María Eloy-García i el setè pis

Parteixo de la idea que no hi ha res que sigui original, que tot s’ha pensat, s’ha dit, s’ha fet... Tot i així, em ve molt de gust deixar constància per escrit d’un instant que em va omplir de joia. Va passar la tarda de divendres, en un dels actes de la Setmana de la Poesia de Barcelona que va tenir lloc al Verger del Museu Marès. Una de les poetes convidades era la malaguenya María Eloy-García, de qui no en tenia cap notícia. Abans m’hauria fet vergonya confessar la meva ignorància. Ara ja no. Són tantes les coses que no arribaré a saber mai! Per més que un vulgui no pot estar al dia de tot. El cas és que mentre escoltava bocabadada el poema de la María, em vaig sentir absolutament enlluernada per la seva torrencialitat, per una posada en escena incapaç de deixar indiferent el públic. Portava un bon nombre de versos interpretat, perquè interpreta més que recita, quan el contingut es va imposar a la forma. Oh, els pressentiments! Hi ha associacions d’idees meravelloses. No vull dir en cap moment que la María faci una poesia previsible. És més aviat tot el contrari, però per una estranya raó (potser si ho analitzés detingudament trobaria l’explicació), el seus versos que anaven passejant-se pels pisos d’un edifici em van portar directament a Luis Cernuda i vaig pensar que en un d'aquells pisos hi habitaria l’oblit. I el pressentiment es tornà realitat en el darrer vers, que va arrencar un munt d’aplaudiments. Segur que més d’una persona del públic havia fet la mateixa associació d’idees que jo.

Va ser un instant de goig tan intens, que he volgut recopilar, en aquest espai, els poemes que s’han anat entrellaçant —així es teixeix la literatura— amb la idea que plasma el darrer vers de la “Rima LXVI” de Gustavo Adolfo Bécquer, idea que reprèn Luis Cernuda, Joaquín Sabina i també María Eloy-García a “El bien inmueble”. Recopilar aquests poemes no és, com deia a l’inici, cap idea original, però... i què? Heus aquí el recorregut invers fins arribar a l’origen.

EL BIEN INMUEBLE (María Eloy-García)

La nostalgia vive en el sexto piso

tira un papel por la ventana
y por un segundo
se confunde con el vuelo migratorio
de un pájaro que quiere aparearse
la mierda que lanza desde su arriba
cae sobre la raya en medio
de un preso en libertad condicional
que no recuerda cómo se iba a su casa
aquí el niño que lo ve todo
crea en ese momento en la parte izquierda del cerebro
un comienzo de neura
que asociará a la placidez veinte años más tarde
la bondad vive en el tercero
tiene una casa confortable pero incómoda
el odio tiene siempre un perro en la puerta del cuarto
pero la decoración de su casa es impecable
la timidez que vive en el quinto
ve por la mirilla de su puerta blindada
la cabeza distorsionada de un gordo que es el mundo
en el noveno vive la veneración
la soltera que comparte piso con la envidia
el del octavo que es el tiempo
se quedó justamente encerrado en el ascensor
aquel día que viniste a mi casa
y yo soy ese edificio
pero nunca subo al décimo
la casa de la perfección que es una déspota
suelo sin embargo quedarme en el primero
del que nunca sé salir
allí vive el hastío que nunca pagó la comunidad
la memoria
que vive en el segundo
tiene el síndrome de Diógenes
todo lo que sube a su casa
es digno de ser guardado
cualquier tontería tiene la dignidad de un tesoro
pero nunca recuerda al que se olvidó de ella
ese día subiré al séptimo
porque es justo allí donde habita el olvido.

DONDE HABITA EL OLVIDO (Joaquín Sabina)

 Cuando se despertó,

no recordaba nada
de la noche anterior,
demasiadas cervezas,
dijo, al ver mi cabeza,
al lado de la suya, en la almohada...
Y la besé otra vez,
pero ya no era ayer,
sino mañana.
Y un insolente sol,
como un ladrón, entró
por la ventana.
el día que llegó
tenía ojeras malvas
y barro en el tacón,
desnudos, pero extraños,
nos vio, roto el engaño
de la noche, la cruda luz del alba.

