El senyor Marimon feia les lletres a la pissarra i,
després, demanava que els alumnes les copiessin al quadern ratllat. «Fixeu-vos-hi
bé –deia–, la l és llarga i esvelta com si el seu cap rodonet volgués tocar el
cel. La o, en canvi, és una pometa poruga que no es vol perdre. Per això, amb
el petit branquilló, s’agafa amb força a la lletra germana que té al costat. Mireu,
la m fa muntanyetes suaus que no costen de pujar i la s és com el número 1 però
amb el cul sortit. Hi ha dues lletres que els agrada dur barret. Qui les sap?».
Els alumnes aixecaven les mans i ell repartia anissos de colors. Pensava que ja
arribaria el dia que els toqués de mestre el senyor Reglà, ja arribaria el
trist moment d’haver de posar els palmells ben plans per rebre un cop de vara. El
caparrut del senyor Reglà convençut que la lletra només amb sang entra!
Quan va acabar la guerra, el senyor Marimon va ser acusat
de subversió al règim i el van empresonar. Llavors va canviar els alumnes de
primària pels companys de presidi i, en comptes d’anissos, els repartia
cigarretes i els explicava la història de les lletres amb uns exemples més
apropiats. Un dia el senyor Reglà el va anar a veure i se sorprengué de
trobar-lo tan animat i satisfet. «Doncs vós m’hauríeu d’entendre –li va dir–,
perquè no hi ha goig més gran que ensenyar a viure».
