
Un cop acabada la jornada
laboral, se’n va anar a urgències. La van fer esperar unes quantes hores. Quan
va ser el seu torn i va dir que n’hi passava alguna de molt grossa, perquè, de
sobte, s’havia quedat buida, la doctora va moure el cap com si pensés «pobre
dona!» i va diagnosticar-li estrès. Cap prova per constatar que tot era al seu
lloc. I se’n va anar cap a casa amb la recepta d’un altre ansiolític i un forat
negre dins seu que creixia i creixia.
Com que no tenia gana,
fet del tot insòlit en ella, se’n va anar al llit. Abans, però, es va prendre,
per si de cas, la benzodiazepina inútil contra l’insomni. I va esperar que el
son arribés. Mentre, la ment li projectà tot un seguit d’imatges. Les va veure
reflectides amb absoluta nitidesa a la paret de l’habitació: els
Nadals a casa dels avis, les vacances prop del mar, el seu germà en el lloc més
alt del podi amb la medalla penjada al coll, la seva germana vestida de núvia,
a ella mateixa bufant les espelmes d’un pastís d’aniversari. «Vint anys, tota
una dona», deia la mare. «La meva petita!», exclamava el pare. A poc a poc, la
paret va tornar al seu estat natural i ella va veure una llumeta, com la flama
d’un llumí, que s’anava apagant. Se li acudí que era la memòria. Cap pena. Cap
calfred. Res. Absolutament res.
Ja s’adormia quan va
sonar el despertador. «Les set en punt», va pensar. Després va mirar d’estirar
el braç per aturar aquell timbre reiteratiu que cada matí la despertava, però
va ser en va. Només va tenir temps de pensar en com n’és de quotidià el so de
la mort.