Era la hora de huir
y se fue, sin decir:
llámame un día.
Desde el balcón, la vi
perderse, en el trajín
de la Gran Vía.
Y la vida siguió,
como siguen las cosas que no
tienen mucho sentido,
una vez me contó,
un amigo común, que la vio
donde habita el olvido.
La pupila archivó
un semáforo rojo,
una mochila, un Peugeot
y aquellos ojos miopes
y la sangre al galope
por mis venas
y una nube de arena
dentro del corazón
y esta racha de amor
sin apetito.
Los besos que perdí,
por no saber decir:
te necesito.
Y la vida siguió,
como siguen las cosas que no
tienen mucho sentido,
una vez me contó,
un amigo común, que la vio
donde habita el olvido.

DONDE HABITE EL OLVIDO (Luis Cernuda)

Donde habite el olvido,
en los vastos jardines sin aurora;
donde yo sólo sea
memoria de una piedra sepultada entre ortigas
sobre la cual el viento escapa a sus insomnios.

Donde mi nombre deje
al cuerpo que designa en brazos de los siglos,
donde el deseo no exista.

En esa gran región donde el amor, ángel terrible,
no esconda como acero
en mi pecho su ala,
sonriendo lleno de gracia aérea mientras crece el tormento.

Allí donde termine este afán que exige un dueño a imagen suya,
sometiendo a otra vida su vida,
sin más horizonte que otros ojos frente a frente.

Donde penas y dichas no sean más que nombres,
cielo y tierra nativos en torno de un recuerdo;
donde al fin quede libre sin saberlo yo mismo,
disuelto en niebla, ausencia,
ausencia leve como carne de niño.

Allá, allá lejos;
donde habite el olvido.

RIMA LXVI (Gustavo Adolfo Bécquer)

¿De dónde vengo?... El más horrible y áspero

de los senderos busca;

las huellas de unos pies ensangrentados

sobre la roca dura;

los despojos de un alma hecha jirones

en las zarzas agudas,

te dirán el camino

que conduce a mi cuna.

¿Adónde voy? El más sombrío y triste

de los páramos cruza,

valle de eternas nieves y de eternas

melancólicas brumas;

en donde esté una piedra solitaria

sin inscripción alguna,

donde habite el olvido,

allí estará mi tumba.

"La ciutat dels solitaris" a Horta

Ahir a la tarda va tenir lloc a la Biblioteca Horta-Can Mariner la presentació de la darrera novel·la d’Isidre Grau, ambientada al barri d’Horta.  

La ciutat dels solitaris narra la història dels Perera, una nissaga que inicia el besavi August Perera, amb la construcció d’una segona residència al barri d’Horta, als anys 30 i que arriba fins a 2010, quan el besnet Pere Perera torna al barri per recuperar-se de l’amnèsia que li ha produït un accident i s’instal·la en un dels apartaments de LaNau92, construïts on abans hi havia la torre familiar. Durant un mes, el jove es dedicarà a fer una recerca de qui és i es trobarà,  amb més d'una sorpresa que no s'esperava.

 

Un paradís ben documentat

Desideri Díez

Com a mestre de cerimònies va actuar Desideri Díez, escriptor i cronista hortenc, que apassionat de mena es remuntà als escrits dels monjos del monestir dels Jerònims de la Vall d’Hebron, va detallar l’estada de mossèn Cinto Verdaguer i la visita que li van fer Benito Pérez Galdós i Narcís Oller, va enumerar tot el repertori de literats i homes il·lustres que havien tingut relació amb Horta, des del baró de Malda a Rubén Darío, Rovira i Virgili, Salvat Papasseit, Màrius Serra passant pel fundador dels salesians sant Joan Bosco, el rei Alfons XIII i Manuel Valls, el primer ministre francès fins a 2016. I crec que jo em descuido noms, no pas Desideri Díez, que consti! Quin era l’objectiu d’aquest exhaustiu inventari? Demostrar al públic assistent que Horta era un paradís, cosa que aquells que hi hem tingut la sort de néixer i de créixer ja sabem. Però aquell paradís, tan ben documentat, s’ha anat perdent per culpa de l’especulació urbanística. Horta era plena de masies i de torres que constituïen un patrimoni arquitectònic important i no es va fer prou per conservar-lo. És en aquella Horta rural, de tan sols cinc-mil habitants, que August Perera va construir el paradís per a la seva família, però l’edèn, encara que tingui casa, jardí, piscina i fortuna, és un miratge. Això li va quedar clar al públic perquè, sense voler fer spoilers, el “Desi” ja va deixar ben clar que les relacions dels Perera són tan apassionants com complicades.

