
al mitjà, la brúixola que orientava el pare; al petit, el gec de pell que li
cosí amb tant d’amor la mare. Amb llàgrimes als ulls, va dir a la jove esposa
que sempre seria seu, en la vida i en la mort. Dit això, va expirar.
Abans que
arribés l’intermediari, els fills, decebuts, ja havien marxat. L’intermediari
es mirà el finat, com qui taxa una antiguitat, i va dir a la jove esposa que li
donava trenta monedes.
—Només
trenta? —va fer ella.
—Què es
pensa que en trauré jo? He de posar la càmera refrigeradora, el camió, la
benzina... Si li sembla poc, ja pot cridar l’enterramorts —va sentenciar
l’intermediari.
—Ja m’està
bé —va dir ella amb recança, mentre desava les monedes a la butxaca.
—La
propera vegada busqui-se’n un de menys granadet —va recomanar l’intermediari—.
Per un de jove, paguen millor, però vagi en compte de no fer malbé la
mercaderia. Són molt exigents els de l’agència d’adquisició d’òrgans.
La jove
vídua va pensar de seguida en el fill gran i en aquella daga dels avantpassats que
brillava com l’or.
