divendres, 1 de maig de 2015

La decisió


 
Fa temps que hi pensa. Serà ràpid. Després el silenci, el repòs, el no-res. S’imagina la fredor de les vies, l’impacte del tren, els bocins escampats... Pensa en el rebombori al poble, els articles als diaris. Publicaran alguna fotografia antiga. Diran com n’era de jove, de bonica, d’amable abans que se li esgarrés la vida.
Els darrers dies ha fet exercicis de coratge i avui ja té la decisió presa, per això ha anat a la perruqueria i s’ha posat el vestit que tant li agrada. Es maquilla, pronuncia les pestanyes, perfila els llavis. Encara fa goig, pensa. I és així com vol entrar en la mort. Fent bona fila. Tria unes sabates de taló i aquella bossa tan bonica que era de la mare.
Amb temps es presenta a l’estació. Està convençuda, interiorment conformada. Ha escollit el tren que passa a migdia i que no s’atura. Ja el veu. Ja s’acosta. I just en aquell instant anuncien per megafonia que el tren farà parada. Ella es queda al bell mig de l’andana desconcertada, perduda. I llavors un home se li acosta i li diu:
—Em permet que l’ajudi, senyora?
I ella, que encara no ha estat capaç de reaccionar, puja al tren. S’asseuen a costat d’una finestra, cara a cara.
—Va molt lluny? —li pregunta l’home.
L’home sembla tot un dandi, amb un vestit fosc i la camisa blanca, amb els cabells ben curts, les sabates llustrades...
—No ho sé pas. I vostè, que va lluny? —pregunta ella.
L’home apunta un somriure.
—A un lloc del qual no hi ha retorn. Tan lluny anava! —S’atura per prendre alè, tal vegada per triar bé les paraules, i continuà—: Però l’he vista a l’estació, indecisa, i he pensat que potser podria.... —Fa una nova pausa.
Ella desvia la mirada cap a la finestra, ressegueix el poble fins que ja queda lluny, fins que esguarda el riu entre els arbres i més enllà la carretera que va cap al nord i, finalment, s’atreveix a contemplar el rostre il·luminat de l’home que li diu:
—El que he pensat és que podríem canviar el rumb del viatge.§
 

 

3 comentaris:

  1. Bonica història i molt ben escrita, com totes les teves.
    No se com t’ho fas, però al final sempre en sorprens.
    Un petó del teu incondicional Frankie

    ResponSuprimeix
  2. És preciós, amb un final imprevist. Dues ànimes que pateixen troben el seu destí.
    Gràcies per tornar a escriure, Mercè!

    ResponSuprimeix
  3. una nova pausa...

    El que has de fer tu, és una nova pausa... per pensar que has de continuar escrivint! ;)

    ResponSuprimeix