Dues obres cabdals

Oriol Izquierdo i Isidre Grau

L’escriptor Oriol Izquierdo, que també viu a Horta, es va referir prèviament a dues obres importants en la bibliografia d’Isidre Grau. El llibre de memòries Primer paisatge, centrat en la Cerdanyola de la infantesa de l’autor, que parla més aviat de la memòria col·lectiva, de la de tota una generació, i Els colors de l’aigua, la novel·la amb què va guanyar el Premi Sant Jordi l’any 1985 i que enceta tot un cicle literari dedicat a la família Benavent. En Els colors de l’aigua es retrata els pas del món rural a la industrialització a Vinyes de Savall, un espai imaginari que podem identificar amb Cerdanyola. D’aquestes històries prèvies, sorgeix, segons Izquierdo, la llavor que fructificarà a La ciutat dels solitaris, on la memòria col·lectiva —no tan sols la del jove amnèsic Pere Perera— i la transformació urbanística del barri i de la ciutat de Barcelona són els temes més importants. A través de les peripècies vitals de la família, assistim a temps de canvis importants en la nostra societat, des de la mort de Franco, la Transició, les Olimpíades, la crisi, el desencant del jovent i de tots aquells que, per culpa de la crisi, han quedat marginats. Tot ho resumeix una pregunta que formula Maurici Perera i que queda sense resposta: “Nosaltres, que lluitàvem per un món millor, en què ens hem equivocat?”.

Sobre la construcció de la novel·la

Isidre Grau

Val a dir que a l’autor li va restar poc temps per parlar àmpliament de la novel·la que presentava, en canvi sí que va esmentar la descoberta del barri, on ja havia situat la novel·la anterior Els amants volàtils, d’on recupera el personatge de l’escriptor Maurici Perera. Va explicar el procés de construcció de la història a partir d’una imatge que li va venir al cap de sobte: la d’un noi que va en cotxe; el xofer, un home més gran, el deixa en un edifici d’apartaments individuals on s’hi haurà d’estar un temps. I aquest és l’edifici on vivia en Maurici. I de sobte ja té una relació familiar sorgida del no-res. En Maurici i en Pere són oncle i nebot. I ha de buscar el motiu de l’estada a l’apartament: en Pere ha perdut la memòria. Com? A causa d’un accident que l’ha deixat a ell en coma i ha provocat la mort dels pares. Per què l’envien precisament a l’edifici LaNau92? Perquè allà abans hi havia la torre familiar, vil·la Caterina, perquè allà hi va tenir lloc un fet important el dia del seu catorzè aniversari i si aconsegueix connectar el present amb aquell punt del passat tal vegada tot torni a fer-se-li clar com l’aigua. I així, de mica en mica, Isidre Grau va anar donant vida a la història, que va estructurar en tres parts ben diferenciades. 

Si la memòria no em falla, l’autor va citar sis anys de feina, amb moments de dubte i altres de satisfacció per trobar solucions als conflictes que se li anaven plantejant per encaixar-ho tot. I és que potser sí —va admetre— que la manera més adient d’explicar allò que vol transmetre sigui a través d’una nissaga familiar, amb personatges força diferents els uns dels altres. I això ja és collita pròpia: en aquesta novel·la hi ha Pereres que tenen poc pes i, per contra, hi ha uns secundaris gens emparentats amb ells que tenen un pes específic important. Només en citaré un: Fidel Parra, l’home que coneix tota la història del barri, fins i tot els secrets més íntims dels seus habitants. Abans d’acabar, Isidre Grau va plantejar un repte al públic lector. A la novel·la —diu— hi ha una picada d’ullet a La ciutat dels prodigis. I va deixar tothom amb ganes de més, però ja se sap que els horaris són per a complir-los i la biblioteca havia de tancar portes. Surant a l’aire va quedar la proposta d’un club de lectura per acabar de desentranyar les obscures relacions familiars dels Perera i situar en el mapa vil·la Caterina, la torre racionalista que mai no va existir en realitat.   

