L'herència

El vell aventurer, quan va sentir que la mort el cridava, va reunir els tres fills i la jove esposa. A la seva joventut, el vell aventurer havia recorregut el continent d’una punta a l’altra. D’aquells viatges, havia tornat amb cofres plens de tresors, però el temps i les necessitats els havien fet desaparèixer, talment com si haguessin estat fum. Ara només li restaven records estimats que volia deixar a la seva descendència: al fill gran, la daga dels avantpassats; al mitjà, la brúixola que orientava el pare; al petit, el gec de pell que li cosí amb tant d’amor la mare. Amb llàgrimes als ulls, va dir a la jove esposa que sempre seria seu, en la vida i en la mort. Dit això, va expirar.

Abans que arribés l’intermediari, els fills, decebuts, ja havien marxat. L’intermediari es mirà el finat, com qui taxa una antiguitat, i va dir a la jove esposa que li donava trenta monedes.

—Només trenta? —va fer ella.

—Què es pensa que en trauré jo? He de posar la càmera refrigeradora, el camió, la benzina... Si li sembla poc, ja pot cridar l’enterramorts —va sentenciar l’intermediari.

—Ja m’està bé —va dir ella amb recança, mentre desava les monedes a la butxaca.

—La propera vegada busqui-se’n un de menys granadet —va recomanar l’intermediari—. Per un de jove, paguen millor, però vagi en compte de no fer malbé la mercaderia. Són molt exigents els de l’agència d’adquisició d’òrgans.

La jove vídua va pensar de seguida en el fill gran i en aquella daga dels avantpassats que brillava com l’or.