El despertador

Va passar un matí després de dutxar-se per anar a treballar. El desguàs de la banyera no només va xuclar l’aigua, també li va arrencar alguna cosa intangible i se la va endur cap a la claveguera. Després li va quedar una mena de buit a les vísceres, ben bé com si a dins no hi tingués res. Quan es va mirar al mirall, li va costar de reconèixer-se. Cap despit per l’amant insatisfet, cercador de jaços aliens. Cap neguit pels ulls inflats pel plor, per la perseverança de les arrugues. Cap ànsia per la reunió amb el cap de departament. Cap inquietud per la malaltia de la mare. Només buidor, una buidor persistent a la qual no estava gens avesada.

 

Un cop acabada la jornada laboral, se’n va anar a urgències. La van fer esperar unes quantes hores. Quan va ser el seu torn i va dir que n’hi passava alguna de molt grossa, perquè, de sobte, s’havia quedat buida, la doctora va moure el cap com si pensés «pobre dona!» i va diagnosticar-li estrès. Cap prova per constatar que tot era al seu lloc. I se’n va anar cap a casa amb la recepta d’un altre ansiolític i un forat negre dins seu que creixia i creixia.

 

Com que no tenia gana, fet del tot insòlit en ella, se’n va anar al llit. Abans, però, es va prendre, per si de cas, la benzodiazepina inútil contra l’insomni. I va esperar que el son arribés. Mentre, la ment li projectà tot un seguit d’imatges. Les va veure reflectides amb absoluta nitidesa a la paret de l’habitació: els Nadals a casa dels avis, les vacances prop del mar, el seu germà en el lloc més alt del podi amb la medalla penjada al coll, la seva germana vestida de núvia, a ella mateixa bufant les espelmes d’un pastís d’aniversari. «Vint anys, tota una dona», deia la mare. «La meva petita!», exclamava el pare. A poc a poc, la paret va tornar al seu estat natural i ella va veure una llumeta, com la flama d’un llumí, que s’anava apagant. Se li acudí que era la memòria. Cap pena. Cap calfred. Res. Absolutament res.

 

Ja s’adormia quan va sonar el despertador. «Les set en punt», va pensar. Després va mirar d’estirar el braç per aturar aquell timbre reiteratiu que cada matí la despertava, però va ser en va. Només va tenir temps de pensar en com n’és de quotidià el so de la mort.