Crisàlide

El jove φ no hi era tot, deien. Malgirbat, amb ulls de lluç palangre, la carn blana, tan flonja que feia angúnia, la pell d’escata lluent. Deien els entesos que no existia cap tractament, ni específic ni experimental, per tornar-lo a la normalitat, que calia deixar-lo en observació. Les decisions dels entesos no solen discutir-se i així va el món. Per aquest motiu, va ser reclòs en una cambra fosca, d’una institució fosca, regentada per facultatius dogmàtics de pupil·les esgarriades, per investigadors propensos a la diplopia. Tancat amb pany i forrellat, on el món no el pogués veure, com diu el protocol que cal fer amb els éssers de mons inconeguts pel nostre. 

I va ser així com tothom es va perdre la transformació. Tal com la nimfa i la papallona són una sola cosa, el jove malgirbat, una matinada emblanquinada pel gebre, va esdevenir eruga a la isolada cofurna on transcorria l’espera i, a través d’una minúscula escletxa, va esmunyir-se cap a l’exterior. La premsa escrita —la televisió i la ràdio van ignorar-ho per complet— va recollir la notícia. Aquesta matinada el jove φ ha traspassat sense haver pogut trobar una cura pel seu mal estrany. Déu l’aculli al seu si, deien. Al capvespre següent, un altre jove malgirbat amb ulls de lluç i pell d’escata daurada —la malaltia s’estenia sense aturador— ocupava la màrfega prima, la llòbrega cambra que havia quedat buida, l’antre obscur on la crisàlide es sotmetria irremeiablement a la tirania del destí.

«De teulades en amunt» a l'entranya del poema

L'autora a la presentació del poemari a la llibreria Claret el 19 de desembre

La poesia d’Isabel del Pilar Valero em va enamorar des dels primers versos, amb «la malenconia adormida, rebregada» i «les simfonies inacabades a l’eco del món». Calidoscopi (Vilafranca del Penedès, 2015) és un poemari embriagador, dionisíac, una exaltació dels sentits. Ara, Pilar Valero acaba de publicar De teulades en amunt (Editorial Gregal). Trenta-tres poemes que m’han refermat l’idil·li amb una manera de versejar delicada, subtil, elegant, m’atreviria a dir que, en aquest cas, apol·línia, perquè tot i no fer cap esment a Apol·lo (déu de la bellesa, de la música, de la poesia, de la llum), tot el que representa (equilibri, harmonia, senderi, plenitud) hi és present d’una manera cabdal. El déu solar, instal·lat al cel, des d’on il·luminava i guiava els humans o els submergia en la foscor, es passeja per De teulades en amunt perquè és des d’on té la millor de les perspectives, no gaire lluny dels assumptes terrenals i prou a prop dels afers concernents a l’ànima.

LA PLOMA COM UNA CÀMERA

 

L’autora se situa, com el déu mitològic, en una posició de privilegi, des d’on poder contemplar escrupolosament la natura amb tots els matisos, amb totes les criatures que l’habiten. Amb la ploma, com si es tractés d’una càmera, ens fa un pla general i després acosta l’objectiu fins que se centra en l’aspecte més minuciós i, no contenta amb això, travessa la pell i s’hi endinsa, de manera que el lector pugui copsar què s’esdevé tant a fora com a dins, a les entranyes del poeta i del poema. Així a «Trina la merla», assistim al vol dels cuablancs «en una plana gairebé entrevista,/ ressegueixo l’estela dels seus cants», o a «Miratge» ens trobem «estrelles profundes,/ cavernes plenes de nit» quan alcem la mirada, o un «núvol que roba l’atzur» o una «aèria papallona cendrosa» a «Voliaina», o una «palmera bressolada pel gregal» a «La fosca». L’al·lusió a la natura és constant. Pilar Valero la fa servir per emmirallar-hi l’ànim, el dolor, l’esperança, el record… I així, amb l’objectiu potent que esmentàvem ens diu a «Esbellec» que «L’ocàs ombrívol li tatuà la pell;/ li deixà el ventre a les fosques,/ com llum d’oli, esgotat i sec». A «Esbós», tot i que diluïda en el temps, «La puresa del teu rostre/ grinyola a la memòria». A «Vibració» remarca que «L’aire immòbil, em creix a dins; trau/ a l’invisible sorda esperança,/ sensacions ritmades, moviments/ isolats que vibren».

JOC DE LLUMS I OMBRES

La poeta regula el zoom amb encert mil·limetrat tot creant un joc de llums i ombres que li serveix per retratar la vida. Tots els éssers vius tenim ombra, tot el que forma part de la natura en té, des d’una muntanya a l’insecte més petit, una ombra que és més mudable que el propi ésser, ja que la incidència de la llum també hi té un paper. La llum i l’ombra de l’exterior es corresponen amb el ple i el buit interior. I per tal que puguem visualitzar les alteracions cromàtiques i alhora anímiques que imagina, crea imatges d’un preciosisme i d’una riquesa encomiable, com ara: profanada obaga, letargia constel·lada, argents hores, afamada boira, fúlgid exili, vivències platejades, il·lusions fumades, torxa lacerant, estàtues flamígeres, angoixes marmòries… Caldria fer un inventari més exhaustiu, perquè n’hi ha tantes! De sobte, llegeixes versos com «Estels de la negror, brillant sudari», que forma part del sonet «Mur», o la neu que cau en «flocs abrusats» a «M’atardo», i penses que els poemes estan trenats a partir del substantiu, que els epítets hi tenen una presència valuosíssima tant com les metàfores o les antítesis o els oxímorons, col·locats de manera tan natural i discreta que podríem no adonar-nos-en que hi són. Però hi són. De la mateixa manera que hi ha una tria verbal acurada, verbs que ens remeten al moviment o al so i afegeixen musicalitat als poemes, tal com ho fan les continues al·literacions. Tenim ombres que voleien, música que cascavelleja eufòrica, brunzit d’insectes, llops que udolen, cucs que anguilegen, el buit que entona salmòdies, cignes que baten les ales, dits que aletegen en l’aire indolent, ales blanques dels ametllers que voleien, i també aleteja el temps —com ho fan les ombres— mentre davallen els àngels i dansen, i el vers bressola esperances…

EL TEMPS, EL DOLOR, LA MORT

És en aquest punt on reprenc la figura del déu Apol·lo. Ha arribat fins els nostres dies amb la imatge d’una lira en una mà i les fletxes en una altra. Artista i arquer. Premi i càstig. Una dualitat que forma part d’aquest poemari on la llum conviu amb l’obaga, el cel serè amb la tempesta, el somni amb la vigília, la natura en esplendor amb el buit més punyent. D’una banda, percebem un univers ben ordenat que es perpetua a la memòria, un temps de gestació pausada, de calma, d’assossec. «Confins fascinants/ flaires d’herba i terra molla,/ m’amaren en l’ambrosíac», ens diu Pilar Valero a «Flor de lotus». D’una altra banda, el dolor és un element que, com les ombres, forma part del paisatge. I no podem obviar la sensació recurrent d’absència o de pèrdua, com a «Bressol». «Si la son, s’esberla,/ el cantussol etern t’adorm». La vida segueix el seu pas amb una cadència que tan sols a l’existència pertany i el temps ens marca, el temps que pot ser lleuger com l’aire o pesat com una llosa. I ens marca ―metafòricament, és clar—, el foc que consumeix l’esperit o que, per contra, pot ser purificador «Dansa foc que arrasa,/ hipnotitza, purifica, arrenca el crit de l’ocult», tal com diu Pilar Valero a «La fosca». Fins que la mort arribi com a final o, qui sap, si com a inici. Tal vegada sigui l’infinit o el no-res. Mentrestant, la poesia ens empara, ens rescata i ens transporta De taules en amunt. Uns quants versos, tanmateix, s’encauen a les vísceres i habiten les entranyes.

VOLIAINA

 

Fotografia de Germán Castillejo

Trunques reflexos en la boira,

pèlag de llum, abatut per la pluja.

Vaivé d'exilis gloriosos,

núvol que roba l'atzur.

Aèria papallona cendrosa,

d'inconsciència i somni,

balmada de dia.

Delta dels meus ulls,

convertits en riu,

a l'àlbor del matí.

FITXA

Isabel del Pilar Valero

De teulades en amunt

Editorial Gregal, novembre 2016

Preu: 12 euros